Relat de l'hospital

Caminant per la vorera estreta, t'apartes o et tiren. Passes o t'esperes. Olor de postres dolços, seran per l'hora del té. Olor d'espècies i de porro cremant. Les cantonades són plenes de gent esperant, els carrers són vius i l'intercanvi és constant.

Hi ha una plaça d'ombra i de calor, de pensadors i de dormits, de fitxes d'escacs i dones obertes de cames, de xeringues i d'actrius genials. Sota quatre arbres el silenci es trenca per converses de l'absurd, quant en saben els que no saben res. Un guia diu que en sap molt; cinc-cents anys, explica, i encara tot és allí. Quatre taules sota cinc arbres; unes escales que parlen sota els efectes de l'alcohol. I jo m'ho miro dempeus a tres-cents seixanta graus. 

Jueus moros i cristians. Àrabs, xinesos i blanquets. La pell es crema al sol per qui la mira de colors diferents. Aquí les mans són totes una, una baralla rere l'altra; dins la calma constant de l'equilibri de la inestabilitat que aporten fred i calor, passió i sequedat, companyia i soledat.

Al bell mig la font emana una aigua clara i viva, que cau en un toll brut i mort. Només un turista eixelebrat podria omplir-se la cantimplora de tal líquid, ple de pixums humans i de gats.

Llegir cura la incultura, diuen. Viatjar cura la ignorància, expliquen. A la plaça tothom es cura; però ningú fa de cura ni de capellà. És mitja tarda, llibres en mà m'aturo a pensar en el blanc i el negre del dia ple de nit. Quan hi haurà llum? Quan no seré foscor?

He besat la sal i el sucre. He acariciat la droga i l'alcohol. He fet l'amor amb Déu i Llucifer. He mentit i he confessat. No em queden bateries per tocar amb les baquetes gastades que vaig robar a Caront. No em queden barques amb les que creuar a l'inframón.

Desitjo que desitgis. Hi ha tants anhels perduts, tants trens que hem deixat escapar. Quan sento el xiulet miro el meu voltant, cap vagó; només vagabunds com jo. Com deu ser el forat del meu cor, com deu ser la ferida que no em deixa respirar?

Tinc benes per curar les ferides, tinc un ganivet per amputar-me la mà que t'acaricia. Però no tinc el cap clar per deixar-me decapitar.

Un jove acompanya la seva veu amb una guitarra vella, davant seu descansa un got amb algunes monedes, canta "Ets música pels meus ulls" i et veig aquí. Sense enfadar-te amb mi, només agafant-me la mà i mirant-me els ulls. Parlo i parlo i em fas callar. La cançó s'acaba i amb les notes tu te'n vas.

No hi ha llum a la ciutat.

Relat del carnisser

Estimada mare,

sempre hi ha una època en que començo a girar sobre mi mateix i m’enduc per davant tot el que es troba al meu costat. Són dies difícils. A la televisió en diuen tornado, el meu metge en diu brot psicòtic. 

Ara em tenen lligat de mans, estirat en un llit que no és el meu, vestit amb una bata aspra i tancat en una sala blanca. Fa dies que provo de sortir, però no n'hi ha forma. Suposo que quan passin un parell d’hores tornaran a venir aquells jovenets amb les xeringues. No tinc res en contra seu, però m’agradaria clavar-los una queixalada a la cuixa, arrencar-los les orelles i tallar-los els dits un per un. Deixant que es dessagnessin i usar la pintura per decorar aquesta trista cambra.

Crec que ni tan sols provaria d’escapar. Sóc prou conscient que allà fora no em vol ningú. No tinc cap mena d’intenció de seguir lluitant en una selva que no és la meva. Però, tot i això, aquests nois de les bates blanques, haurien de pagar car els seus excessos. N’hi ha un que s’aprofita i, quan ja tinc el cos mig adormit, quan començo a no notar les cames, sempre torna a la cambra i em llepa els dits. 

Diu el doctor que jo he fet coses dolentes, que no és normal tenir tan poca empatia pels cor que he destrossat. Deu tenir raó, però a cas no tinc dret a gaudir de la carn humana?

Relat de campanes

Recordo aquell disc de gran dimensions, negre, donant voltes sobre si mateix, amb l’agulla resseguint el camí que li marcaven... i les campanades sonant. No és qüestió de debat si la cançó que venia després té res a veure amb el sentiment que el Miquel percep en aquests instants; però sí és rellevant aquell so constant de campanes. El mateix fil musical que ressonava per tot el poble el dia en què vam enterrar el meu avi. Era un dia fred, anàvem abrigats, i l’església es va omplir de gom a gom. Cada un dels aldeans ens va donar el condol personalment. La cua no s’acabava mai. Era una sensació tan horrible com pesada. La mateixa que el Miquel sent en aquests instants.

Té el telèfon a tocar de la mà, tot el dia que el mira. Espera la trucada final. No és pas la de Déu, ni la de Sant Pere, és la que li faran des de l’hospital. No té força per aguantar més. No ha nascut per ser un heroi, vol que tot acabi d’una vegada. Porta massa temps veient com el seu ésser estimat ha davallat físicament a un estadi gairebé vegetal. És encara ell o només és un cos inanimat? El va a veure cada dia. Li parla, tot i que sap que no el sent. Després, a casa, tot sol, o a la feina, envoltat d’estranys, pensa en quina sortida desitja. Li remou l’estómac de pensar que aquell final anhelat és el que sempre havia repudiat. Que vingui la foscor, el buit, la falç i la Santa Creu. 
Que s’acabi tot plegat, que em truquin, pensa durant tot el dia. És una espera lenta, tan lenta com el pas entre campana i campana, que continua sonant dins del seu cap, recordant-li que aviat s’acabarà tot, però que mentrestant ell és, contra tot pronòstic, qui deleix amb tota la força que arribi, per sempre més, la mort.

Relat de rellotges

Fa temps que no són dos quarts d’una. Fa molt de temps que no ho són. Miro el rellotge i contemplo el pas cansat de l’agulla. Vaig decidir optar per un de clàssic i no pas per un de digital, perquè crea aquell dubte misteriós de saber si funciona o no. Amb els dígits tot és més fàcil d’entendre, tot ve donat. Si hi ha xifres, funciona, sinó, no es veuen. Les agulles, en canvi, poden moure’s, però fer-ho a una velocitat diferent a la que toca; o fer soroll, però no avançar. No saber si tot rutlla com cal és un dels grans gustos de la vida.

Un senyor em pregunta quina hora és. Em fa il·lusió, torno a mirar l’esfera de Chronos amb una excusa aliena a mi. Podria respondre sense ni tan sols mirar-ho, però prefereixo tornar a revisar si funciona o no aquell aparell de tires de cuir i corona d’acer inoxidable. Li contesto que són les deu en punt. Ell, encuriosit, com si no es refiés de mi, em pregunta: “En punt, en punt?”. El primer que faig és contestar-li que sí, que són les deu en punt, en punt; després m’indigno. Per què m’ho torna a preguntar, no es refia de mi? Aleshores per què m’ho pregunta? Finalment, dubto, i si m’ho ha preguntat perquè no pot ser que siguin les deu en punt? L’excusa em serveix i altra vegada miro el meu preciós rellotge. Són les deu, fa temps que no són dos quarts d’una.