Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris droga. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris droga. Mostrar tots els missatges

dijous, 30 de març del 2023

Relat del que em dius

No crec res del que em dius, però el professor em va demanar que escrivís un relat i no tenia alternativa. Alternativa a creure't o a escriure'l? A pensar-lo o a pensar-te? No ho sé.

Havien canviat tant les coses que només el fet de tornar-me a veure en aquella situació ja em produïa urticària. "Urticària", diràs; com si estigués escrivint en un bosc ple d'ortigues com aquell en el que solíem anar. I no, no era així. No et vull enganyar. Per això ja estàs tu i les teves mentides. Clar que són tantes les que em dius que aviat començaré a pensar que les veritats que m'expliques ara ja són mentida. Perquè... i si tot allò que em dius fos just al revés de com ho menciones? M'emociones amb la fal·làcia com m'és droga la teva arrogància. Prou! Vull sortir del bucle en el qual m'has ficat! Treu de sobre meu les teves grapes de bufó de la cort, comodí de tots els colors, clown de nas gastat!

He provat de creure't tantes vegades que es fa difícil mirar-te i no veure el cinturó amb el qual em prems cada ronyó.

Els teus imants són la meva sang, no hi ha pol positiu ni negatiu; però fa ja tants dies que no em fereixo que he oblidat com es sagna per amor. Apate, la tempesta ja és aquí. Deixa de seduir tots aquests cavallers de naips, són sets i onzes; són d'avui per ull i demà ja no es veurà. Maya, surt ja d'aquí, prou de mal em fa el cap per a haver de veure't multiplicada en mi. L'eixida és el ganivet que claves, és la foscor que desitges. No t'aturis, jo ja tinc el relat, tu ja tens la mentida; tot acaba com ha començat.

divendres, 10 de juny del 2022

Relat de morfologia

La morfologia és l'invent més absurd que els vikings no van inventar mentre no dormien cada dia quan es despertaven. Els homes canvien, o no. Els pops agafen amb les seves potes tot allò que troben. Els caragols deixen la seva bava per on passen.

Fa tanta calor que no crec que quedi ningú sense cremar, però no fumen, no es droguen, no beuen; tots tenen algú amb qui viure. Mira'ls allà, estirats sobre la sorra. Segur que s'obliden de qui són. No els miris ara, la ceguesa no et deixa. Pujarà el nivell del mar i et quedaràs empassant-te aigua fins que t'esfumis. No seràs Virgina Woolf, no tindràs les pedres. Algú ha deixat una tovallola seca dins de l'aigua.

És el sucre el que m'ha creat aquest gust de vinagre entre les parpelles que he robat. No descobriràs mai una plastilina tan dura. Tot és un pastís sense tall ni ganivet per fer-lo.

Ja pots refrescar, no amb begudes, sinó amb un gest minúscul. Tan minúscul com un bony. Tan petit com un poni cavalcant per l'interior a la recerca de més cavalls, perquè l'heroïna és el cavall quan la porta un genet camí de la mort.

No sents la dalla com talla? És el costum del temps que s'atura, és l'hàbit de sentir com els segons se'n van.

dimecres, 26 de febrer del 2020

Relat de la droga

He sigut addicte a la cocaïna,
He sigut addicte a una droga
amb nom de pedra preciosa.
Sota el verd, gemegant a cada incisió;
Sobre el marró, acariciant cada racó
perdut d'esperança i mentides piadoses.
Prem tan fort la goma quan la notes,
s'ajusta tan bé l'agulla quan l'esperes,
la desitges, l'anheles, la...
La vols a totes hores;
La vols tant
que no veus les ferides
en els braços amagats,
en les parpelles gastades,
descolorides de tant plorar
per quan no la tens,
per quan la cobeges,
per quan sents que la mort
no t'espera,
perquè la dus a dins
fluint per la sang
plena de neu,
neu roja,
neu que s'enganxa
a les mans, 
al cos;
a la nuesa intermitent
de cossos que no saben
com trobar-se sense fer-se mal.
Soc addicte com la tija a la branca.

divendres, 13 de setembre del 2019

Relat de les pastilles

Pren una pastilla i oblida les revistes,
no eren d'ella ni les voldràs ja mai més.
Seu al terra i escolta els veïns,
criden com els gossos a la gossera
envoltats de ràbia i de dolor humans.
La seva ira és enveja que viatja dins
d'un cor corcat com el teu,
ple d'absència i necessitat.

Tria un color, totes són iguals;
de més grans i de més petites
sempre n'hi haurà
per ocupar la teva boca
i allunyar-te de la vida real.

No em preguntis si t'estimo
en un món que no és real,
No em preguntis què és vertader
en un amor que et qüestiones l'endemà.

Pren-te una amb mi,
separa els llavis i gaudeix del moment plegats, 
ens allunyarem fins que marxi el mal.

divendres, 4 de gener del 2019

Relat del vibrador vermell


Feia dies que em rondava pel cap tornar al bar que hi ha sota de casa meva. Necessitava parlar amb Susie, la cambrera d’ulls verds que sempre em serveix un cafè sol sense que jo li digui res. Feia dies que li donava voltes a l’assumpte, però quin assumpte? Baixar al bar o resoldre el misteriós cas del vibrador vermell? Els dos casos estaven relacionats. Un estret lligam els unia des de la carretera del cementiri fins al port.
Tot va començar ara fa un mes, quan la Susie em va servir un dels seus exquisits cafès (poca gent serveix un cafè com ella, mirant-me els ulls i sense somriure, amb cara de què si pogués et fotria una hòstia). Jo estava nerviós, no pas per com ella m’estava servint el que li havia demanat; sinó perquè aquell dia havia de tornar-li un parell de coses a una ex que em posava a mil. Havíem quedat a la una, per prendre una cervesa, intercanviar les pertinences que ens pertocaven i marxar a dinar cadascú a casa seva. Eren les dotze i jo ja no sabia estar a casa. Així que vaig decidir baixar i fer un cafè. Tothom sap que fer un cafè i després fer una birra és el millor per evitar tenir ganes de sexe. Com a molt pots tenir ganes d’evacuar, però no pas de sucar el melindro.
La Susie va demanar-me que pagués aviat, volia tancar. Naturalment vaig protestar, no eren ni dos quarts. Per què voldria tancar a aquella hora? Per què em feia fora si sempre m’estava allà hores i hores només consumint un cafè de no-res? Vaig dir-li quatre coses, vaig pagar i vaig marxar. Al cap i a la fi era el millor que podria fer, tenia encara vint minuts fins al port, on hi havia el bar on havia quedat amb la Cris, la meva ex.
De camí, un camell em va oferir maria. No tenia ganes de col·locar-me, ni tan sols d’un canuto petit. Si m’entonava una mica segur que acabaria intentant fer alguna cosa amb ella. Havíem tallat. Els dos havíem deixat estar la nostra història, així que res de sexe, res de perversió, res fora del normal. Si ella volia veure’m i recuperar les seves coses, d’acord; però les mans lluny les unes de les altres.
Sabia que costaria, ella m’havia de tornar dos compact disc que jo li havia regalat. Ja sé que les coses regalades no s’han de tornar, però a ella no li agrada el gospel, i a mi molt. A més, eren dos cd’s amb un valor personal molt fort, eren del meu pare (ja mort) i jo volia conservar-los. Ella els hauria tingut tirats per vés a saber quin armari. És tan odiosament endreçada que els hauria catalogat i tot per poder-los ordenar al fons d’un dels seus calaixos que no obre mai. Si encara els hagués guardat entre la seva roba interior, si encara haguessin servit per separar les seves calces, però no; segur que haurien sigut carn d’arxivador per sempre més. A part de la música, m’havia de dur una corbata (que fèiem servir per lligar-nos les mans mentre fèiem sexe) i una llibreta amb els meus apunts de Geologia de tercer curs. Tot en ordre, segur que m’ho portaria sense problemes, dins d’una caixa ben maca. Fins i tot estava segur que la decoraria amb algun llaç o unes pinces de colors.
A canvi, jo li havia de dur el que ella m’havia demanat. Quan em va trucar per proposar-me la trobada tenia clar que voldria recuperar els auriculars sense fils que es va deixar a casa una nit que vam discutir. També pensava en una samarreta seva que adorava, una samarreta amb el dibuix d’un astre rodejat d’estrelles. Però no, no va voler res d’això. Recordo la conversa com si fos ara…
-Hola, perdona que et truqui, ja sé que vam dir que res de trucades durant un temps, però com ja han passat un parell de setmanes… volia demanar-te si podríem veure’ns… (jo aquí volia contestar, però ella mai no em deixava parlar, tenia les converses sempre del seu costat, no aturava mai la maquinària). He pensat que la setmana que ve podríem quedar a la una al bar aquell del port. El bar on anàvem sempre, aquell en el que em vas masturbar als lavabos, recordes? Bé, ja sé que m’ho havies fet a molts, però segur que saps de quin et parlo. El que està al costat del xiringuito que venen Maria si demanes crispetes de color blau al venedor. Si et sembla bé… Si oi? És que vull veure’t. Bé, no és per veure’t a tu, eh, que tinc clar tot el que vam dir. No vull res, eh, ni sexe ni res, que ja sé que deus estar pensant que porto un temps sense fotre un clau i que vaig calenta, però no és el cas. Vull dir, que tampoc no és que cardi molt, sinó que no és aquest el problema, no és una qüestió sexual. Simplement m’agradaria recuperar una cosa que és meva i que tens tu (aquí és on vaig imaginar la samarreta i els auriculars). Si et sembla bé, quedem i et torno les teves coses, allò que necessitis, eh! Només faltaria, tu demana, que no tinc perquè quedar-me amb res teu. No és que vulgui desfer-me de les teves coses, eh, però estava ara endreçant l’habitació i he pensat i si ell vol recuperar alguna cosa? Doncs què millor que quedar i tornar-nos-ho tot, oi? Quina bona pensada, eh. Doncs mira, quedem a la una al bar que t’he dit… Fes una llista del que vulguis i me l’envies per Whatts app. Jo t’ho portaré tot. Tu només m’has de tornar el meu vibrador vermell. El necessito.
En sentir allò no donava crèdit. De veritat volia veure’m per aconseguir el vibrador? Vaig estar a punt de penjar de cop, però no vaig ser capaç. Ella, com sempre, era la que conduïa la situació. Vaig aguantar estoicament fins que em va dir: No penses dir res? Bé, continues com sempre, sense iniciativa, sense paraula, quina pena. Bé, ens veiem al bar. I ella va penjar.
Estava furiós, molt furiós. Tant que me l’havia estimat i ara… ara només em volia per recuperar un monstre fàl·lic mecanitzat! Estava tan irritat que vaig córrer a buscar el penis de silicona. No sabia on era, és cert, sóc un desastre; però l’havia de trobar. Si ella m’havia dit que jo el tenia és que ella sabia on estava: casa meva. Vaig tardar un dia sense en trobar-lo. Estava al meu cotxe. Feia dos nits, quan tornava de festa amb els meus amics, l’havíem usat de cullereta per menjar-nos uns iogurts al·lucinògens que havia portat el Raúl, un amic de tota la vida. Encara tenia restes de iogurt, no l’havíem ni rentat. I el que és pitjor, quan vaig decidir rentar-lo vaig recordar que dues nits abans l’havia usat amb un altre propòsit. Un propòsit més acord amb la seva funció. I tampoc l’havia rentat. Així que el iogurt que ens vam prendre deuria tenir un gust especial. 
Líquid vaginal, iogurt amb psicofàrmacs, brutícia del terra del cotxe… tot enganxat sobre la pell de silicona d’aquell membre artificial. Calia netejar-lo bé. Una cosa era ser un desastre desendreçat, una altra era confessar a la Cris que allò pel que ella sospirava retornar tenir entre els llavis vaginals havia passat per uns dies plens de merda. I quan dic merda dic merda. No acostumo a fer aquestes coses, però la noia que va usar-lo em va demanar que li fiqués per tot arreu. Era un polvo excepcional, jo no podia dir que no a res. En aquests casos, o acceptes o tornes a casa solet a fer-te una palla. No contenta amb tenir els forats ocupats, després va voler ocupar-me el meu. Em vaig desvirgar amb el vibrador de la meva ex i ja ni ho recordava. Anava tan perjudicat que tot va ser part d’una història natural, com les de Perucho; però amb el toc calent de Bukowski.
Explicaria com va anar el retorn de les pertinences, com vam asseure’ns l’un davant de l’altre després de donar-nos dos petons a les galtes, com vam explicar-nos els nostres sentiments ara que estàvem separats, com vam tornar-nos les nostres coses entre llàgrimes i un adéu-siau etern i místic. Ho explicaria si hagués passat. El problema és que de camí al port vaig sentir una necessitat imperiosa de tornar a buscar aquella noia del cotxe, la que va usar la cullereta de silicona amb forma de penis com si fos un vibrador. La vaig buscar i vaig acabar al bar de sota de casa meva, esperant que la Susie obrís el bar altre cop, em servís un cafè i em demanés pujar a casa meva per gaudir d’unes piles noves.

diumenge, 7 de gener del 2018

Relat del blanc

No era la muller de Lot,
ni un astrònom il·lustríssim.
Semblava que pensés,
semblava, però no pensava.
Viatjava en el temps, en l’espai,
en vides llunyanes que no eren seves.
Sense maleta i només amb un jersei marró,
buscava la lluna un dia de núvols
i cel tapat.

Pregunta-li al cel, 
pregunta-li ara que el mires:
si demà tornarà a haver-hi tempesta,
si sortiran altre cop les cames sota el teu cos.
I amb el llum verd no despertava, 
ja tenia prou els ulls oberts,
per veure-hi enllà de la vida mundana,
del passeigs dels nuvis agafats de la mà,
dels avis que tornen a casa amb els llavis tallats,
dels nens que criden amb la pilota sota el braç,
dels morts que caminen mentre ell,
viu o vivent,
es castiga en un món sense cobdícia,
ni enveja, ni tristor, ni pena.
Un món d’olives entre fanals
i aureoles cremant la raresa dels veïns.

Pregunta-li al cel si pots creuar

o els cotxes et duran la vida que no t’ha dut el braç.

dilluns, 9 de novembre del 2015

Relat de cansalada

La nit és freda, podria dir que em sento sol; però no seguiré l'estúpida lletra que em fa plorar, prefereixo viure allunyat dels somnis que em retornen la llàgrima del passat.
Un ocell vola a prop de la finestra on sóc, el veig, el sento, el crido; se'n va. Un home vigila com ploro; se sent culpable del que ha fet l'au. Ve corrents fins a sota de casa meva per preguntar-me què faig. No ho sé, li dic. I vostè? Afegeixo. Ens mirem durant una estona, no ens coneixem, no sabem qui som. Al cap d'un quart ja és al meu menjador, bevem un vinet suau, de Porto, acompanyat d'unes pastetes que vaig comprar ahir. Costa sentir-se estrany quan un parla amb un mateix.

La conversa segueix fins que arriba la nit, no dubto en oferir-li que es quedi a sopar. Preparo cansalada en un entrepà, per beure: una ampolla de whisky, crec que ens en faltarà. Si de cas, trec del calaix dels calçotets, la capsa dels records, hi guardo sempre una mica de pols. No parlo de la meva àvia, que en pau descansi, si l'esnifés a ella no crec que em pugés tant.

dilluns, 17 de juny del 2013

Relat de drogues


El Director d'una empresa s'allotja a l'hotel més luxós de la ciutat. Acaba d'arribar d'una reunió molt important en la que ha representat la seva multinacional, que vol obrir-se pas en el nou país on és ara. Es despulla, posa música, obre una ampolla de whisky de l'exclusiu bar de la suite i, tot gesticulant, treu de la seva maleta una paperina. Es fa un parell de ratlles, es dutxa, es torna a vestir i surt al carrer disposat a menjar-se el món.
Un obrer es fuma un porro després d'escoltar el seu cap tot el matí esbroncant-lo; no es perd mai aquest canuto després de dinar. El relaxa i, així, pot tornar, altra vegada, a treballar amb ganes de menjar-se el món.
Un dels lladres del centre arriba a la plaça Serrot, allà els seus companys li fan bromes i, en poca estona, ja té un drap enganxat al nas. Inhala cola. Fan broma i es col·loquen als seus llocs, quan passi una turista li estiraran la bossa de mà i sortiran corrents, sentint-se com si es mengessin el món.
A la cantonada de baix, un ionqui estira el braç, es posa la goma, crema el paper de plata i s'injecta el cavall amb ales. La monja del barri ho veu, se li acosta i li pregunta per què ho fa. Ell li contesta que no vol estar sol en aquest món.

dimarts, 7 de maig del 2013

Relat de rius


Al sortir del despatx s'atura en veure's reflectit en el vidre d'un aparador. La botiga, que en aquest cas passa del tot desapercebuda, és d'objectes antics: "La casa de l'oblit". 
Somriu i es col·loca bé la corbata. Però al fer aquest gest recorda la seva mare, dient-li a l'orella: "viuràs, per sempre més, amargat". Aquelles paraules el fan plorar. Un fet que no pot dissimular en tot el trajecte que el porta fins a casa. Allà, deixant anar les llàgrimes sense vergonya, pren una decisió que el marcarà la resta dels seus dies.
Es descuida de si mateix. Deixa la feina. Inicia una autodestrucció que el porta a experimentar uns actes molt llunyans a la seva vida habitual. Passa gana. Dorm al carrer. Coneix els drogoaddictes que abans mirava amb recel. Prova les seves tècniques per reinterpretar la realitat. Es forada el braç un cop i un altre. S'amaga en els racons que deixen els edificis mal construïts. Es converteix en una llúdria que es nodreix de les restes dels seus exveïns. Passa fred. Se sent sol. Desconfia de la gent. No es dutxa ni manté cap tipus d'higiene.
Passen els dies i, a poc a poc, s'oblida de per què fa allò. Simplement navega i navega per uns carrers que li semblen rius envoltats de valls. No pot sortir d'aquells rius, no pot arribar a terra. Sempre seguint una corrent que, ara sí, ell no ha escollit. La roba que vesteix és la mateixa que portava el dia que va abandonar casa seva. No s'ha canviat. Manté intacte la seva promesa de ser un més entre els podrits. Passa un mes i, totalment esquelètic, decideix tornar a casa.
A les tres de la matinada, després de llevar-se xop, per culpa dels orins d'un gos que s'ha aturat al seu costat, posa punt i final a la seva aventura i retorna a la llar. La banyera el rep com si fos un Sultà. Aigua calenta i bombolles de sabó. Durant dos dies gairebé no menja. L'estómac s'ha acostumat a rebre només tòxics celestials a través del braç. Tampoc no dorm, té por dels vàndals que roben als rodamóns. Tan sols hi ha una cosa que fa com abans: agafa el llibre segrestat i el llegeix. Aquest cop, però, sense forces per anotar-hi res sobre les anotacions. 

divendres, 5 d’abril del 2013

Relat d'habitacions

Tancat a l'habitació de casa seva, en Frenxy posa en marxa el vell tocadiscos que va robar d'un casa de subhastes ja farà un any. Té col·locat un vell LP dels Monkees, que canten, en aquests moments, el clàssic Goin' Down. En Frenxy mou el cap i es desplaça repetidament d'un costat a l'altre, sembla que perdi el control. Si més no això ho pensa la seva veïna de l'edifici de davant, una dona que li dobla l'edat i que, ara mateix, està fumant un porro de maria, que ha comprat a la cantonada del seu carrer.
Mentre en Frenxy no para de moure's, ella parla en veu baixa. No hi ha ningú a casa seva, però ella comenta les excentricitats del seu veí com si, fent-ho, alguna cosa canviés. Hi ha gent que pensa que per criticar una postura, sense que ningú la senti, aquesta deixarà d'ocórrer.
La dona es mostra impassible i inalterable amb tot el que veu. Però tot li afecta. Està realment molesta de veure com el seu jove admirador ha deixat de mirar-la per escoltar una estúpida i repetida  cançó.
Demà serà un altre dia, corre la cortina i s'estira al llit. Tanca el ulls i segueix fumant. La seva habitació sembla Londres a mitjanit. S'acaba el porro i es torna a alçar, està completament irada, no pot creure's que aquell marrec que tot el dia l'espia estigui tan alterat i distret amb qualsevol altra cosa. Corre la cortina altra vegada per veure'l i observa el seu admirador estirat al llit, boca amunt, amb els ulls oberts i els llavis plens de sang. La cançó continua uns segons més fins que, quan ja no hi ha més disc, l'agulla topa amb el paper interior del disc repetidament, tal i com ha topat l'agulla amb el seu braç uns instants abans.