Relat de les artèries

Sentir-se sol no és un sentiment.

És una espina movent-se entre les artèries.
És el colesterol prement fort a les venes.
És un instant etern sense aire amb el cap sota l’aigua.
És quedar-se cec podent veure les estrelles.
És l’hora punta quan tothom avança i tu no et mous.
És una família somrient i tu sentint com l’enveja et cou.

Relat del sac

"De nit porta el sac fins a dalt. No és una patata, però de llegums en vol moltes". Antic proverbi inexistent.

Recordo cada un dels arbres que van talar d'aquell lloc tan especial. Quan condueixes de nit i no dus els llums encesos, aprens que massa claror sovint et cega, sigui de matí o per l'encant de qui et va trair.

Ves amb compte, no confiïs en qui t'odia i et vol mal. Sàvies paraules que algú va dir quan m'enterraven a prop d'on mai no em van estimar.

Diuen que les persones més bones no moren mai. Encara espero el dia que me'n presentin alguna, serà que no n'ha nascut cap.

Macarrons plens de fetge i salsa escalfada sobre els llavis bruts i les mans plenes de fang. A l'escola ens van ensenyar a menjar amb dignitat, però en llibertat les persones s'agafen les femtes per untar-se la cara amb solemnitat. Molta pudor fan els cossos dels humans quan moren, perquè mentre viuen couen la bafarada que els caracteritza com a tals.

I quan passen les gavines a prop de terra els hi crido: m'alegro que hagis trobat el vaixell i que naveguis mar enllà. Cadascú és amo del seu timó i lliure d'escollir les illes per on navegar.

Relat de l'eruga

Potser el cuc fa la feina bruta,
potser la tempesta s'endú l'aigua eixuta.

Has vist mai l'odi entrant per dins?
No calen ulleres ni miscrocopi:
Mira als ulls dels teus afins
i veuràs el soroll de l'opi.

Has sentit mai l'eruga pels narius?
No fa remor ni prega a crits:
Escolta el so mentres rius
i esguarda el seu brogit.

Has notat mai l'ungla als intestins?
porta una daga i derrotem les nits.

Relat alat

A vegades es preguntava com portava el buit. Ho feia ajagut i dret. Caminant i quiet. Aspirava i se li posava la pell de gallina. Era amb l'únic amb qui parlava, ho feia fluixet, sense que sortissin les paraules de la seva boca. Només volent eixir aquella petita daga que se li clavava per dins.

Què ho deu fer que parli del que no vol parlar? Alguna substància podrida. Algun retrat mal eliminat. Un record en vinagre sobre el quadre.  Una frase mal assimilada. O un creixement entre quinina i vidre.

El vaig veure, per última vegada, quan creuava un pont que no existia. Sobreixia de la seva pell per saltar i trobar-se amb el mai més. La meva empatia era tan minsa que no vaig moure ni un dit. Va escapar del seu cos per tornar-se a tirar de dalt a baix, altre cop. Va rebotar i, sense que ell ho assimilés, retornava dins seu per convertir-lo, per sempre més, en un esclau del gran negre alat.

Relat del tres

Aquest matí, a dos quarts de deu, m’he trobat un full entre les fulles d’un arbre mort. El full no estava mort, però les fulles sí. Semblava com si tot fos part d’un decorat preparat; però era a cent quaranta hores de qualsevol civilització i ningú no ho hauria pogut preparar.

Durant tres anys m’he arrossegat per terra barrejant fulles i full, m’he embrutat tant com he pogut entre el fang que les cobria i m’he sentit altre cop allà on hi vaig anar quan tenia poc més de catorze anys. Aleshores he experimentat una sensació estranya: Era viu o era mort? No ho sé. Com havia arribat tan lluny? No ho sé. No notava els braços ni les cames, per què? No ho sé.

He agafat el full entre les mans i m’he amagat en una ombra inexistent entre els raigs de sol que em buscaven per on em movia. La carta estava escrita a llapis, ocupava només mitja pàgina. La firmava un tal Johnny. La destinatària era una tal Mary.
Qui eren? No ho sé? Els coneixia? No ho sé. Volia llegir què hi posava? Naturalment. Així que he començat a endinsar-me en unes vides que no eren meves, però que, en acabar de llegir la missiva, ho serien per sempre més.

“Estimada Mary,
He arribat aquí per un procés sideral que desconec. No sé com ho he fet per aconseguir aquest full entre les fulles. No sé com ho faré per fer-te arribar la carta. No sé si estic viu o si estic mort. No sé per què els raigs del sol em persegueixen fins i tot quan em creo una ombra per amagar-m’hi. No sé qui ets tu, ni qui sóc jo, però t’escric per si algun dia puc conèixer-te i, finalment, conèixer-me a mi mateix. T’escric amb la intenció que em diguis, d’una vegada per totes, si jo soc digne de tu i si tu ets digne de mi. T’escric per esbrinar per què mai no vam arribar a trobar-nos. T’escric i no m’endevino entre els meus pensaments. Has sigut tu qui m’ha regirat la vida? Has sigut tu qui m’ha dut entre les estrelles? Has sigut tu qui un cop navegava entre els astres m’has portat en un forat negre?

Estimada Mary, sembla que senti els teus riures cada vegada que provo d’escapar d’aquest forat. No sé si ets tu o si soc jo que, un cop topo amb els límits inexistents, riu i plora a la vegada. Sanglota i s’ofega, es perd i no troba el camí de tornada. De tornada o d’anada.

Mary, tan sols vull sortir d’aquí; canta ni que sigui per última vegada”.

Relat de peus i mans

Lligat de peus i mans em van ficar dins de la tassa de xocolata del meu pare. No se sentia més remor que el gos lladrant fort. Amb el cap enfora jo cantava per no ennuegar-me. Sing, sing. Canta, em deia mentre aquell líquid espès se m’engolia sense que pogués fer res. Ara vindrà el melindro, vindrà i em sucarà sense que jo pugui fer-hi res. Que no vingui, cantava jo, desesperat, amb una tristor insuportable, tant insuportable era el meu ego que m’havien deixat sol.

Lligat de peus i mans em van treure de la tassa per salvar-me. Em creia prou feliç com per poder saltar i córrer, però a la primera passa vaig ensopegar i altre cop els morros em van sagnar. Altre cop, com quan era petit i corria per aquella plaça de davant de l’hostal del Senglar. No recordo de qui era el casament, o la comunió. Però era una celebració, segur. I jo m’havia atipat a més no poder. Era hora d’embriagar-se i els nens jugàvem a la plaça, mentre els pares d’uns i altres es tocaven sota els efectes dels narcòtics. Jo corria com ningú, era àgil i m’escapava de les faldilles que em perseguien, fins que vaig topar amb una barra que em va destrossar l’estómac. Des d’aquell dia no menjo bé, no menjo bé la vida que em vull menjar, i acabo vomitant-la. La trec per tot arreu, dins i fora la tassa de xocolata, de mon pare o de qui amablement m’invita a conviure un moment plegats.

Diuen els metges que és millor lligar-me de peus i mans, diuen les doctores que mai no s’em guarirà; no pas la panxa, que prou destrossada està; sinó aquest vòmit etern dins la tassa de qualsevol que s’assegui amb mi per menjar.

Aviat em posaran ulleres de sol, opaques per dins i clares per fora. Creuen que serà millor per a tots -això diu el meu epitafi-, clares per fora perquè tothom em pugui veure millor les entranyes podrides, opaques per dins perquè jo no pugui veure ni destrossar ningú.

Canta, canta. Canta tu que pots, que a mi em tallaran la llengua amb la que emmetzino tots els verbs. Les infermeres tenen la navalla preparada, volen que ragi tanta sang com he fet brollar pels rius dels meus afluents. Rius plens de vermell sense pietat, rius plens de tu ara que m’he buidat de mi.

Relat de la plaça de Nadal

A la plaça no hi resta ningú.
Tothom que hi és hi suma molt.
Els tolls marquen les llàgrimes
dels vençuts sense sort.
Els llums s’apaguen a poc a poc
amagant les pobres ànimes
èbries que van de tort.

The lead-out i altre cop
se sent la buidor
venint en cotxes de luxe.
Jackson Browne i es repeteixen
les milles solitàries
a cop de baló.

Diuen que és nit de Nadal,
que naixerà no sé qui
que ens salvarà
de no sé qui;
tampoc sé si vindrà
a néixer per aquí.
Però que neixi o no
no dependrà
de la cistella d’aquell noi:
llença, llença-la ben fort
que quan creixis
veuràs que es trenca el cor
i s’esfumen els somnis
siguin de pobre o d’or.

Relat dels Everly

Dorm, petita; dorm als meus braços
ara en somnis, abans de veritat.
Veuràs com tots els malsons marxen
quan et sents trista i la nit ve a buscar-te.
Dorm, petita; dorm. És tot el que has de fer.

Podria escriure’t una carta tan llarga
com els riures que vam tenir
entre cada una de les llàgrimes
en les que ens vam enfonsar.

Podria dir-te que he estat feliç
mentre t’estimava en un món
tan ple de mentides com
d’abraçades sinceres.

Lleva’t, petita; lleva’t
d’aquest llit mullat.
És hora de cridar els amics
i tornar a començar de nou
sense mi.

Ha mort l’últim crit dels Everly.
S’ha acabat la pau i la solitud
d’aquells anys que van
dur-me a plorar sota la pluja.

Una setmana després,
les melodies setanta
anys passats.
El silenci et farà forta
en l’últim bocí d’aquest
bes trencat.

De 41 Foix

Qui soc jo qui soc? Un vers espars llarg?

De la mà de Foix, tinc quaranta-u
assegut on no hi ha més gust amarg
de sentir com ho trenques ara tu.

Qui fui qui fui jo? Romanç sense vers?
Clamo sol i de condol per l’adeu
esperant a mitja cançó pervers
ton dol que fa de foc viu morta neu.

Bufa l’aire que m’envolta somort
com Narcís morint que sembla tot trist
és només una meuca de la Cort.

Aspiro la soledat altra cop
espero resposta, de trobador,
escric mon epitafi, és vida, és tot.

Relat perdut

No hi ha aire més brut que sentir que tot està perdut.

Hem desaprofitat tantes coses

que difícilment res podrà tornar a ser.

La pluja ens amara de records que eren bells,

records que no van existir.

Pols bruta escampada en el camí; 

el camí inventat que,

a empentes i rodolons,

vàrem rondar agafats d’un ganivet esmolat;

el sender dibuixat amb guix que,

a batzegades, 

vàrem esborrar odiats per no haver-nos estimat.

N’hem obviat tantes, de coses

que, quan aquestes floreixen,

el dolor és al braser.

Relat del lladregot

Fa un parell de dies dormia al meu cotxe, ja sabeu alguns que dormo al cotxe des del dia que el banc em va fotre la casa. Doncs bé, dormia d'aquella forma que es pot dormir en un cotxe no gaire ample, ben cuidat fins que el vaig convertir en la meva llar, però que a poc a poc s'havia convertit en una cort de porcs. La meva roba era per tot arreu, havia tret la safata del maleter per poder posar les coses de casa i el ferum que se sentia era un barreja de flatulències, menjar i suor. Tants pocs metres quadrats no són una casa qualsevol. Però és la meva.

El fet és que vaig dormir com sempre, fatal. Em llevava cada dos per tres, preocupat per si venia algun lladregot a fotre'm les coses. Un cop al vidre i ja es poden endur tot. No tinc res de valor, però home, quan un no té res els calçotets són prou valuosos. Com dormia poc, somiava molt. Somnis diversos i que poc tenien a veure els uns amb els altres. I saps què? Vaig somiar amb tu. No t'ho creuràs. Però sí. tu eres allà. És igual com fossis tu, alt, baix, prim, gras, vell, jove; qualsevol lector ets tu.

En aquest somni, la meva casa no era el cotxe, no. Era la de sempre. Hi deuria haver algun sopar o vés a saber què. La qüestió és que jo anava pel passadís del menjador cap a la porta i de camí veia la meva dona asseguda al lavabo, nua. Només amb les calces als turmells. Sí, ja saps, aquelles calces negres transparents. Aquelles calces que un dia vas veure a la cadira del dormitori i, com qui no vol la cosa, vas entrar, tancar la porta, i observar en la intimitat. Però al meu somni les calces no estaven a la cadira, sinó als seus turmells, que tenia ben juntets. Ella estava sola i la porta estava oberta. La veritat és que jo, en veure la porta oberta vaig al·lucinar. "Joder, està ple de gent això". Perquè se suposa que hi havia gent a casa. Però no sé perquè no li vaig donar importància. Així que vaig seguir caminant cap a la porta del pis i just un parell de passes després vaig veure com tu sorties del despatx i entraves al lavabo. Tu! Eres Tu! Jo anava a la porta del pis i feia alguna cosa amb les claus, no ho recordo bé. I al tornar us veia a tots dos a dins del lavabo, Ella seguia asseguda i tu estaves al seu costat; t'havies assegut al límit de la banyera, per fora. Val a dir que tu estaves vestit, no malpensis; però ella no. I ella tenia  el  mòbil a les mans i xerràveu. Jo ho veia i no m'ho creia. 

Aleshores decidia quedar-me allà a la porta espiant. Mirant a veure què passava. Però de cop, no sé per què, tu ja no portaves roba (ets un porc!). I continuàveu parlant els dos. Com si res! Completament nus! Jo espiava i veia q tu et posaves calent. El teu membre creixia i es posava dur. Estàveu els dos al bany parlant, asseguts, despullats! Bé, ella amb les calces als turmells. Jo seguia espiant i no deia res. Tu portaves una erecció considerable. Però parlàveu com si no passés res.

Total, que mirava per una escletxa entre la porta i el marc d'aquesta; i al fer soroll us giràveu i em veieu. Aleshores tu li deies: Va, deixa el mòbil. I ella deixava el mòbil al moble del costat i tu l'agafaves a ella com si fos un sac de patates i te l'enduies cap al menjador. Els dos despullats pel passadís. Tu portant-la com un paquet i jo seguint-vos per darrere. Ella no protestava ni deia res. Al menjador, tu l'estiraves al llit del sofà i jo em quedava al límit entre el passadís i el menjador. El que no entenc és que aleshores ja no hi havia ningú a casa, però clar, era un somni! I els somnis són així, capritxosos. Ella estava estirada al sofà totalment despullada. Tu seies al terra, de genolls, al seu costat. Jo us veia perfectament, però cap dels dos em mirava. Continuàveu parlant, però no sé de què. El que a mi m'impressionava era que estiguéssiu despullats i no us importés res, ni que jo estigués allà ni res. Aleshores tu, amb la mà esquerra, li passaves dit índex per l'espatlla i baixaves cap al pit fins al mugró. Ja saps que no té els pits molt grans, els recordes bé, perquè els has vist mil cops. Quan? A la platja o espiant-la, d'amagat. Tu li agafaves el mugró amb els dits i li llepaves. Tenies el seu mugró entre els teus llavis. Jo m'encenia. Tenia una escalfor dins meu que pensava que algú estava obrint una barbacoa als meus intestins. Em fixava bé amb tot el que li feies, amb la seva cara, amb els seus ulls d'excitació. Amb la teva mà dreta, que s'acostava al seu genoll i l'acariciava a poc a poc, pujant cap amunt, per les seves cames, pel seu maluc. La teva mà dreta arribava a l'entrecuix, on li esperava no massa pèl, un pentinat púbic curt, tallat molt a ras. Un entrecuix poblat molt ben cuidat. Però no t'hi aturaves, sinó que seguies amunt, fins arribar a l'altre pit, el que estava sol. Li tocaves el mugró dret i després continuaves pujant per aconseguir el cim. Entre els llavis apareixia el teu dit. L'humitejaves i ella te'l llepava. Un cop ben humit, sense importar-vos que jo estigués allà, us començàveu a masturbar. Usaves la mà dreta per ella i l'esquerra per tu. Semblaves un mico pelant un plàtan en bucle. T'apropaves cara a cara, buscaves un bes, però ella et posava el dit als llavis i evitava el petó. Aleshores, aquell mateix dit, l’introduïa al seu cony i el sucava fins ben a dins. Un cop ple de líquids et tornava a fer el mateix gest. Però no es quedava als llavis, sinó que buscava la teva llengua per l'interior de la boca. Jo estava tant excitat com sorprès. Digeria com podia tot allò. Aleshores, quan ella gemegava més fort a causa del teu moviment dactilar, els dos em miràveu i desapareixíeu. Al menjador no hi havia invitats, no hi éreu vosaltres, no hi era jo. Ningú romania allà. Només un silenci atordidor. S'escoltava el no-res. El buit absolut. El zero continuat. L'absència periòdica. El materialisme pur: mobles, molts mobles. Cap ésser humà, ningú.

La veritat esdevenia real a la mateixa velocitat que la sorra s'amuntega a les dunes del desert.

Relat del desert

Amb la seva maleta de cuir a la mà, l’home de blanc avança per sobre de les amples dunes del desert. On és el paraigua que em va vendre la veïna rossa? Com esperen que em protgeixi de la infernal pressió solar? La fina sorra entrant dins les sabates, grumolls de suor i brutícia baixant per l’aixella, un tel viscós tapant els dos ulls i la boca seca, tan seca com la va tenir el dia en què la va deixar.

Entre dunes se sent l’aire entrant directa a la gola, li van dir. Entre dunes seguiré fent el camí cap al no-res, va pensar. I entre pensaments i dites estúpides va deixar la ciutat i va emprendre un viatge sense retorn. A vegades els somnis són el millor de la realitat. Tot sovint allò que desitgem no és més que un miratge oblidat. Vull trobar un pou. Un pou o un petit oasi. Serà cert això que diuen? Els oasis només existeixen a la ment i, per tant, cal inventar-los? Confio que tot sigui una llegenda més i, en poca estona, se m’apareixi davant una palmera molt alta, que pugui veure des de lluny i em guiï fins el gran toll d’aigua que em salvarà la vida. Però no hi ha palmera, només sorra i sorra, muntanyes d’arena que em recorda aquells dies vora el mar, mes no hi ha aigua on remullar-se ni cerveses amb les que refrescar-se. I si tot s’acaba ara... i si trobo el final entre aquests arenals calents... qui em cantarà la cançó el dia del meu enterrament. Podran enterrar-me? Trobaran el meu cos i algú cavarà al mig del desert una tomba laica? I si em recull un capellà i em vol donar l’últim regal de Déu beneint-me sota la justícia solar? Què passarà amb el meu cos? Se’l menjaran les serps que s’amaguen sota la sorra? I la meva ànima? Volarà més enllà del meu amor? Qui sabrà per què he emprès aquest camí? Qui es preguntarà per què vaig deixar la ciutat? Ningú no tindrà respostes mai més, perquè deixaré de ser i, això és així, quan un deixa de ser és l’oblit de preguntes i respostes.

Arena, empassa’t el dolor terrenal i deixa viure les flors que han de créixer vora l’aigua del canal.

Relat de la seda

Crec que avui la seda és de rebaixes. 

Mirarem de baixar-la al fons del pou.

No hi ha aigua sense un bon cubell.

Porta’m una corda forta, que aguanti el pes d’un home.

A través de les parets es construeixen murs.

Posem, doncs, maons.

Trenquem, per tant, muralles.

Farcida és la natura de símbols,

de nit quan els llamps i·luminen els trons,

de dia quan el sol cega els morts.

Relat del solitari

Al segon segona viu un home que s'afaita dues vegades al dia. Vesteix sempre mitjons vermells i es talla els cabells amb les tisores de la cuina. No té nom perquè no es relaciona amb ningú. Viu sol i no parla amb cap veí. No surt de casa mai i ho compra tot per internet. Quan els missatgers li porten la comanda, ell s'espera que parteixin per recollir els paquets que li deixen davant la porta. 

No somia en ser un ocell lliure, ni un guerrer de la ciutat. No somia en res i dorm vuit hores diàries. Els seus ingressos provenen d'una ajuda que li van assignar molts anys enrere per equivocació.

No sap què és l'amor ni l'odi. No coneix la derrota en el cor ni l'exaltació en la mirada. És ignorant en el patiment de la llunyania dels estimats i en la desconeixença de saber-se correspost.

Ell no viu feliç, però tampoc viu trist. El seu mur és difícilment atacable pels sentiments. El dia que s'adoni del que és viure pujarà a tocar el cel amb els dits, per després baixar sota de terra travessant, amb la boca oberta, totes les capes terrestres.

Relat del pou

Tens el cafè, l'airet del matí quan el sol despunta, el llibre que fa dos dies que llegeixes, una bona posició a la cadira, els peus al tamboret i tot per endavant, com sempre. Però la tassa és buida, l'aire s'atura, el llibre és en blanc i l'esquena et fa mal. Caus en un pou sense poder-te agafar a les parets; proves de cridar, no tens veu, no tens forces. Només esperes que arribi el final, desitges tocar fons. T'és igual si és llot, pedres dures, espines, punxes o una llança que se't clavaria a través dels pulmons. Només esperes caure i acabar. Però la caiguda no acaba mai, mai. Mires amunt i ja no veus ni l'entrada del pou, ni gota de llum, ni gota d'aire, ni gota d'aigua ni salada ni dolça.

Per què sempre ho fas tot malament? Et preguntes. Ni tan sols saps morir? No pots ni acabar amb la teva vida? Demanaries ajuda, però cada cop que ho fas t'endús algú al fons del pou, l'arrossegues i l'apartes de la teva vida, de la seva, de la de tots. El pou ara és solitari, obscur, enganyós.

A qui menteixes? A qui enganyes? A qui fas mal? Si al teu voltant es creessin mil miralls, tots ells enfocant-te a tu, et veuries reflectit fins a l'infinit. Tu, només tu; com sempre.

Relat dels dies

Estimada solitud, torna'm els dies, 

torna'm les hores.

Res pot tornar quan res ha marxat,

entre carrers plens de gent

i buits de petja letal.

Sonaran de migdia

altre cop els clàxons,

ningú els escoltarà

en aquesta habitació buida

que em vas deixar.

És només un dia,

ja passarà;

són només dos o tres,

un cap de setmana

o tot l'estiu.

Et busquen ànimes turmentades.

Et necessiten, et criden,

et demanen entre crits desesperats

els qui no viuen al meu costat.

Estimada solitud,

omple les pàgines del llibre negre

que em vas regalar.

Escriu en elles la taca de

sang, dolor, penombra,

tristor, desesperació i melanconia

abans que el tanqui per sempre més.

Relat del fuster

-Ja no m'estimes.

-Sí t'estimo.

-Mira'm als ulls.

Vaig fer una pausa, no volia alçar el cap de cop. Tenia les mans ocupades amb les eines. No és fàcil ser fuster i tenir el cor de pedra. Després li vaig fer cas i mig balbucejant i amb els ulls clavats de fit a fit, li vaig dir:

-T'estimo, és clar. Però no com abans. He après a estimar-te d'una altra manera. 

El seu rostre va romandre immòbil, però els seus ulls tristos van alliberar dues llàgrimes. Ella mai no plorava. Només ho feia quan estava contra la paret i no tenia alternativa. I quan ho feia era un drama. Se la sentia per tot arreu del pis, amb el cap amagat sota el coixí i sanglotant a cor què vols. Aquest cop, però, va ser diferent. El cor ja feia temps que estava apedaçat. No hi havia ningú capaç d'arreglar aquella foscor interna.

Amb més coratge que cap, vaig continuar:

-Suposo que he hagut d'ajudar-me. M'he sentit sol, abandonat. Ho he intentat cada dia, cada dia. Oblidant-me sempre de l'ahir. Però quan t'acostumes a menjar fems, al final, ja no demanes pastissos.

Les flors del jardí estaven pensides. No hi ha res més trist que unes margarides caigudes i pelades. Ni sol, ni llum, ni aire. Només el buit envoltant la cambra.

Recordo aquell dia que em vas deixar d'importar tu, i ella. A mi només mimportava pintar bé l'escala que duia a la terrassa. Recordo aquell dia com el dia que vaig néixer.

Relat del blanc

No era la muller de Lot,

ni un astrònom il·lustríssim.

Semblava que pensés,

semblava, però no pensava.

Viatjava en el temps, en l’espai,

en vides llunyanes que no eren seves.

Sense maleta i només amb un jersei marró,

buscava la lluna un dia de núvols

i cel tapat.

Pregunta-li al cel, 

pregunta-li ara que el mires:

si demà tornarà a haver-hi tempesta,

si sortiran altre cop les cames sota el teu cos.

I amb el llum verd no despertava, 

ja tenia prou els ulls oberts,

per veure-hi enllà de la vida mundana,

del passeigs dels nuvis agafats de la mà,

dels avis que tornen a casa amb els llavis tallats,

dels nens que criden amb la pilota sota el braç,

dels morts que caminen mentre ell,

viu o vivent,

es castiga en un món sense cobdícia,

ni enveja, ni tristor, ni pena.

Un món d’olives entre fanals

i aureoles cremant la raresa dels veïns.

Pregunta-li al cel si pots creuar

o els cotxes et duran la vida que no t’ha dut el braç.

Relat d'esperança

Diu la veïna que els crits que se sentien aquella tarda d'hivern no eren de cap ésser humà. Al contrari, deurien ser d'animals, animals ferotges. Afegeix la senyora Josefina. Jo me la miro amb cara de sorprès. A la ciutat no veiem animals salvatges mai, ni tan sols al zoo. Recordo una vegada que hi vaig anar, recordo quina pena em feien aquells animalons tancats. No eren salvatges, ni domesticats, eren esclaus de la rutina i del malviure, engabiats i entristits. Podria pensar que es tracta d'alguna invasió, subtil o no, però prefereixo creure que no són japonesos important els seus ossos rentadors. Així que tan sols em dedico a apuntar. Apunto tot el que diu en una llibreta que vaig comprar a una botiga de xinesos. Ja la tinc molt gastada, perquè en ella hi escric tot el que em passa pel cap. Tant és si es tracta d'una llista de la compra com un poema sobre la venjança inspirat en alguna deessa grega furiosa. Algun cop, fins i tot, he provat de barrejar ambdós tipus de text. La veritat és que el resultat no ha estat del tot agradable, ni tan sols simpàtic, però com actualment tothom menja aquests fregits que no tenen ni gust ni fe, algun que altre lector li haurà semblat una paella de la més bona. La senyora Josefina em demana que li ensenyi les notes. No dubto en fer-ho mentre guardo el llapis dins de la butxaca interior de la meva jaqueta. Fa fred, haig d'anar abrigat. No duc bufanda, però n'hauria de portar, el coll se m'està irritant i, potser, acabarà sortint-me aquelles plaques blanques a la gola. Espero que no. L'última vegada que em va passar va ser un desastre: era primavera i tenia moltes aventures planificades. Tot apuntat, com no, a la meva llibreta, que en aquell temps era una altra. Però al final vaig haver d'arrencar aquelles set pàgines plenes de dibuixos, esquemes, rutes... Quin desastre, que dirien els d'allà que no se senten d'aquí ni d'allà. Però jo em sentia molt a prop de la meva llibreta, de les meves aventures, de les rutes que m'havia preparat. I al final vaig quedar-me una setmana estirat al llit. Suava com un porc. I deuria fer tanta pudor com els pobres animalons rosats quan els tenen a les granges per alimentar-los entre les seves defecacions.

Un cop guardada la llibreta i el llapis, em col·loco els auriculars i prem-ho el play del meu mòbil. Sixto Rodríguez i la seva tristesa m'acompanyen mentre aparto la senyora Josefina del meu camí. Creuo el replà i empenyo la porta, que ja estava oberta. El ferum és inhumà, el pis és ple d'una boira rara i absorbidora. Em pica tot, però no em rasco. Tinc la mirada concentrada en la recerca de l'origen d'aquella colònia podrida. Fa mesos que ningú no neteja aquella casa. En altres circumstàncies em preguntaria com pot viure algú entre tanta brossa. I dubto que d'aquí algú en pogués fer poesia, ni tan sols visual.

Amb un cop de peu tiro una capsa a terra. La meva intuïció no falla. A dins hi ha un gos podrit. El seu aspecte sembla el cor d'un home abandonat i solitari. No batega, no es mou, però segueix viu. Em trec de la butxaca un guant de plàstic. En porto sempre a sobre per poder posar benzina al cotxe sense embrutar-me les mans. Ara mateix tiraria benzina per tot el pis, encendria una cigarreta i sortiria caminant sense presses. Però en el fons d'aquells ulls perduts hi veig un gos que demana ajuda. Amb el guant posat acaricio el llom de l'animal mig mort. Passo la mà per sobre el seu llom, cap amunt, fins arribar al coll. Allà m'aturo i miro les seva boca. La llengua li surt entre les dents. Premo fort el coll. L'ofego. La llengua es mou una mica, les dents es deixen entreveure una mica més. El seu gest, però, no canvia massa. Mentre acabo amb la vida d'aquella font de podridura, penso on deu ser l'amo d'aquella cort. Seixanta segons sense moure la mà. Seixanta segons exactes per deixar aquell bistec al mateix lloc on l'he trobat. Després avanço fins a l'habitació principal, deu ser el dormitori. Allí em trobo amb dos cossos estirats sobre el llit. Un dels dos està en un estat de descomposició molt més avançat. Gairebé només està format per ossos. L'altre és ple de cucs i escarabats de ciutat. Es mouen amb rapidesa, però semblen imperceptibles si no fixes bé la mirada.

Aviat farà un any que a la Carme se li va morir el marit, des d'aleshores ningú no l'ha vista sortir del pis.