No conec ningú, no conec aquell que dia rere dia va venir a
dir-me res.
No el conec avui ni el coneixeré demà, perquè quan ells el
criden, ell ja ha marxat a la muntanya estimada. Allà a dalt de tot, on els
núvols són catifes voladores i les estrelles baixen a saludar els amics que un
no ha trobat mai.
Diuen que els professors de música toquen millor el piano
que el saxofon, diuen que després de tocar-lo s'aixequen i miren els alumnes.
Diuen que ells, els que miren el professor, els que admiren les notes que no
havien sentit mai, no coneixen a ningú.
Alguns dies viatjarem a Jersey, d'altres anirem a Canadà, i
mentre ho seguirem fent estarem en aquell núvol fals i trist on ningú no hi vol
pujar.
Digues estimada ombra, cal que seguim lluitant? Digueu-me,
estimades cames, cal que seguim caminant? Digues, estimat cor, cal que seguim
estimant? No espero resposta de cap de vosaltres, ni tampoc de la meva boca,
massa vegades l'han intentat silenciar.
Calla, seu! Et cosirem la boca si tornes a parlar. Tenim els
estris, tenim el fil, tenim l'agulla afilada i enfilada. No voldràs pas que
trenquem els teus carnosos llavis? No et voldries veure amb aquests molsuts
llavis plens de punts de creu?
Oh, nit! Vine a buscar-me, porta'm lluny d'aquí. Atrapa'm
una vegada més i viatgem allà dalt, sense senyals de trànsit, sense que ens
renyin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada