La gent li
preguntava per què feia allò. Ell no se n’amagava gens ni mica. Al contrari,
s’excitava quan algú, que no tenia massa feina, el mirava i observava amb
atenció els seus actes vandàlics.
Era un home
corromput per la misèria moral. Era un ésser perdut dins d’una societat
malalta, no tenia ni remei ni voluntat. Tot el que feia acabava sent l’inici de
tot el que els altres comentaven. Fum, més fum... un fotimer de fum entre
paraules sorgint del no-res.
No fumava amb
pipa, sinó que ho feia amb una cigarreta. El tabac que havia posat a dins del
paper de fumar es rostia a poc a poc amb les seves calades pausades. La cendra
que anava creant queia sense pressa. Qualsevol sacerdotessa hagués sigut capaç
d’analitzar els dibuixos aleatoris que es creaven al terra amb els residus
grisos i negres. Provava de dissimular i bellugava el peu com si fos una
escombra; però no ho era. No netejava res, sinó que embrutava més. Es va donar per
vençut i va continuar amb les xuclades. No s’empassava el fum. Però el fum feia
una passa i una altra, omplint més que buidant.
Aleshores, com
per art de màgia, sense ni mags ni déus amb tridents a la mà, desapareixia tot.
I quan diem tot volem dir tot. No hi havia res. Ni tan sols l’espai on es
col·loquen les coses. No era de cap color, de feia cap olor. Ningú no
s’atreviria mai a descriure allò com el buit o un forat negre. Jo tampoc.
Se sentia, però,
el silenci més absolut, sense talls respiratoris, ni l’aire fluint pels forats
del nas. A vegades, dins del no-res hi pot haver el tot. Una raó per creure en
els cors trencats, en les vides oblidades, en les situacions tristes de la quotidianitat
mundana dels civils ensopits. Dones i homes carregant maletes, bosses de la
compra, bolsos plens d’objectes innecessaris. Humans anant d’un costat a
l’altre; comprimits, sense espai per mirar-se als ulls i descobrir les virtuts
dels altres.
El fre va aturar
la vagoneta. Les vides no van continuar el camí que feien. Una angoixosa
situació, no d’escapada, sinó de tria, qui mor, qui viu, qui se salva, qui la
palma; i entre els que moren, qui davalla a l’infern, qui ascendeix al cel. A
qui obre la porta Sant Pere. A qui lliguen amb cadenes per damunt del sofre.
Ell s’ho va jugar tot a daus, no tenia temps per pensar-ho... Tot és massa
complicat. No pas pel fet de triar, d’escollir, d’elegir quin camí termina i
quin sobreviu -i en quines condicions!-; sinó per no haver d’aguantar el peresós
moment de reclamacions de familiars indignats, de creients empipats, de
capellans abolits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada