Relat del mugró

Cap a on vas mugró satinat?

T'ix el cuc a poc a poc

pel forat que havia d'alletar?

Desapreixen els pèls de l'entrecuix

ensangonat quan, sense pietat,

els arrenco, 

els extirpo,

els succiono,

els xuclo...

amb les dents com ho faria,

si pogués, la fera enrabiada

amb el cor de la seva estimada.

Tens el cos morat.

Dels cops que t'han donat

n'has fet escuts de saliva.

Gasta les llàgrimes negres d'oliva

podrida,

xafada,

deprimida,

esgotada,

trista...

com et mostraves a l'albada.

Les hores són agulles clavant-se

en braços nus a l'espera

de la sangonera que afila

les dents,

les urpes,

les mans,

les navalles

del crepuscle hivernal,

enlluernat del verd de la lluna

que muda de color celestial.

Relat d'Odile

Havia escoltat la cançó de la papallona quan… Calla, beu, seu. No, no. Sí, Sí. La raó de les matemàtiques rau en saber si són reals o no els números. Ell diu que no. Per què ho diu? Qui es creu? Som molts els que sortirem al carrer, els que protestarem! Fumarem marihuana, esnifarem cola i ens tirarem per la vorera mentre passegin els gossos. Bordaran, ho sé. Haurem de sortir corrents. Volant. Volarem com papallones. Serem papallones. Ens convertirem en cucs… vull dir, ens arrossegarem com cucs. Serem Cucs. Ens convertirem en papallones. Volarem! Alt! No volen alt les papallones. Moren aviat. Tenen una vida molt curta. Però plena de colors. Els colors de la papallona els veuen els altres. I si passen per un mirall? Es veuen? Poden les papallones veure les seves ales acolorides? Tenen el gaudi del cromatisme produït pel seu aleteig? I si plou? El mirall estarà brut. Tant si és brut com trencat… si plou no podrem volar. Les papallones no volen si plou? Qui ho diu això? Els Ramones. Els Ramones? En quina cançó? No ho sé, però diria que ho diuen. I si no ho diuen, per què t’ho inventes? No és una invenció, és la meva vida, és la meva imaginació. Jo controlo el meu camí. Tu el teu. Sí, però si tu dius una cosa bé hauré de pensar el mateix jo, oi? Per què? No tens la teva personalitat? Sí, clar. Massa que en tinc. Massa? De massa no se’n té. O se’n té o no se’n té. Recordes aquella cançó? Ei, nena, vull ser el teu xicot… Les guitarres ressonant a través d’una bateria potent i constant. No m’agraden els Ramones. Ja ho saps. Sí, t’agraden. T’he vist ballant molts cops els Ramones. I jo t’he vist a tu fent equacions i no t’agraden les matemàtiques. Odio les mates. Veus? És el que et dic. Però el que tu dius no té cap sentit. Una cosa és fer una equació i l’altra ballar. Per què és diferent ballar de sumar? Quan balles produeixes combinacions numèriques. L’espai és ple de números. Tot el que fem té una conseqüència que es pot representar… Calla! Odio les matemàtiques. Callo, odio quan et poses així. No t’hi posis tu. Jo? Si ets tu. Qui ets tu?

I don’t care, he don’t care…

Relat de pomeres

La seva casa no és molt gran, és cert. Ell ho sap, el seu espai vital és reduït, però mai no ha tingut grans pretensions. Ha acceptat sempre la seva condició i no ha volgut conèixer terres més llunyanes de les que habita. Entre d’altres coses perquè la seva residència manca de finestres, i de portes! Viu tancat, sense poder assaborir ni odiar res de l’exterior. A vegades sent sorolls, nota que tot es mou, no entén per què, però com no li afecta massa, continua fent la seva, sense moure’s, sense preocupar-se.

Un dia qualsevol, podria ser ahir, o demà; o tant se val quan, un neguit s’apodera del seu cos. Un estrany soroll prové de les parets internes de casa seva. Com si fos una piconadora que tira murs a poc a poc, escolta un remor que no s’atura mai.

Si bé no pot dir amb exactitud de què es tracta, sí que s’atreveix a formular pensaments negatius, que el porten a un estadi de temor total. Pres de pànic, tremola, sua; els nervis són ja dins seu. Quelcom desconegut està a punt d’arribar a l’interior de casa seva.

Així és, apareix un cuc, tot feliç, que ha aconseguit perforar la pell i la carn de la poma, on viu l’home del quan parlem, fins arribar al centre i topar-se cara a cara amb ell.

És en aquest instant quan tots dos se senten estranys. No esperaven, cap d’ells, que la història succeís així. Però després de la sorpresa, arriba la crispació. Discuteixen feroçment. Cuc i home debaten acaloradament. 

Guanya el cuc i l’home busca exili. No és un camí fàcil, però abandona casa seva amb el cap cot i el sentiment d’haver-ho perdut tot. L’home aprofita el forat que ha fet el cuc i surt a fora. Aleshores, se n’adona que el camp és ple de pomeres i de pomes. Que casa seva no és res. Se sent lliure, agafa aire i somriu. Un univers s’obre davant seu just en el moment que pren consciència de què no té casa.

Relat d'arrossegats

-Series capaç de llençar-me aquell dard si jo t’ho demanés? El de més a la dreta, no; l’altre. El que està més afilat. El que porta el teu nom gravat. Series prou valent? Sé que la pregunta no és real. Però la resposta tampoc ho ha de ser. Què creus que passaria si em diguessis que sí? Em col·locaria en posició per rebre l’afilada arma mortal?

-No, no i no. No estic disposat a sentir les paraules enverinades d’algú que s’arrossega per terra i, sense cap mena d’escrúpols, demana als altres que baixin al seu nivell. La teva manca d’alçada, ja sigui perquè et falten cames o perquè ets com un cuc, no ens converteix a tots els altres en possibles rèptils humans.

-És a dir, no t’atreveixes a contestar cap de les meves preguntes. D’acord. La teva covardia és ara molt més que imaginació meva. És un fet real. Hem pogut constatar els aquí presents...

-Aquí presents? Qui?

-Aquí presents tu i jo...

-A on? Aquí a on?

-Aquí, on som, l’un davant de l’altre, presents tu i jo... ja no recordo que anava a dir.

-Doncs això, que a vegades, quan parles, sembles un centpeus ensopegant.