Relat del buit

Em buido a cada pas que dono. 

Sec estic, com la fulla que vas trepitjar sota la pluja àrida d'un hivern calorós, com l'erm toll que va crear la gota en caure sota els meus peus, tristos i rovellats.

Em buido a cada pas que dono.

Relat de professors i metralletes

He encès la llar de foc. A fora de casa, neva. Fa un fred que pela. A poc a poc l'ambient s'escalfa i adquireix aquesta olor tan peculiar de llenya cremada. M'he preparat una mica de cafè amb una cafetera antiga que tenia ma mare. És una d'aquestes d'estil italià, feta de ferro i molt pesant. M'agrada com perfuma l'aire i com torra el cafè; per això no he volgut mai comprar una màquina d'aquestes modernes que van amb càpsules.

Al menjador hi tinc un moble de fusta lacat de blanc. En ell, hi vaig fer instal·lar un calaix on hi guardo tot el que puc, com per exemple la llibreta que he tret per escriure un conte tenebrós. La idea de fer un relat de por m'ha sorgit de cop, quan he mirat per la finestra i he vist que el sol ja havia marxat i no es veia res de res.

Amb aquest conte que us vull explicar conté un secret. Un secret que tothom, com a mínim en aquesta comarca, sap i coneix perfectament. Però un secret que, més enllà de les fronteres de les muntanyes que ens envolten, no sap ningú.

Per començar li he posat un títol. I l'he escrit amb un bolígraf que vaig robar a l'anterior amo de la casa, just abans de lligar-lo de mans i tirar-lo en un fossar que vaig cavar ara ja fa molts anys al meu jardí. El títol, més o menys, sona així: "Quin és el camí docent?". Sé que no provoca cap mena de por ni crea emocions tenebroses, però és un primer esbós que hauré de retocar un cop acabi d'escriure el relat. Això si me'n recordo, és clar.

Després, he continuat posant-li nom al protagonista just a l'inici del relat, i l'he situat en el context de la història.

En Josep venia d'una família de botiguers. El seu pare no era un assassí, però un dia va aixafar un escarabat al mig del menjador quan tenia la casa plena d'invitats. La seva mare no era infermera, encara que alguna vegada va netejar-li el genoll pelat al seu estimat fill després que aquest caigués per terra jugant a fet i amagar amb els amics.

En Josep va viure una infantesa agradable i, quan va ser jove, va estudiar una carrera a la universitat. Allà va tenir dues parelles, malgrat que cap d'elles va voler casar-se amb ell, tot i que li van jurar amistat eterna després d'acabar la relació. En Josep es va llicenciar amb bona nota i esperava trobar una feina interessant, la feina que havia somiat des que anava a l'institut. Per bé que la sort no sempre es reparteix a parts iguals i, desgraciadament, no va trobar res del que buscava.

Una tarda, mentre bevia unes cerveses amb uns amics, un d'ells li va dir: "Apunta't per ser profe, que en falten i tindràs moltes vacances!". En Josep creia que aquella frase contenia algun secret amagat i desconfiava de fer-li cas; ja que havia llegit en un llibre que hi havia països on els docents acabaven amb el cap tallat i les mans lligades. Malgrat aquests pensaments, al final va haver de claudicar. Necessitava diners per pagar l'estudi petit on vivia i ja no tenia cap mena d'ingrés familiar. Així que l'endemà va apuntar-se a un màster que durava un any i, mentre el cursava, feia feines esporàdiques per sobreviure. Per aprovar les assignatures, els alumnes es passaven les solucions entre ells, de forma que ni tan sols va haver de llegir-se res del que li van plantejar. Això sí, va superar el curs i va entrar a la borsa de treball docent. No va passar ni un mes que ja el van cridar per fer una substitució d'una setmana a un institut. Abans d'anar-hi, va consultar per internet com era l'edifici i com s'hi arribava. De casualitat va esbrinar que en aquell centre un jardiner havia esquarterat la cuinera tres anys enrere. Les fotografies publicades que va trobar a internet li van provocar calfreds i mal de cap; però va agafar forces de dins seu i es va plantar allà a l'hora que l'havien citat.

Després de parlar amb el director, un home que amb molles de pa a la barba, va omplir la documentació que li sol·licitaven i es va disposar per entrar a fer classe. Ell, naturalment, no sabia què havia de fer allà a dins. Hi havia pensat una mica els primers dies de màster, però la idea que s'havia fet era realment vague. Creia que tot vindria sol i que treballant tan poques hores al dia qualsevol cosa seria bona. Abans d'entrar a l'aula, un company li va donar una lliçó magistral que ell va gravar-se a la pell amb foc: "Tu entra i crida, has d'aconseguir que et tinguin por, ja veuràs com estaran calladets". Així ho va fer. Semblava que portés una metralleta a la boca. Li sortia escuma i tot. Certament, alguns alumnes, al principi, van callar. Però l'ésser humà no és submís per naturalesa i, com aquest truc no funcionava, el pobre Josep va anar augmentant els crits i les amenaces, els 'partes', les expulsions de classe, el menyspreu als alumnes i un llarg etcètera d'accions repressives.

Durant molts anys aquella prima lliçó va veure's acompanyada d'altres incorporacions que li regalaven els companys de claustre; companys que havien rebut la mateixa educació pedagògica que ell, en els passadissos, a la sala de professors, al bar del costat de l'institut. Algunes de les màximes que rebia eren: "Res de pedagogia! Un bon cop de sabata sí que els aniria bé a aquests ganduls!" o "A la meva classe els tinc tots controlats, es posen a copiar tot el que dic i no se sent ni mu!". "Tu castiga'ls sense pati i ja veuràs com no s'atreviran a dur-te la contrària", "Són uns imbècils malcriats, els hauríem de fer fora una setmana perquè els passés la ximpleria"...

Com en Josep era interí, va passar el temps fent substitucions d'un lloc a un altre; però al mateix temps anava pujant de número a la borsa i, per fi, es va quedar a un centre durant un període més llarg. Durant tot el temps que va exercir de professor es va negar a fer les oposicions: "Uf, cal estudiar i formar-se! I jo ja tinc molta feina!"; "Ui, no! Passar per l'adreçador? Si home! Això no està fet per a mi!"; "Ara m'haig d'aprendre aquestes collonades de la inclusivitat que promouen els 'wokies'?", "Que jo tinc família eh! I també m'agrada viure! A veure si ara m'hauré de posar a estudiar!". I la veritat és que tenia raó, superar unes oposicions no vol dir fer exàmens, sinó formar-se; i això comporta temps i ganes d'aprendre.

Anys més tard, en Josep ja no tenia tants cabells, i alguns dels que tenia eren blancs. Tenia un grup d'amics ben fort i quedava amb ells també els caps de setmana. Alguns dels companys de claustre eren gairebé família. S'havia fet gran i havia vist que hi havia molts Joseps com ell. A més, tots ells eren pelegrins de diferents sindicats; perquè de les primeres coses que s'aprèn quan un és mestre és saber a quina xarxa social has de consultar si ja has cobrat la nòmina. Així que els Joseps van decidir exigir als amics dels sindicats que abandonessin les seves lluites i fessin tot el possible perquè al Josep i als altres Joseps els hi regalessin la plaça de funcionari.

No us penseu que van agafar unes destrals afilades que els havien regalat una cooperativa agrícola. Ni tan sols els va caldre comprar una pistola a l'home que passava droga del barri. Amb quatre reunions i una mica de 'pressing' van tenir enllestida una lluita que camuflarien com a lluita de classe.

Els sindicats van veure que si no feien cas als Joseps, ells abandonarien la quota i perdrien el seu lloc privilegiat. Per tant, van carregar-se el pacte que havien aconseguit vuit anys enrere amb el govern per poder estabilitzar a tots els treballadors mitjançant una formació que garantiria el bon nivell del sistema educatiu. És a dir, van exigir i obtenir l'anul·lació de la formació com a docent de l'educació pública! Així, tots els Joseps i els seus mètodes 'metralladora' van passar a ser professors fixos.

A les nits, es diu, se sent el soroll de les bales repicant per les parets de les aules. De matinada, es comenta, s'escolta el plor d'una nena humiliada pels professors. Quan és fosc, diu la llegenda, es percep l'abandonament de tots aquells alumnes que se surten del sistema. De dia, quan surt el sol, ànimes tristes i sense ganes d'aprendre entren a les aules al so d'un soroll que recorda la fàbrica.

Relat de les artèries

Sentir-se sol no és un sentiment.

És una espina movent-se entre les artèries.
És el colesterol prement fort a les venes.
És un instant etern sense aire amb el cap sota l’aigua.
És quedar-se cec podent veure les estrelles.
És l’hora punta quan tothom avança i tu no et mous.
És una família somrient i tu sentint com l’enveja et cou.