Relat d'Adalés

He sigut cridat, amb un crit ben fort, per contar un conte que no s’acaba mai, perquè el final no és només la mort, sinó l’oblit. I mentre el conte es conti, no acabarà mai ni el conte ni qui el conti.

La història a narrar se situa enllà en el temps, més enllà del futur que no del passat, en aquella època que per creuar terres es feien servir carros i cavalls, que per lluitar es construïen fortaleses i castells, que per vigilar-ho tot s’alçaven miradors i torres, que per castigar qui les profanava en feien presons, que per controlar les terres es proclamaven reis, que per tenir descendència parien fills i filles, que per haver nascut li posaren Adalés, que per haver estimat li digueren Abdalà.

Abdalà, el príncep que tot ho tenia arribà amb el seu seguici. Arribà després d’una llarga travessia per mar i també per terra. Arribà després de creuar comtats i regnats de tots colors i banderes. Arribà i deixà petjada als pobles que creuà. I és que diuen que, per on ell passava, els poblats pintaven les persianes de les cases amb or i li oferien els millors cants. Fet que no ens ha d’estranyar si som coneixedors de la seva riquesa i generositat. Arribà i instal·là la seva cort a dalt del turó, on el castell romania intacte guardant la petita aldea.

Com era costum en el passat, i també ho era en el futur; el Duc de la Sal, amo i senyor del castell i les terres del voltant, li oferí tots els serveis sense miraments. Abdalà era lliure d’escollir i, com ens podem imaginar, va escollir bé. Dia rere dia s’aprofità de la gentilesa del duc i menjà i begué el que no està escrit -fins ara, clar-. Es feu fer les millors vestimentes i ordenà massatges i banys amb els vins més cars.
Tot transcorria amb l’anormal normalitat amb la que els senyors viuen i el duc no tenia cap problema amb el seu nou invitat. Però una nit, quan un vigilant feia la guàrdia, veié unes ombres amb sigil moviment. S’hi acostà poruc de trobar-se algun vilatà emprenyat de pagar tants impostos, mes hi trobà dues persones ben enganxades; una de genolls i l’altra dempeus: Unides per una boca del ducat i un membre morè.

Oh, carter, no em portis males notícies, t’ho demano, no deixis aquella postal de comiat. Oh, carter, passa de llarg i no em facis la vida impossible. Ja porto masses dies sense tenir cap notícia i ara les diràs totes de cop. Oh, carter, aquesta carta no és per a mi; si us plau t’ho demano, no vull rebre un adéu ara que m’havia tornat a apropar tant…

I el carter va deixar la carta, la va deixar a casa del Duc. Una carta amb un dibuix del vigilant, que resultava ser un dels millors pintors de tota la contrada. I quin dibuix! Va retratar la filla del Duc amb una precisió excelsa. Quins llavis! Quines pestanyes! Quin detall en la roba interior -que era l’únic que portava-. I el Príncep Abdalà semblava un model. Un Influencer. Un heroi! Els braços marcats, les abdominals ben estructurades, el membre ben dur. I tota aquella llet sortint i esquitxant la cara de la petita. Quina brillantor, quin domini del llapis.

Però clar, el Duc no va apreciar aquells trets artístics i va fer matar el guàrdia que havia dibuixat els dos enamorats relacionant-se d’amagat. I després? Després va fer fora al moro -a partir d’aleshores ja no era Príncep, ni ric, ni benvingut, sinó moro- i va tancar la seva filla a la torre més alta del castell. La va tancar sense veure a ningú i va ordenar que ningú li portés ni  beure ni menjar.

Passades quaranta hores, els corbs van colar-se entre les barres del finestral i en tragueren un fèmur i un radi ple de sang. Els vilatans van celebrar aquell esdeveniment i van organitzar un ball en honor al Duc i a la seva raça, que havia estat salvada del càstig celestial per tenir una filla tan enamorada i feliç.

He sigut cridat, amb un crit ben fort, per contar un conte que no s’acaba mai, perquè el final no és només la mort, sinó l’oblit. I mentre el conte es conti, no acabarà mai ni el conte ni qui el conti.

Relat dels miners

Crec que per masturbar-nos bé hauríem de vestir pijames de seda i una cinta brillant al front. Potser ens caldria omplir el llit de llibres usats, gastats, amb les pàgines grogues de tant llegir-les; qui sap si enganxades les unes amb les altres pel líquid viciós extret de tots els poemes. Llibres folrats per un plàstic transparent amb forats. Foradets d’aquells que es formen als preservatius quan els han usat tots els veïns. Llibres que comencen orant a Déu i acaben oferint cansalada per sentir-se millor en aquest món ple de merda social.

I què fem? Ni pijames ni llibres, ni robes interiors amb dibuixos xarons. Un silenci sepulcral s’endú les pregàries del Club del vici un cop s’ha reunit davant de l’església. Repartiran calces transparents i se les col·locaran al cap. Hauran de fer dos orificis per poder veure qui tenen davant. No voldrien equivocar-se els presents. Tampoc els que els acompanyem en la seva reunió setmanal per tal d’enregistrar el moment. Sagrat dia que aplega els més escandalitzats per tot el que està passant. Trist dia pels veïns que s’ho miren amb ganes de veure escàndol i luxúria, però no troben res més que paraules sense sons i robes sense amo.

Algú obre les tapes del clavegueram. Estrat de quitrà, de panot, de ciment armat. Estrat que separa els camins de la foscor dels que porten lots al cap. Miners que caminen entre rates surten a la llum per obertures circulars com si fossin estrelles del cinema aclamades per ningú. La fama és dura, se sent des d’un balcó. Una parella fuma per no parlar del que veuen.

Els viciats ja no són el que eren. Les agulles han caigut del rellotge de la ciutat. No es podrà cosir sense agulles, no es podrà vestir sants ni caminar descalç. La ciutat enrareix quan aquestes convocatòries fallen.

Demanarem unes pizzes. Ens les portaran en bicicleta. Una jove estudiant suada i cansada de pedalejar ens les entregarà i es quedarà amb nosaltres. Si ens portem bé la doctrina general ensenyada durant anys desapareixerà. Ni requeriments ni citacions. Tothom vestit amb normalitat. Hom fent cua al mercat. El peix serà bo. Ja ningú es portarà malament. El sol eixirà altre cop amb força sota els llençols del veïnat.

Relat de les pupil·les

La meva tieta em va explicar una història del seu cunyat. Una història que va succeir quan jo encara no treballava a la fàbrica i, per tant, encara no coneixia la foscor de les sirenes i el fum cremant els meus ulls. Ara, tot em sembla més obscur que abans, tot i que els anys han passat igual per a tots, en referència a números, però no en pedres a les pupil·les.

Era un primer de novembre plujós quan els veïns del Marcel, el cunyat de la meva tieta, van trucar la policia. Van tardar més de mitja hora en venir, temps suficient perquè tot allò que havia començat acabés com havia d'acabar: a hòsties. El Marcel tenia un temperament exaltat. Era nerviós i qualsevol excusa li valia per posar-se a repartir llenya amb qui fos. Aquesta vegada la víctima va ser el seu germà, el Miquel. Havien dinat paella amb un vi de l'Empordà, de postres panellets i castanyes. I les castanyes van venir de la mà. Els motius eren diversos, sempre amb el rerefons de la família. I és que totes les famílies tenen aquell pou ple de merda que només necessita d'una galleda, una corda i una politja per poder sortir cap amunt.

Mentre se sentien els crits i els cops, val a dir que tots dos eren molt forts, algú del veïnat va aprofitar el desconcert per col·lar-se al pis de la Maria -una altra veïna-. Ella estava al replà del pis del Joan, un altre veí, xafarder com pocs. I clar, els dos la feien petar tant com podien sense adonar-se que s'havien deixat les portes obertes. "Aviat això acabarà malament", "l'haurien de tancar", "jo el vaig veure un cop amb una pistola", etc.

Un cop a dins, el lladre -perquè era un lladre- va dedicar-se a inspeccionar totes les cambres. Ho va fer amb sigil, com ho fan els professionals dels robatoris. Tot i que ell, val a dir-ho, no era un lladre professional. Només es dedicava a sostreure coses dels altres en el seu temps d'oci. Primer de tot va començar per la cuina. Allà es va asseure a la cadira on cada matí la Maria esmorzava nua una torrada de mantega i cacau, acompanyada d'un suc de taronja. Li hagués agradat menjar el mateix que ella, li hauria encantat poder assaborir les torrades que inundaven amb olor el pati de llums cada matí; però no ho va fer. Tan sols va despullar-se i va asseure's a la cadira. Aquesta tenia el reposa-culs de pell, a l'estiu li deurien suar les cuixes, però ara a l'hivern segur que la Maria sentia l'escalfor necessària. Passats uns minuts, en recordar que si no s'afanyava l'enxamparien allà, va dirigir-se al lavabo. Era un lloc desendreçat, amb tots els estris de neteja i de manicura repartits aleatòriament. Hi havia roba penjada per tot arreu, roba que ell va acariciar. Anava nu, notava aquells teixits amb total desig. Però el seu objectiu no era la roba interior, ni les samarretes suades. Volia dutxar-se. Volia notar l'aigua que sentia cada matí quan la Maria es rentava. I com tot el que volia... ho va fer. Es va ficar dins de la dutxa i va encendre l'aigua a raig. No sabia si triar la calenta o la freda, perquè la seva intenció era emular  la seva veïna, mes desconeixia aquest detall. Així que sota l'aigua va intentar endevinar si ella preferiria una temperatura o una altra. La Maria era alegre i divertida, podria dutxar-se amb aigua freda cada dia; però era solitària i pocs cops se l'havia vist amb parella, per tant també podria dutxar-se amb aigua calenta. No va tenir temps a arribar a cap conclusió, va tancar l'aixeta, va sortir de la dutxa i es va assecar amb el barnús blanc que estava tirat al terra. Li faltava el cinturó, que algun dia deuria haver tingut, perquè conservava unes anelles de roba enganxades per la cintura. Estava gastat i feia mala olor, però ell se sentia tan còmode que va anar amb el barnús posat fins al dormitori.

Tenia ganes de treure-se'l i inspeccionar els armaris, triar la roba més adient per anar a treballar, i arreglar-se per ser la veïna més guapa del veïnat. Però en obrir la porta de la cambra es va trobar la Maria, vestida només amb un barnús negre, estirada a sobre el llit. El barnús estava obert i deixava entreveure el seu pèl púbic, no en tenia massa, es notava que es depilava l'entrecuix quan podia. "Què fas aquí?" va preguntar ell. "Què fas aquí?", va preguntar ella. I mentre a les parets de l'habitació rebotaven els llums de les sirenes de la policia, ambdós van cridar més del que havia fet el Marcel.

Relat d'any

La gèlida febrada ha desaparegut dels carrers de la ciutat. A dalt, a l'àtic, el pis resta endreçat com si hagués de venir un cònsol a examinar l'estat de les coses. Cada prestatge té el seu objecte encarat a les ordres del fengshui. Cada color és triat per a un millor relaxament cerebral. Cada espai ha estat pensat per acomodar-se i viure en harmonia. A l'habitació de matrimoni tan sols hi ha una cadira, una làmpada de peu, un armari encastat i un llit de grans dimensions. Quan la Maria vivia les seves èpoques més lliberals, aquest llit havia estat ocupat per diferents nois, fins i tot a la vegada. Alguna nit, entre fum de porros i gots de tub, ella s'havia assegut a la cadira per veure com dos amics seus la seduïen ajaguts a sobre del llit.

Ara, sense llum solar ni caliu humà, la cambra espera que el Josep entri i li digui bona nit. Ja han sopat, cadascú al seu moment, cadascú al seu racó. Gairebé no han embrutat res. De poc han parlat.

La Maria fa estona que s'ha tret els texans i la samarreta que ha dut tot el dia. Sense mudar-se de roba interior ha preferit no posar-se el pijama i s'ha vestit amb un camisó llarg. Tot i el fred que gela la casa, fa el cor fort i espera sobre els llençols. El Josep entra a l'habitació i sospira. Es desfà el nus de la corbata i se la treu per sobre del cap. En poc més de mig minut ja s'ha tret l'esmoquin i s'ha posat el pijama. No hi ha paraules, només mirades. Després comencen les carícies i els besos. Acabaran l'any cridant tant que els veïns tornaran a parlar de l'escena veïnal. Esgotats, suats i buidats d'amor s'estiren cap amunt. Miren el sostre i s'agafen de la mà. El pis resta sense llum i aviat dormiran.

El Josep s'aixeca de cop i volta, ella -sorpresa- li pregunta a on va. A tancar la porta, ja saps que no m'agrada dormir sense passar la clau. I al cap de poc ell torna a ser a la fosca habitació. Per culpa de no veure res del que té davant es dóna un cop al cap. Els dos fan un crit d'exclamació. Els veïns segur que pensaran malament. Ella es fa la graciosa i li pregunta com es diu. Ell li contesta que el seu nom és Robert.

Uns segons sense resposta permeten sentir els cotxes passar a gran distància d'on ells són. Després ella li diu somrient que si no sap com es diu serà perquè s'ha fet molt mal. L'obscuritat de la cambra torna a restar en silenci durant una petita pausa. Ell somriu i li respon: més malament deus estar tu si no saps amb qui dorms. 

Relat de vacil·lar

Aquella tarda no havia de passar res d'extraordinari. Crema va aparcar la seva moto nova al garatge del carrer de les Flors. En sortir es va trobar un gat mort i el va portar fins al contenidor de la cantonada. Es va netejar les mans a la font del xamfrà oposat i va pujar a casa seva.

Ràdio encesa, portes d'armaris oberts, roba per terra. Maleïts contractes estripats aquell matí. Res seria el mateix. No podria mirar el seu cap directament als ulls, fer aquell gest vacil·lant en entrar pel passadís de la feina, saludar la seva amiga del departament del costat, xulejar davant dels companys. Res seria el mateix. Ara seria un més. Un pobre treballador sense aspiracions a ocupar aquella desitjada taula del despatx oval.

Va estirar-se sobre el llit i, tot mirant el desordre de la seva habitació, va veure com la roba d'alguna de les seves amigues encara estava a sobre de la cadira. Com pot haver marxat sense posar-se la roba? Qui deu ser? Aquestes faldilles són més de la Marta que no pas de la Berta, no pot ser que la Marta s'hagi quedat aquí... i si està a la dutxa... o al bany, o morta...

Va aixecar-se del llit corrents i va recórrer tot el pis buscant indicis de la seva amiga, però res. Estava més sol que un mussol. Va tornar a l'habitació i va agafar la roba. Una faldilla vermella, una brusa blanca semitransparent, unes calces de cotó i unes mitges negres opaques. Això només pot ser de la Marta. Maleïda ella. Haurà marxat en boles. Què s'haurà pres aquesta per poder sortir de casa sense roba. I si s'ha vestit amb la meva... no... no pot ser... Serà...  

Mòbil en mà li va escriure un missatge a la Mata i al cap de poc ella li va contestar. La conversa va durar poc, però va ser suficientment calenta com perquè a ell se li posés dura. Va deixar el telèfon carregant-se i va baixar al bar del barri a fer una cervesa. Allà hi havia Mediocre, amb qui es va saludar efusivament. Van xerrar una bona estona. Tots dos eren escriptors, aficionats, clar. Van parlar de les novel·les que s'estaven llegint, de tot el que els preocupava quan encaraven una nova història, dels temps verbals gastats i de com n'era de pallissa haver de cenyir-se a temes concrets quan escrivien per encàrrec. Crema no va parlar del seu espantós dia a l'oficina. Normalment no xerraven de feina, perquè els dos odiaven la seva feina, tot i que se'ls hi donava molt bé i, per instint, els dos s'havien convertit en dos llops depredadors. Després de la primera cervesa va caure la segona i en acabar-la, la tercera. El bar tenia les parets pintades de vermell, prestatges plens de pols i objectes varis, un ventilador gegant penjava de la paret. Algun dia caurà, caurà sobre nostre, ja veuràs, no podrem evitar morir aquí, Mediocre, els dos serem part del decorat, ni tan sols el Blau ens vindrà a treure. No tindrem ni enterrament ni cançó final. I això a mi em preocupa, perquè tu no hi penses, però jo sí. Molt sovint penso en aquesta merda, en la mort, en el final. Quan nosaltres acabem els nostres llibres ens sentim alliberats. Quan ens hem llegit una novel·la apassionada ja pensem en quina altra història ens embarcarem. Quan escrivim el punt i final de les nostres pròpies obres, el cap es perd per nous espais buits, sense haver de pensar en res, a vegades ens excitem, ens toquem, d'altres bevem una cervesa i el cor se'ns infla. Després els nervis, les pors. Què en pensaràs tu, i l'editor? I el lector?

Crema, no corris, no t'has de morir encara. Crec que encara podem seguir sota el ventilador uns quants anys més. Continuarem aquí, patint, però sense rebre un tall sec que ens degolli.

La ràdio canviava de cançó de forma automàtica, ningú feia de dj. El Barman es deia Blau i tenia posada una llista de hits musicals que ell mateix havia escollit. Feia molt de temps que no es dutxava i la roba del seu armari estava composta per tres peces diferents. Així que era fàcil endevinar com aniria vestit cada dia de la setmana, així com també quina classe de tuf faria. 

Buf, altre cop aquí, tio, ves cap a la barra, va! Porta'ns una altra birra i ves a netejar-te! Després t'estranyes que no vingui ningú més que nosaltres. Ho tens fet tot una porqueria, tio.

La porta de l'entrada era de vidre transparent. A vegades algun vianant s'aturava, mirava per la finestra i continuava el seu passeig. ningú gosava aturar-se i entrar-hi. I això que des de fora no feia tanta olor. I això que aquella tarda no havia de passar res d'extraordinari.

Crema va anar al lavabo i mediocre va treure la llibreta negra que sempre portava a la butxaca. Va escriure:

Fa temps que no sé de tu, fa temps que no sé de mi. Entre tots dos les paraules s'han esblanqueït com s’engrogueixen les pàgines d'aquell vell llibre que em vas deixar. Provaré de tacar amb oli la nostra sang, esbravaré el champagne que encara guardo a la nevera, enterraré els nostres somnis entre els nostres crits.

Crema, mentrestant, llegia les pintades de la porta del lavabo. No entenia com en podien haver tantes si només eren les tres persones que l'usaven. A dalt de tot, just abans del marc, algun artista restret havia escrit:

Em sento tan lluny de tu que aquesta porta no separa ni la meitat del camí en el que t'imagino esperant-me.

Ja veus tu, quina marranada, tots pensant en testicles i posant símbols fàl·lics i aquí un ximplet es dedica a coronar el seu amor entre el perfum d'un lavabo que no es renta des de l'última inspecció de neteja. Caldria que aquest amor fos molt mort per poder sobreviure entre tanta bactèria esbojarrada.

En sortir del lavabo, Crema va demanar una altra birra a Blau. La barra on recolzava els braços mentre esperava la malta fermentada enganxava més que la cola que usen els nanos a l'escola. 

-I si li tires una mica de ginebra?

-A la birra?

-No home, no! A la birra no! A la barra! Diuen que és el millor que hi ha per netejar incrustacions del paleolític.

Blau va obrir les dues ampolles de cervesa i en va abocar per sobre de la barra un rajolí.

Les mirades van ser tan expressives que Crema va tornar al seu lloc  amb una ampolla a cada mà i les ganes de conversa esgotades.

Mediocre va tancar la seva llibreta i va recordar aquell dia en què tots dos van escriure un poema a quatre mans.

-Podríem tornar a fer-ho... què et sembla?

-Recordes la Marta? La marrana...

-El poema... a quatre mans... sí?

-La marrana ha anat a la feina amb la meva roba. No vull ni pensar qui serà el fill de sa mare que li traurà els meus calçotets abans de fotre-li el xurro.

-La marta? Q fort... i la seva roba? On és?

-A casa, a l'habitació... al costat del meu llit. 

-Les passions moren, com s'acaba la vida. I s'acaba la cervesa. En demanem una altra o vols que deixem la pàgina en blanc rere un punt i final?

Relat de cinturons

A dalt de la muntanya, per sobre d’on arriben els carrers de la ciutat, més enllà d’on comencen els camins de sorra; una reixa separava l’espai públic de la propietat privada dels Palafins, una família que, en el moment en què això va ocórrer, estava formada pel Joan, la Mercè i els seus tres fills bessons, tots ells d’onze anys.

Quan plovia, el camí que duia fins la porta de la finca quedava enfangat i només s’hi podia accedir amb un cotxe tot terreny. Encara es recorda ara el dia en què un cobrador va voler apropar-se a l'edifici en ple diluvi. Va haver de fer nit a dins del seu cotxe, totalment clavat entre el fangar. Fins al matí següent no va poder treure el vehicle, i ho va haver de fer amb l’ajuda de la grua municipal.

Cert és que la nit de la que parlarem no va ploure tant com el dia del cobrador, però els trons i els llamps, la tenebrosa tempesta, sí que hi va aparèixer amb força. El vent bufava tan fort que un dels arbres del jardí va inclinar-se i va rebotar contra la paret de la cara nord de la casa. No era un dia per anar a sopar fora. Ni per deixar els nens sols. Però el Joan i la Mercè tenien un compromís ineludible i van haver de fer les dues coses.

El moment del comiat entre pares i fills va tenir tan poca solemnitat que gairebé ni es van adonar que es quedaven sols. Tots tres pintaven les seves llibretes amb tanta concentració que res no els podia destorbar.

La Maria havia dibuixat un àngel, amb un vestit blau i unes ales grises. El Josep havia recreat el típic paisatge dels volts de la finca; uns quants arbres i el cel clar sobre de la serra de la comarca. El Benjamí només havia usat dos colors; el vermell amb el que havia pintat tot el fons i el negre amb el que havia dibuixat un gran forat al mig del quadre.

Quan van acabar van començar a jugar. Primer en grup, després separats. Finalment, després que el Benjamí molestés els seus dos germans, aquests van accedir a tornar a divertir-se plegats, perseguint-se per tota la casa. Era tard, però ni tan sols no havien pensat en sopar. Corrien i s’amagaven, reien i s’enfadaven. Escales amunt, escales avall.

El Josep era capaç d’estar-se quiet més de mitja hora, ocult rere les escales. Un fet que no suportava el seu germà Benjamí, que tenia el dot de no poder-se estar mai quiet sense fer res.

Si no fos pel so de les finestres picant contra la paret, dels trons explotant a prop de casa, i de la fusta del terra de les escales, que grunyia a cada pas; el silenci hauria recordat el que es vivia sempre en el cementiri del costat de casa.

Caminant a poc a poc, el Josep va entrar a l’habitació dels pares; era un lloc molt apreciat per a ell. Quan podia s’escapava i des de la porta espiava a la seva mare. Li agradava veure com es canviava, com es treia la roba i, tota nua, es pentinava abans de posar-se el pijama.

Ara ell era allà, sense que ningú no ho sabés. Sentia l’atracció dels armaris on la seva mare guardava els seus vestits, sentia la por de veure els seus germans entrar a la cambra per enxampar-lo. Les cames li tremolaven, el cor li bategava fort. Seduït per l’única imatge de dona adulta que havia vist despullada, es va estirar a sobre dels suaus llençols on els seus pares feien l’amor. Endut per ardents pensaments, va obrir els calaixos de la tauleta de nit i de la còmoda; ni ell mateix no sabia què buscava. Però, cercant cercant, va obrir un armari i hi va trobar el Joan i la Mercè penjats. Un cinturó lligat al coll i a la barra travessera els havia collat tant que ja no respiraven. De la boca del pare en sortia, gota a gota, la sang de la família. La mare tenia els ulls oberts de bat a bat, com si l’estigués mirant sense vergonya.

Durant més de mitja hora el Joan va romandre davant dels seus pares, assegut a terra i observant com els peus dels seus progenitors es balancejaven d’un costat a l’altre, lentament. Aquest moviment provocava que les claus del pare, que duia lligades al cinturó, piquessin suaument, recordant-li el soroll de Santa Claus arribant al poble.

Finalment, la Maria i el Benjamí van trobar el seu germà. Van poder veure com els seus progenitors continuaven penjats. Van sentir odi i compassió. Després, por i tristesa. Tants sentiments en tan poc temps, multiplicats tots ells per tres, van provocar un debat acalorat. Tres ànimes destrossades, tres cors trencats. Nou ulls plens de llàgrimes. La incomprensió plena. Per què el Josep no deia res? Per què la Maria se’ls mirava amb misericòrdia? Es preguntava el més petit.

Van aconseguir despenjar-los i, aleshores, van haver de decidir. No és feina d’un nen triar què fer amb els seus pares morts. Però no tenien a ningú més. Enduts pel pànic i guiats pel Benjamí, van escollir tallar-los a trossos i tirar-los pel lavabo. No va ser una acció improvisada, ans el contrari, el menut va haver de gastar molta saliva per guanyar-se la confiança dels seus germans.

Cada un es va encarregar d’una cosa, el Josep va despullar la mare, la Maria va deixar nu el pare, el Benjamí va recollir els ganivets i les tisores més afilades de tota la casa. Tros a tros. Tall a tall. La família es va multiplicar fins que, hores després, els fills van dir adéu als seus pares, mentre marxaven per les canonades de la casa. Estaven tan concentrats amb la seva feina que no hi va haver un adéu solemne; només el so de la cadena i de l’aigua omplint, un cop i un altre, la cisterna.

Després d’allò, quan encara tenien les mans plenes de sang, van pensar en dormir plegats al llit dels seus pares. Però la son no els hi va arribar mai, sinó que van trucar a la porta i van baixar corrents. Al cap i a la fi eren uns menors inconscients, plens de por, que no entenien res del que havia passat ni del que havien fet.

No era la policia. No venia ningú del poble a dir res. Eren els seus pares, que tornaven del sopar, amb els cabells mullats i sense les claus de casa.

Relat de sostenidors

Satanàs no contempla conductes pietoses quan veu certes coses. Per això, diuen que si veus una cua vermella no intentis provocar-la, del contrari podria ser que aquesta cua et lligués les mans i acabés fent-te el que tant desitges.

Les manilles als canells i els seus llavis mossegats amb força. Mou les cames per recrear-se en el frec a frec, desitjant amb delit que la despulli salvatgement.

De moment no ho fa, li agrada veure aquelles cireres clavant-se amb força per sota de la samarreta. Aquells dolços pits, que anhela tocar, demanen pas per contactar amb l’aire. No porta ni sostenidors ni calces. Sota la roba la pell se sent tan calenta que aviat estarà humida.

Quan per fi ell li treu la roba, la llengua acaricia suaument aquells petits flamets, sense presses; amb l’única intenció de posar-la nerviosa. Heu tingut mai a tocar de boca un raig d’aigua fresca sota el sol d’estiu? Heu vist mai una tassa calenta de cafè a tocar de mans en el gèlid paisatge nevat? La llengua, ardent a nivells extrems, repassa els llavis humits de sota el melic. El contrast de temperatures provoca tal reacció que ni ella ni ell poden evitar trencar les manilles per esgarrapar-se tot el cos. El sotrac del llit picant contra la paret és un so mut al costat dels gemecs passionals que omplen la cambra. No calen paraules, només besos i carícies sota un ambient castigat per l’ardor de la llum de la lluna entrant a l’habitació.

Relat de castanyes

El color de la castanya, el marró, esdevé present quan la tardor omple les nostres cases. És aleshores quan bla bla bla... i tot això que volen que diguis un i un altre cop, allò de les fulles que cauen, soles, i que el vent se les endú, sol, i que el fred comença a calar en els cossos, i l'escalfor de la llar de foc abans de l'hivern i bla bla bla. Però no, no ho faràs. No escriuràs aquelles lletres caduques, sinó que aturaràs el temps i t'imaginaràs alguna cosa que no sigui real, sense voler que sigui, o sí, però esperant que esdevingui, si més no, dins del teu imaginari; que t'exciti, que et provoqui, que et posi tan calent que hagis de dutxar-te amb aigua freda. Aquell precís moment en el que descobries que podies donar-li un cop al rellotge i detenir les agulles, veure com tothom s'aturava i tu caminaves. T'apropaves a la musa que rondava els teus carrers i oloraves el seu coll.

Sense el seu permís seria violació, fóra ultratjar la seva falsa candidesa. Tot és ara. Li agafes la mà i esdevé moviment, ella també. Només dos cossos movent-se en tot l'univers. La resta de les coses, les persones, els animals.... tot tan estàtic com les pedres mil·lenàries del teu pedestal.

Suaument li treus la roba, peça a peça, sense pressa. Besant-li l'òvul de la seva orella, recollint-li el cabell per poder acariciar-li la pell. Sense cap més teixit que la seva cuirassa. El seu pit sobre la teva boca; els teus llavis acariciant el seu mugró. Cos contra cos, paret de repòs. No hi ha límit per les mans ni per les llengües.

A la foscor de la nit, se suma la lluna per il·luminar l'escena carnívora. Les dents plenes de sang, els llavis mossegats, la pell esquinçada. El blanc del teatre real és tant vermell com la vida fictícia que s'amaga dins de les seves ments. Es devoren l'un a l'altre, cridant, gemegant. No els hi importa ser més morts que vius. Ni morir per viure. Aquell llarg bes és el xiscle del difunts, és l'orgasme dels amants, que viuen en un imaginari tan autèntic com prohibitiu.

Relat de jacuzzis

Sembla que el sabó no neteja com hauria. Hauria de fer. Hauria d’haver. Ha de fer. En tot cas, no neteja. I per molt que fregui, queda tot brut.

Els experiments del Joan queden sempre per terra, ningú no els recull. Això sí, intenta per totes totes que el fregall raspi amb força i deixi l’escena del crim neta i polida. Fins i tot quan les incidències tenen a veure amb les seves aficions. Una d’elles, aquàtica.

Va ocórrer fa uns dies, entre bombolles de ginebra i fustes de cartró. Allà dalt, amb un escenari ple de gent. L’alcohol es va apoderar del moment i, quan tots volien escampar la boira ell va decidir aturar l’escena i posar el lector en coneixement del que passava. Un dinar, uns invitats, una taula, unes begudes. Hores i hores de conversa. Després l’amfitrió proposant el que no ha de proposar, un banyet en un jacuzzi que ha instal·lat a la terrassa. Tothom accepta tot i no haver portat banyador.

Els veïns es col·loquen en posició d’observadors.  Elles es treuen els vestits i es queden amb roba interior. Tot i que els homes insisteixen, no es despullen del tot. Ells sí. No tenen cap tipus de pudor.

Després les bombolles i el sabó converteixen aquella aigua clara i transparent en una paret opaca. A sota, les mans busquen els cossos. Els cossos busquen el contacte. El contacte sorgeix i tothom dissimula. El que passa a sota tots s’ho imaginen, però es neguen a acceptar-ho. Sempre hi ha qui no rasca. Però el sabó a vegades embruta, a vegades neteja. La consciència, però, no hi ha qui la pugui rentar.

Relat de serenor

No sempre, però a vegades, quan les cames estan estirades de punta a punta en horitzontal, mentre el cos s’erigeix recte perpendicular a elles, el món deixa de girar. Heu vist mai com funciona una brúixola? Els punts cardinals en pla, l’agulla movent-se per sobre. Roda d’un costat a l’altre el tronc corporal, allargant els braços per tocar els extrems inferiors. La suor caient lentament pel front. Els cabells lleugerament humits.  Els músculs entovats. La serenor de l’absència de soroll. La lluna impassible mirant la ciutat. La tranquil·litat en l’exercici.

L’olor corporal demanant a crits que ell s’apropi i s’estiri a sobre seu. Cos damunt del cos. Les cares de ben a prop. Les mans agafades.  Respiració profunda i pausada. Se sent el remor del tràfic de la ciutat. En breu la tempesta començarà. Potser no estan preparats, ni porten paraigües, ni han demanat raure sota l’aigua punyent. Però gaudeixen del moment d’incertesa, fins que es deixen anar les mans, tanquen els ulls, els tornen a obrir...

La samarreta blanca fuig del cos com ho fa la gasela davant del guepard. Conscient de que la seva cursa només porta a un lloc. La blanca pell radiant per tot l’espai contrasta amb el negre de la seva roba interior. Animals corrent, animals jugant, animals salvatges despullant-se i rebolcant-se pel terra. Les mans volen com les aus a la selva, de branca en branca, observant tot el que tenen davant, tocant allò que fa temps que es deleixen per acariciar.

Completament despullats, els besos són tant humits que el control de l’exercici principal ha esdevingut el caos. L’ordre i la serenitat han donat pas a les turbulències, els excessos. Com els sotracs de l’avió, els dos cossos es colpegen l’un contra l’altre. La columna balla de costat a costat. El cap reclinat. La llengua sobre el mentó. No existeix la calma. S’ha acabat el ioga.