Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris educació. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris educació. Mostrar tots els missatges

dijous, 15 de juny del 2023

Relat de professors i metralletes

He encès la llar de foc. A fora de casa, neva. Fa un fred que pela. A poc a poc l'ambient s'escalfa i adquireix aquesta olor tan peculiar de llenya cremada. M'he preparat una mica de cafè amb una cafetera antiga que tenia ma mare. És una d'aquestes d'estil italià, feta de ferro i molt pesant. M'agrada com perfuma l'aire i com torra el cafè; per això no he volgut mai comprar una màquina d'aquestes modernes que van amb càpsules.

Al menjador hi tinc un moble de fusta lacat de blanc. En ell, hi vaig fer instal·lar un calaix on hi guardo tot el que puc, com per exemple la llibreta que he tret per escriure un conte tenebrós. La idea de fer un relat de por m'ha sorgit de cop, quan he mirat per la finestra i he vist que el sol ja havia marxat i no es veia res de res.

Amb aquest conte que us vull explicar conté un secret. Un secret que tothom, com a mínim en aquesta comarca, sap i coneix perfectament. Però un secret que, més enllà de les fronteres de les muntanyes que ens envolten, no sap ningú.

Per començar li he posat un títol. I l'he escrit amb un bolígraf que vaig robar a l'anterior amo de la casa, just abans de lligar-lo de mans i tirar-lo en un fossar que vaig cavar ara ja fa molts anys al meu jardí. El títol, més o menys, sona així: "Quin és el camí docent?". Sé que no provoca cap mena de por ni crea emocions tenebroses, però és un primer esbós que hauré de retocar un cop acabi d'escriure el relat. Això si me'n recordo, és clar.

Després, he continuat posant-li nom al protagonista just a l'inici del relat, i l'he situat en el context de la història.

En Josep venia d'una família de botiguers. El seu pare no era un assassí, però un dia va aixafar un escarabat al mig del menjador quan tenia la casa plena d'invitats. La seva mare no era infermera, encara que alguna vegada va netejar-li el genoll pelat al seu estimat fill després que aquest caigués per terra jugant a fet i amagar amb els amics.

En Josep va viure una infantesa agradable i, quan va ser jove, va estudiar una carrera a la universitat. Allà va tenir dues parelles, malgrat que cap d'elles va voler casar-se amb ell, tot i que li van jurar amistat eterna després d'acabar la relació. En Josep es va llicenciar amb bona nota i esperava trobar una feina interessant, la feina que havia somiat des que anava a l'institut. Per bé que la sort no sempre es reparteix a parts iguals i, desgraciadament, no va trobar res del que buscava.

Una tarda, mentre bevia unes cerveses amb uns amics, un d'ells li va dir: "Apunta't per ser profe, que en falten i tindràs moltes vacances!". En Josep creia que aquella frase contenia algun secret amagat i desconfiava de fer-li cas; ja que havia llegit en un llibre que hi havia països on els docents acabaven amb el cap tallat i les mans lligades. Malgrat aquests pensaments, al final va haver de claudicar. Necessitava diners per pagar l'estudi petit on vivia i ja no tenia cap mena d'ingrés familiar. Així que l'endemà va apuntar-se a un màster que durava un any i, mentre el cursava, feia feines esporàdiques per sobreviure. Per aprovar les assignatures, els alumnes es passaven les solucions entre ells, de forma que ni tan sols va haver de llegir-se res del que li van plantejar. Això sí, va superar el curs i va entrar a la borsa de treball docent. No va passar ni un mes que ja el van cridar per fer una substitució d'una setmana a un institut. Abans d'anar-hi, va consultar per internet com era l'edifici i com s'hi arribava. De casualitat va esbrinar que en aquell centre un jardiner havia esquarterat la cuinera tres anys enrere. Les fotografies publicades que va trobar a internet li van provocar calfreds i mal de cap; però va agafar forces de dins seu i es va plantar allà a l'hora que l'havien citat.

Després de parlar amb el director, un home que amb molles de pa a la barba, va omplir la documentació que li sol·licitaven i es va disposar per entrar a fer classe. Ell, naturalment, no sabia què havia de fer allà a dins. Hi havia pensat una mica els primers dies de màster, però la idea que s'havia fet era realment vague. Creia que tot vindria sol i que treballant tan poques hores al dia qualsevol cosa seria bona. Abans d'entrar a l'aula, un company li va donar una lliçó magistral que ell va gravar-se a la pell amb foc: "Tu entra i crida, has d'aconseguir que et tinguin por, ja veuràs com estaran calladets". Així ho va fer. Semblava que portés una metralleta a la boca. Li sortia escuma i tot. Certament, alguns alumnes, al principi, van callar. Però l'ésser humà no és submís per naturalesa i, com aquest truc no funcionava, el pobre Josep va anar augmentant els crits i les amenaces, els 'partes', les expulsions de classe, el menyspreu als alumnes i un llarg etcètera d'accions repressives.

Durant molts anys aquella prima lliçó va veure's acompanyada d'altres incorporacions que li regalaven els companys de claustre; companys que havien rebut la mateixa educació pedagògica que ell, en els passadissos, a la sala de professors, al bar del costat de l'institut. Algunes de les màximes que rebia eren: "Res de pedagogia! Un bon cop de sabata sí que els aniria bé a aquests ganduls!" o "A la meva classe els tinc tots controlats, es posen a copiar tot el que dic i no se sent ni mu!". "Tu castiga'ls sense pati i ja veuràs com no s'atreviran a dur-te la contrària", "Són uns imbècils malcriats, els hauríem de fer fora una setmana perquè els passés la ximpleria"...

Com en Josep era interí, va passar el temps fent substitucions d'un lloc a un altre; però al mateix temps anava pujant de número a la borsa i, per fi, es va quedar a un centre durant un període més llarg. Durant tot el temps que va exercir de professor es va negar a fer les oposicions: "Uf, cal estudiar i formar-se! I jo ja tinc molta feina!"; "Ui, no! Passar per l'adreçador? Si home! Això no està fet per a mi!"; "Ara m'haig d'aprendre aquestes collonades de la inclusivitat que promouen els 'wokies'?", "Que jo tinc família eh! I també m'agrada viure! A veure si ara m'hauré de posar a estudiar!". I la veritat és que tenia raó, superar unes oposicions no vol dir fer exàmens, sinó formar-se; i això comporta temps i ganes d'aprendre.

Anys més tard, en Josep ja no tenia tants cabells, i alguns dels que tenia eren blancs. Tenia un grup d'amics ben fort i quedava amb ells també els caps de setmana. Alguns dels companys de claustre eren gairebé família. S'havia fet gran i havia vist que hi havia molts Joseps com ell. A més, tots ells eren pelegrins de diferents sindicats; perquè de les primeres coses que s'aprèn quan un és mestre és saber a quina xarxa social has de consultar si ja has cobrat la nòmina. Així que els Joseps van decidir exigir als amics dels sindicats que abandonessin les seves lluites i fessin tot el possible perquè al Josep i als altres Joseps els hi regalessin la plaça de funcionari.

No us penseu que van agafar unes destrals afilades que els havien regalat una cooperativa agrícola. Ni tan sols els va caldre comprar una pistola a l'home que passava droga del barri. Amb quatre reunions i una mica de 'pressing' van tenir enllestida una lluita que camuflarien com a lluita de classe.

Els sindicats van veure que si no feien cas als Joseps, ells abandonarien la quota i perdrien el seu lloc privilegiat. Per tant, van carregar-se el pacte que havien aconseguit vuit anys enrere amb el govern per poder estabilitzar a tots els treballadors mitjançant una formació que garantiria el bon nivell del sistema educatiu. És a dir, van exigir i obtenir l'anul·lació de la formació com a docent de l'educació pública! Així, tots els Joseps i els seus mètodes 'metralladora' van passar a ser professors fixos.

A les nits, es diu, se sent el soroll de les bales repicant per les parets de les aules. De matinada, es comenta, s'escolta el plor d'una nena humiliada pels professors. Quan és fosc, diu la llegenda, es percep l'abandonament de tots aquells alumnes que se surten del sistema. De dia, quan surt el sol, ànimes tristes i sense ganes d'aprendre entren a les aules al so d'un soroll que recorda la fàbrica.

dilluns, 25 d’octubre del 2021

Relat del remor

 Un so estrident marca l’inici.

Ara ja hi són tots.

S’aixeca, camina, parla, toca, es mou; tal i com li han ensenyat des de petit.

S’aixeca, camina, parla, toca, es mou; rep.

Crit.

Silenci.

Remor altra vegada.

Toca, s’aixeca, parla, toca, es mou d’un costat a l’altre; rep.

Molestes.

Abaixa la mirada.

Molestes a tothom.

Silenci.

Remor altre cop.

Vola un objecte no identificat. 

Tots els dits senyalen el mateix lloc.

Tanca els ulls. Respira. Crida.

El crit és sempre un boomerang.

Retorna com un eco, però gegant.

Les parets comprimeixen l’estança.

El cor s’accelera.

Només hi ha un objectiu per a totes les mirades.

És inútil protestar, però ho fa. Crida.

Criden més.

Silenci.

Ara ja hi són tots menys un.

diumenge, 5 de març del 2017

Relat de renyines

No conec ningú, no conec aquell que dia rere dia va venir a dir-me res.
No el conec avui ni el coneixeré demà, perquè quan ells el criden, ell ja ha marxat a la muntanya estimada. Allà a dalt de tot, on els núvols són catifes voladores i les estrelles baixen a saludar els amics que un no ha trobat mai.
Diuen que els professors de música toquen millor el piano que el saxofon, diuen que després de tocar-lo s'aixequen i miren els alumnes. Diuen que ells, els que miren el professor, els que admiren les notes que no havien sentit mai, no coneixen a ningú.
Alguns dies viatjarem a Jersey, d'altres anirem a Canadà, i mentre ho seguirem fent estarem en aquell núvol fals i trist on ningú no hi vol pujar.
Digues estimada ombra, cal que seguim lluitant? Digueu-me, estimades cames, cal que seguim caminant? Digues, estimat cor, cal que seguim estimant? No espero resposta de cap de vosaltres, ni tampoc de la meva boca, massa vegades l'han intentat silenciar.
Calla, seu! Et cosirem la boca si tornes a parlar. Tenim els estris, tenim el fil, tenim l'agulla afilada i enfilada. No voldràs pas que trenquem els teus carnosos llavis? No et voldries veure amb aquests molsuts llavis plens de punts de creu?

Oh, nit! Vine a buscar-me, porta'm lluny d'aquí. Atrapa'm una vegada més i viatgem allà dalt, sense senyals de trànsit, sense que ens renyin.

divendres, 27 de gener del 2017

Relat de soldats

Sento que les paraules d'ells no són ja meves. Sento que tot el que he dit ha sigut esborrat.
Algun dia vindran en helicòpter i ens haurem d'amagar, però nosaltres seguirem allà, a l'autopista perduda on es reparteix el pa, com ens va ensenyar el bell Joad.
Seguirem el seu olfacte per saber on jaure i on poder descansar. No gosarem que els cridin ni que els jutgin sense educar. No voldrem que ningú no els maltracti perquè per ells ho farem tot. I quan aquella gran pedra caigui sobre els seus caps, l'autopista tornarà a ser grisa i amb la línia infinita blanca lluint intermitent.
Seguirem tacant-nos de guix blanc, endormiscats però amb el so de la guitarra entre les cames. Hi ha un lloc on podrem descansar, se sentiran els crits dels adolescents aprenent a ser lliures, i tu, mare, els podràs mirar a la cara i em veuràs a mi. Mira'ls dins d'aquelles pupil·les obertes i encuriosides, i per cada un que aixequi la mà, per cada un que vulgui ser algú demà, per aquells que desitgin ser persones i no animals, nosaltres sortirem amb les nostres bíblies blaves i repartirem amor en lletres.

dilluns, 30 de març del 2015

Relat de sostres


Tancat a una habitació sense sostre; l'escriptor que no escriu decideix escriure una carta que no encarta... No fuma, no beu, tan sols prem el teclat una i altra vegada...

"Senyor Sostres;
he llegit el seu article de la bibliotecària i estic molt content. Ha situat un tema secundari a la primera línia dels informatius. Això sí, haig de dir-li que, com de costum, torna a barrejar conceptes com el de llibertat i el de llibertinatge. 
Però anem a pams. Primer de tot m'agradaria felicitar-lo. El fet que vostè entrés en un espai d'ús públic és extraordinari. Al contrari del que pensa molta gent, crec que les zones gestionades per l'administració han de ser per a tothom, no només pels que no es poden permetre un ús d'instal·lacions privades, majestuoses i excelses. Cal que desdogmatitzem aquesta separació de classes! Clar que sí! M'alegro que baixés del seu cavall imperial per veure com es veuen les coses a ras de terra. Una altra cosa és que ho hagi fet amb la seva armadura tot poderosa, que els altres no tenim, i de la que vostè fa gala tot sovint. 
Després, no voldria defensar un gremi pel que jo tinc molt respecte i que, desgraciadament, molts cops he hagut d'atacar per falta de professionalitat. Però és indiscutible que, per un cop que una bibliotecària intenta vetllar per l’interès comú de la biblioteca, criticar-la és no saber de què va la missa la meitat.
Vostè té tot el dret del món a usar la zona infantil de la biblioteca, però cal que recordi que és una biblioteca; no una ludoteca. Per tant, cal mantenir unes normes que permetin un ús digne per part de tothom, no només de la seva estimada filla. En aquest sentit, deixi'm explicar-li que tot sovint el meu fill em demana anar a la biblioteca a llegir. A mi m'encanta. Hi anem i llegim. Ens passem molta estona llegint. Tenim accés a una gran quantitat de llibres, l'espai és adequat i només de tant en quant ens costa continuar amb tranquil·litat, això passa quan algun nen o nena es pensa que allò és una ludoteca, no pas una biblioteca. Val a dir que normalment els bibliotecaris tendeixen a deixar fer. "Són nens", deuen pensar. Com bé va pensar vostè. Però perdoni que li digui, el meu fill també és un nen i també té dret a no sentir-se molestat mentre llegeix. La qüestió és fàcil, faci el que vulgui, però no molesti. I al sortir de la biblioteca, si pot, exerciti una activitat que tot sovint realitzem nosaltres: Cridi! Cridi com un boig! La gent del carrer potser se'l mira de forma estranya, però és només perquè vivim en un món de bojos. Al carrer es pot cridar, a la biblioteca no. 

P.S: Sobre els preservatius; sigui sincer, això no és el que li va fer mal. El que li va molestar va ser que cridessin l'atenció de la seva filla. perquè es creu que ella és perfecte, igual que es creu que vostè ho és. I tenen dret a ser-ho! No usin preservatius! Ja sabem que no els hi cal! Però no privin que els imperfectes, els que no hagin rebut la santa educació de la castedat, els usin. Si la seva educació és tan bona no cal que s'indigni. Ensenyi a la seva filla a ser verge fins al matrimoni i problema resolt. Nosaltres, els que no cavalquem amb un cavall imperial, seguirem apostant per una educació que informi, que sigui tolerant i respectuosa, tant amb les seves creences com amb les nostres". 

En acabar la carta, l'escriptor que no escriu esborra l'inesborrable.