Relat de les pupil·les

La meva tieta em va explicar una història del seu cunyat. Una història que va succeir quan jo encara no treballava a la fàbrica i, per tant, encara no coneixia la foscor de les sirenes i el fum cremant els meus ulls. Ara, tot em sembla més obscur que abans, tot i que els anys han passat igual per a tots, en referència a números, però no en pedres a les pupil·les.

Era un primer de novembre plujós quan els veïns del Marcel, el cunyat de la meva tieta, van trucar la policia. Van tardar més de mitja hora en venir, temps suficient perquè tot allò que havia començat acabés com havia d'acabar: a hòsties. El Marcel tenia un temperament exaltat. Era nerviós i qualsevol excusa li valia per posar-se a repartir llenya amb qui fos. Aquesta vegada la víctima va ser el seu germà, el Miquel. Havien dinat paella amb un vi de l'Empordà, de postres panellets i castanyes. I les castanyes van venir de la mà. Els motius eren diversos, sempre amb el rerefons de la família. I és que totes les famílies tenen aquell pou ple de merda que només necessita d'una galleda, una corda i una politja per poder sortir cap amunt.

Mentre se sentien els crits i els cops, val a dir que tots dos eren molt forts, algú del veïnat va aprofitar el desconcert per col·lar-se al pis de la Maria -una altra veïna-. Ella estava al replà del pis del Joan, un altre veí, xafarder com pocs. I clar, els dos la feien petar tant com podien sense adonar-se que s'havien deixat les portes obertes. "Aviat això acabarà malament", "l'haurien de tancar", "jo el vaig veure un cop amb una pistola", etc.

Un cop a dins, el lladre -perquè era un lladre- va dedicar-se a inspeccionar totes les cambres. Ho va fer amb sigil, com ho fan els professionals dels robatoris. Tot i que ell, val a dir-ho, no era un lladre professional. Només es dedicava a sostreure coses dels altres en el seu temps d'oci. Primer de tot va començar per la cuina. Allà es va asseure a la cadira on cada matí la Maria esmorzava nua una torrada de mantega i cacau, acompanyada d'un suc de taronja. Li hagués agradat menjar el mateix que ella, li hauria encantat poder assaborir les torrades que inundaven amb olor el pati de llums cada matí; però no ho va fer. Tan sols va despullar-se i va asseure's a la cadira. Aquesta tenia el reposa-culs de pell, a l'estiu li deurien suar les cuixes, però ara a l'hivern segur que la Maria sentia l'escalfor necessària. Passats uns minuts, en recordar que si no s'afanyava l'enxamparien allà, va dirigir-se al lavabo. Era un lloc desendreçat, amb tots els estris de neteja i de manicura repartits aleatòriament. Hi havia roba penjada per tot arreu, roba que ell va acariciar. Anava nu, notava aquells teixits amb total desig. Però el seu objectiu no era la roba interior, ni les samarretes suades. Volia dutxar-se. Volia notar l'aigua que sentia cada matí quan la Maria es rentava. I com tot el que volia... ho va fer. Es va ficar dins de la dutxa i va encendre l'aigua a raig. No sabia si triar la calenta o la freda, perquè la seva intenció era emular  la seva veïna, mes desconeixia aquest detall. Així que sota l'aigua va intentar endevinar si ella preferiria una temperatura o una altra. La Maria era alegre i divertida, podria dutxar-se amb aigua freda cada dia; però era solitària i pocs cops se l'havia vist amb parella, per tant també podria dutxar-se amb aigua calenta. No va tenir temps a arribar a cap conclusió, va tancar l'aixeta, va sortir de la dutxa i es va assecar amb el barnús blanc que estava tirat al terra. Li faltava el cinturó, que algun dia deuria haver tingut, perquè conservava unes anelles de roba enganxades per la cintura. Estava gastat i feia mala olor, però ell se sentia tan còmode que va anar amb el barnús posat fins al dormitori.

Tenia ganes de treure-se'l i inspeccionar els armaris, triar la roba més adient per anar a treballar, i arreglar-se per ser la veïna més guapa del veïnat. Però en obrir la porta de la cambra es va trobar la Maria, vestida només amb un barnús negre, estirada a sobre el llit. El barnús estava obert i deixava entreveure el seu pèl púbic, no en tenia massa, es notava que es depilava l'entrecuix quan podia. "Què fas aquí?" va preguntar ell. "Què fas aquí?", va preguntar ella. I mentre a les parets de l'habitació rebotaven els llums de les sirenes de la policia, ambdós van cridar més del que havia fet el Marcel.