L'agafaven entre dues persones, o tres, ja no recordo ben bé quantes
mans el tenien pres. Ell provava de tancar la boca, però era impossible
aconseguir-ho. Els altres usaven unes eines de mecànic de cotxe. I és
que per més que aquella sala semblés d'operacions, tot el que hi havia a
dins recordava a un garatge d'automòbils.
Fins i tot una mànega sortia de la paret i provocava un raig
a pressió que, quan li col·locaven dins la boca, deixava anar un líquid
espès que omplia ràpidament la cavitat bucal, la gola i els pulmons.
Els ulls li ploraven i no podia ni cridar. Recordava com la seva mare li
havia dit de petit: fins i tot un bistec pot ennuegar a qui li agrada,
tot depèn de com te'l mengis. I allí estaven els operaris, operant, amb
embuts i trossos de carn triturada entrant a dojo dins seu.
Aparentment no s'engreixava, no era un ànec alimentant-se per fer foie.
Per fora continuava igual. Però per dins els òrgans se li
distorsionaven i el cor se li rebentava. Hauria agraït una mort ràpida.
Un clic. Un tret. Un ganivet afilat. Una espasa com la del rei Artur. Una guillotina com la de Lluís XVI. Una bomba com la de Nagasaki. Però no. Allò no li provocava la mort, només la desesperació.
De fons, els mecànics tenien la ràdio posada. Sonava It never rains in Southern California i ell volia imaginar-se a qualsevol lloc que no fos aquell. Desitjava explotar i deixar les parets marcades amb sang. Hauria sigut tan feliç llençant-se des de dalt d'un àtic amb una copa de vi blanc a la mà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada