Relat de petits i grans

Les grans idees surten dels més petits. Els més petits tenen el cor més gran. A vegades el cor i les idees van separades, però quan van juntes són més grans i fortes que no pas les grans persones, o que les persones grans.

Així, què som? Grans o petits? Què hem de fer? Empetitir? Empetiteixo cada cop que el cor se'm fa més gran. Qui l'infla? La brisa que bufa fort. Sóc globus, sóc aire, tot prestat, res en propietat.

I per la ràdio sona altre cop "Trapped". L'apago, no vull escoltar-la més. Aquí dins de la torre tot és veu, tot és música. Ressonen les notes per fer-me explotar el cap. Provaria de sortir corrents si no fos perquè m'he quedat atrapat un altre cop.

Atrapat als teus silencis

carregats de dolor.

Atrapat als teus somriures

portadors de remor.

Atrapat pel temps

que imagino i que no arriba.

Atrapat per fets

que no s'han dibuixat encara.

Seguirà l'arena caient

mentre les dagues continuen clavant-se 

entre maig i juny, com deesses amagades.

Relat de renyines

No conec ningú, no conec aquell que dia rere dia va venir a dir-me res.

No el conec avui ni el coneixeré demà, perquè quan ells el criden, ell ja ha marxat a la muntanya estimada. Allà a dalt de tot, on els núvols són catifes voladores i les estrelles baixen a saludar els amics que un no ha trobat mai.

Diuen que els professors de música toquen millor el piano que el saxofon, diuen que després de tocar-lo s'aixequen i miren els alumnes. Diuen que ells, els que miren el professor, els que admiren les notes que no havien sentit mai, no coneixen a ningú.

Alguns dies viatjarem a Jersey, d'altres anirem a Canadà, i mentre ho seguirem fent estarem en aquell núvol fals i trist on ningú no hi vol pujar.

Digues estimada ombra, cal que seguim lluitant? Digueu-me, estimades cames, cal que seguim caminant? Digues, estimat cor, cal que seguim estimant? No espero resposta de cap de vosaltres, ni tampoc de la meva boca, massa vegades l'han intentat silenciar.

Calla, seu! Et cosirem la boca si tornes a parlar. Tenim els estris, tenim el fil, tenim l'agulla afilada i enfilada. No voldràs pas que trenquem els teus carnosos llavis? No et voldries veure amb aquests molsuts llavis plens de punts de creu?

Oh, nit! Vine a buscar-me, porta'm lluny d'aquí. Atrapa'm una vegada més i viatgem allà dalt, sense senyals de trànsit, sense que ens renyin.

Relat de cels

He vist un home dalt del turó. L'he vist i he sortit corrents. Fa tant de temps que no sento curiositat pel que passa allà dalt que tot em fa por. Recordo, anys enrere, quan els veia sortir amb les seves vestimentes negres, m'amagava i buscava la drecera més secreta per poder-m'hi acostar. Els observava i delia per saber-ne més del que podia conèixer.

Avui la tarda era fosca, obscura com la negror de la nit de lluna nova. No podia veure més enllà del que il·luminava la meva aura i, tot i això, l'he pogut observar allà dalt, amb la seva figura immòbil, mirant cap a algun lloc que prefereixo no saber quin era. La seva silueta s'ha il·luminat com sempre, amb colors fluorescents i llampants. L'exposició ha durat poc, perquè tal i com l'he vist he sortit corrents.

Ara fa una estona que estic aquí, a la porxada de casa meva, estirat a terra i fumant una cigarreta. Crec que és la última, hauré de revisar si em queda res a dins de casa. Quan pugui obrir la porta, és clar, perquè no recordo on he deixat les claus i, al sortir, he tancat a pany i forrellat. Davant meu unes formigues passegen sense ni tan sols mirar-me. Sóc un apèndix del seu món, no sóc res. Les veig bé quan acosto la cigarreta després d'inhalar ben fort. Ho faig i quan el paper és roent a vegades se m'escapa la mà i, per culpa de la meva tremolor, les cremo, les incinero. Moren i les companyes surten corrents. No sé pas a on van, ni tampoc m'importa massa, no podria seguir-les, tot és fosc i elles són diminutes.

Els pantalons els tinc tan ajustats a les cames que em costa moure'm, però m'agrada girar-me boca amunt i mirar el cel. M'imagino que veig les estrelles com abans, quan apareixien per endur-me en aquells viatges celestials en els que ningú podia seguir-me. Les veia tan a prop meu, com brillaven! Blanques i lluents, sense cap forma en concreta, adquirien una fastuositat majestuosa. Jugava a allargar la mà i tocar-les. No em creureu, però podia fer-ho. Després, un cop les tenia a la mà, les prenia amb força i estirava el braç. No delia per fer-les baixar, sinó que buscava i aconseguia pujar cap a elles.

Fa tant de temps de tot això que no entenc com ho puc recordar. A algun lloc hauré posat les claus. A les butxaques no tinc res més que el paquet de tabac, i pel que veig està buit. Hauria d'anar a l'estanc a comprar-ne, però el camí és com el laberint aquell en el que anava amb les meves amigues quan era infant. Recordo com em cridaven a través del boix i jo desesperava. Em tornava boig i l'intentava travessar, car tot allò que ens crea un estat de disconformitat necessita d'una solució conforme.

He provat de ser honest, tan honest com podia ser algú de la meva edat. Ja no recordo ni quants anys tinc, però podria dir-vos quins vestits duien les germanes Pérez el dia del seu catorzè aniversari. Vam ballar tanta estona que els nostres pares van acabar dormits al sofà. Els seus vestits s'aixecaven quan ballaven i jo al·lucinava. No havia vist mai res d'igual. Elles se'n van adonar i, tal i com ha fet tothom a la meva vida, es van aprofitar de mi. Em van tancar a la seva habitació i em van seduir les dues a la vegada. Vam aprendre tots tres a la vegada. Després ja no em van dir res mai més. Tots els companys de l'escola em deien coses maques, però jo només volia que me les diguessin elles.

Deuen ser ja les deu i segueixo estirat a terra. La vida és un rellotge de sorra ple de forats.

Relat d'arrugues

T’imaginava vella i arrugada, sense dents i amb les mans tremoloses, agafant els meus fills amb temença i amb unes ungles trencades. T’imaginava feliç comprant flors al carrer de baix, caminant per la Gran Via, allunyada d’aquella finca gran i trista. Ho feia i et veia entre somriures de la gent amb qui parlaves. La peixatera, el flequer, la florista i tots els que et veien et saludaven i volien saber de tu.

T’imaginava a la ciutat de la pols, on els plataners dibuixen l’aire. En un pis petit i ben arreglat; a prop de casa i amb la ment clara. Et dibuixava sortint del Liceu, ben arreglada, sola o amb amigues; sense témer l’atac de ningú perquè tu ja ho hauries donat tot.

No em costa veure’t amb els indigents, parlant amb ells i portant-los croissants i llet calenta. No em costa escoltar-te amb una veu tremolosa, agafant-la mà dels teus néts i dels teus fills. Ho faig ara i fins que em mori. Perquè el record de les coses que no han passat segueixen sent igual d'importants que les que han sigut. El temps va cremant la nostra pell i em fa feliç veure’t dormint al banc de la plaça, aïllada del trànsit infernal i de la grisor del cel. M’alegro en veure com dorms profundament en un somni que no passa fins que ens l’imaginem.

Relat de sardines

Es veu que ara, quan les sardines suren a tocar de la platja, el Senyor Rius ha tornat per anar descalç. He tingut ocasió de parlar amb ell, de comprar-li unes sabates i aconsellar-lo en vestimentes. Ara, quan les sardines porten petroli als llavis, he viatjat en autocar cap al passat.

Pels qui no el coneixeu, el Senyor Rius era un home peix, saltava com si en lloc de cames tingués cua, queia com si volgués nedar, però no en sabia. A vegades s’estirava al banc tot atronitat de sota la porxada, sí, allà al claustre, on les plantes conviuen amb el gris de les pedres centenàries. Quan ell parlava, el forat de la Universitat prenia sentit, era el pas ample i constant que qualsevol coet necessitava per viatjar estrelles enllà.

Una tarda qualsevol, sense ser necessari que fos a la Facultat, o a l’Institut, o al carrer aquell que tenia unes escales que baixaven, o pujaven, es va amagar darrere d’un arbre de tronc robust. No recordo si era un plataner d’aquests que ens alegren la primavera amb les al·lèrgies, o un pi d’escorça dura i aspre. Els seus amics el buscaven, cridaven tant fort que tothom ho podia sentir. Podia sentir aquells gemecs que no tenien res a veure amb els de la Laia, aquella noia prima, de cames llargues i sinuoses, que lluïa sempre la seva cintureta posant-se vestits cenyits i estridents. Quins pits que tenia la Laia, eren grans, però no exagerats. El que sí semblava exagerat a molta gent eren els seus crits. Com cridava la noia! Cada cop que algun amiguet seu pujava al tercer pis, que és on ella vivia, començava un recital de sorolls -causats per culpa d’un llit mal fixat- i de crits salvatges; tan salvatges com les frases que deixava anar. Després de cada cita els veïns sortien al carrer, alguns per la porta, d’altres pel balcó, tots volien veure la cara de l’amant destrossat, humiliat, reduït a la mínima expressió.

El Sr.Rius havia buscat un amagatall que ningú s’imaginava. L’arbre no era molt gran, el tronc tampoc. A més, ell treia el cap tot sovint per fer ganyotes al costat dels qui l’estaven buscant. El problema va sorgir després de vint-i-quatre hores de recerca. La gent, així en general, com qui diu la gent del poble, la gent del barri o la gentussa, es va preocupar per no haver-lo trobat. Ell seguia sortint a saludar, però no el veien, per molt que s’hi acostés quedava sempre fora de la visió dels altres. La policia va iniciar un dispositiu amb un gran desplegament de personal. Llums, gossos, altaveus. Res. Ningú no va poder-lo trobar. Ell estava allà. Però no tothom tenia la seva capacitat per veure les coses tan clares.

Relat de connectats

No li pot esquitxar tant l’aigua com l’aire. És un miratge. Pura imaginació. Per tant, no la deixarà al seu lloc. Bufa, intentant que fugi, però ella no té ales. No marxarà. Restarà allà, quieta, estàtica. Escoltarà la música que ell posi. La sentirà per les orelles, la gaudirà per dins. Fluiran les notes per tot el seu cos, aconseguint que la seva pell sigui un paisatge escarpat, ple d’ensurts i d’irregularitats.

Els records serviran per connectar-los. Ella no somriurà. O sí. Vés a saber. Només ell ens ho podria dir. Aquella imatge de fa tant de temps, aquell moment viscut, aquelles il·lusions compartides. Cap somriure queda a l’oblit quan s’ha viscut cada instant amb intensitat.

Fa estona que ha apagat el llum. La sala és fosca i tranquil·la. Només hi són ell i la seva respiració profunda. Al fons, el mar. L’aire humit ple de salnitre entra sense presses. Es tapa amb una manta, però no tanca la finestra. Allà al fons, on es barreja l’aigua i l’aire, just a l’horitzó dels somnis perduts; ella s’alça i el saluda. Sempre somrient. Com era d’esperar, les gotes són poca cosa al mar, però mullen quan surten de l’aigua.