diumenge, 8 de gener de 2023

Relat del banc

Es va asseure al banc que tenia just davant. I de cop el va tenir a sota.

Tot el seu voltant desprenia una fortor terrible, feia setmanes que no es dutxava; però el jardí era net i a dins de la cambra hi havia les portes obertes. Sort del sol que entrava per la finestra, una nit fosca com aquella no succeïa cada setmana. Ell ho sabia i, per això, va agafar una cervesa de la nevera. No li va caldre ni aixecar-se. Tan lluny era la cuina que només veure els bombers ja va saber qui li passaria. No era el capità, ni un bomber qualsevol, era l'escollit. Portava una mànega tan llarga que l'aigua brotava de la font natural de la capital. L'aguantava amb els peus, li faltaven les mans; però es rascava bé el cap quan pensava. I li calia pensar molt sovint. La cervesa o el foc? Què era prioritari? Segur que per a qualsevol el dubte era absurd. Mes res ho és quan la vida penja d'un fil. D'aquesta manera va arribar a la conclusió que era millor fugir i deixar la víctima al banc, asseguda, amb una cervesa a la mà. I la cervesa era freda; com a mínim en el moment en què li va donar. Després ja no, clar. Perquè el foc, quan crema, és ardent com un cor que rugeix una batalla perduda. Com Aquil·les lluitant sense armes entre Tòquio i Houston. Com Napoleó resant a dalt del Tibet. O com Lennon escrivint-li una carta d'amor a Kerouac. Amb la cervesa calenta no sabia si continuar allà o marxar de vacances a un hotel de la República Dominicana. Pensava en les polseres que donen només arribar a l'hotel. Tot inclòs. Beguda gratis tot el dia. Poder-se emborratxar sense donar explicacions a ningú. Un Manhattan de matí. Un altre just acabar. I caure a terra sense preocupar-se per si el bomber que el vol rescatar és un simple capità. Estirat a la piscina de l'hotel, a dos metres de profunditat, no notaria aquella escalfor que ja li pujava per les cames. Seria culpa de les hormones? Seria que es pujava i s'enduria? Amb la titola com una roca podria fer un últim acte pel seu país. Necessitava una persona solitària. Algú a qui no li importés morir amb ell. Qualsevol que cerqués una pastanaga a punt de rostir-se entre flames. I es creia que així seria, que apareixeria, com per art de màgia, aquell ésser ultratjat demanant clemència. I ell esdevindria el Papa de Roma. Deixaria anar una hòstia, no pas la consagrada, sinó la destra. I la galta envermelliria com tot el cos quan el foc els cremés. I junts moririen. I es creia això mentre bevia l'últim glop en la solitud d'una cambra blanca plena d'una llum vermella en un moment diürn en la foscor de la nit.

Es va asseure al banc a fumar-se la vida. I la vida se'l va fumar sense ni tan sols asseure's.