Maleïts els anys que ens han fet grans,
maleïdes les hores que han passat
aquí, entre nosaltres, fent-se cada cop més amples,
més llargues, més dures, més seques:
Caient a plom com el rellotge de la plaça,
quan tocava les dotze de la nit, i les nostres mans s’agafaven,
s’unien, es fusionaven en una de sola.
Ni agulla ni fulla
que cau de l’arbre
mentre et despulles
entre les cortines brutes
de l’habitació del costat.
Imagina un minut, un moment
trist i adormit, que torni
que demani, per tu i per mi.
Imagina aquest instant perdut
entre tantes llàgrimes
adolorides de tan cremar-nos la pell
a força d’arrencar-nos el cor
sense permís.
Ara que el tens, bufa’l,
escup aquest agre moment
que ens separa
entre el passat i l’avui,
entre les mans i el sofà.
Tots aquells somnis que vam escriure
en arenes de platges perdudes,
en papers de bar arrugats,
en els nostres braços nus,
en cintes de casset de noranta minuts,
en fotografies de metro per un euro,
en punts de llibre ja gastats,
Tots aquells somnis que vam escriure
per esborrar-los i crear-ne de nous.
Maleïts els anys que ens han fet grans,
maleït el mirall que em tallarà les venes.
