Quan no se sent res més que el silenci
de la fosca nit temorosa,
quan el cor sembla que s'aturi
davant l'abisme del buit;
aquells dits petits, rossegats,
tan porucs com entremaliats,
s'acostaran per acariciar
les paraules que no s'han dit,
els besos que no s'han donat,
les carícies que no s'han esperat
a que sortís el sol,
sota la copa d'un arbre que protegeix
dos batecs al mateix temps
que esperen abraçar-se
sota el nom d'una estrella infinita.
