Relat de Narcís

Vull dir que Narcís corria molt ràpidament. Corria i s'allunyava de tot, però no sabia de què es volia allunyar. Vull dir-ho ben alt, perquè a Narcís el perseguien les ombres malèvoles i sempre se l'ha jutjat com una taca en la història de la no humanitat. Vull dir-ho ben clar, perquè Eco va fer tot el possible perquè es desencadenés aquell tràgic final. I clar, si ningú ho diu, tothom el veu allà mirant-se a l'aigua, delectant-se en si mateix, enamorant-se del seu rostre i del seu no seny. Ostres, algú pot creure que tenia cap altra solució entre mans? Què volíeu que mirés? A qui li feia mal? Voleu dir que seria molt normal que el pobre Narcís es passés el dia mirant qui li desitjava tot el mal que els Déus podien oferir? Les nimfes encanten i torturen? No, però quan alguna d'elles se sent atacada treu les seves armes més poderoses. I és que el poder de Nèmesi era el braç d'Eco allargat. Serien la mateixa o un crit desmesurat que sortiria de la pobra muda? Sense veu i sense amor, només podia oferir els seus trucs. Trucs que, si se'm permet dir-ho, només van complicar més el seu destí. Qui hauria aconsellat la pobre Eco? Algun d'aquests venedors de fum que s'anuncien per internet? Pobreta ella, abandonada i refugiada a la cova. Què hi devia fer allà? Consumir-se a poc a poc a base de flames d'altres homes? I per què Nèmesi s'hi va ficar? Era el seu alter ego?

Pobre Narcís, sempre tan odiat, sempre tan estimat. Aquells qui d'ell negaren el seu amor ploraran sempre que es mirin al mirall.

Relat del tren

Corre, tren; corre lluny de tot. Amaga les vides que dus dins d'una cova sense fi. No t'aturis a la pròxima estació, ningú no baixarà per por; ningú no s'aturarà per ser feliç.

Cada minut sobre la via és una hora més lluny de tu. Cada segon sense resposta és un buit més obscur dins meu.

Sonen les rodes picant sobre el ferro calent, és el batec o és el plor? És la desídia de la sang que ja no brolla.

Digues, terra meva; per què m'he quedat cec amb tanta llum? És la sequedat dels meus ulls la que em porta en en aquest tren maleït?u

Relat de la cova

No hi havia reialme, ni cova sagrada; ni tan sols havien servit el sant sopar, però en el bar de la cantonada la cambrera els havia dut dues cerveses ben fredes. Ella tenia la mirada trista, ell ho sentia i el cor li coïa com les pedres roents a la brasa. De fons se sentia "I'll never love again" i ella li explicava entre llàgrimes tot el que significaven aquelles lletres.

No va ser la cervesa, ni l'embriaguesa del moment, ni el Diazepam maleït que el deprimia fins a caure dormit; va ser un impuls diví el que va fer-lo levitar a ell, com Siddhartha sota l'arbre.

Un cop alçat més d'un metre de terra, va treure el seu bloc de notes, mullat i estripat, i va llegir-ne unes frases, no seves, és clar:

– Aquesta nit, per causa meva, fallaràs, perquè diu l’Escriptura: Colpiré l'estrella i es dispersaran les llums de l'univers. Però quan hauré ressuscitat aniré davant teu per mirar-te de fit a fit. Aleshores ella li va contestar: – Ni que, per causa teva, jo hagués de fallar, el cert és que no et fallaré pas. En sentir això, ell li respongué: – En veritat t’ho dic: aquesta mateixa nit, abans no canti el gall, m’hauràs negat tres vegades. Llavors ella li deixà anar: – Ni que em calgui morir amb tu, no et negaré. Llavors ell va agafar-li la mà i li digué: – Segueix asseguda aquí mentre vaig allà a pagar. I ho va fer. I mentre ho feia va girar-se i en veure els gest d'ella començà a sentir tristor i angoixa.

Relat de pors

Té tanta por de morir, que no viu. Sembla que s'hagi declarat en vaga. No ha tret ni pancartes ni pamflets, però realitza totes les accions que es poden executar quan un està en contra de la vida o de la mort, tant és una cosa com l'altra. La negació d'ambdues circumstàncies penalitza la sensació fervent dels cossos fruint.

Desgastat fins a l'infinit. Aboleix els càrrecs vitals, com gaudir o patir. El cor se li fa petit, s'amaga dins d'un escut de cuir relligat i recosit. Impossible de penetrar, dins seu hi viu una eterna llàgrima de dol. No vol morir. No vol acabar amb tot. Però la negació absoluta el porta pel camí del tediós assossec.

Trencar, robar, mentir. Verbs que han desaparegut de la seva llengua. Els sons surten sense esperances, sense fe. Ho fan per pura rutina. Ho fan amb basarda. Por de ser autodestructius, de causar el propi mal, de provocar un desencadenament dels fets que acabi amb tempesta.

Li costa sortir del seu niu. En el fons, sempre hi és; allà, tancat. Ni que en surti, resta reclòs dins de la cova del temor; on compta lentament les hores que se li escapen de les mans.