Relat de l'esclava

En Marc va obrir el llibre de la seva vida i es trobà que li havien canviat paraules, que li havien esborrat capítols, fins i tot el títol de la portada era diferent.

En Marc va provar de recordar com es deia aquell llibre, li havia posat tants títols que li costava triar-ne només un. Però tenia clar que eren paraules positives, totes. Ara, sense saber per què, observava la portada mentre prenia  cafè i llegia el que li havien posat: “No vas estimar-me, era una esclava”.

Esclava, set lletres amb tant de dolor com la lava cremant-li les mans. Esclava, mancada de llibertat per decidir, per triar, per estimar a qui voler, per gaudir com un vol. Esclava, obligada a romandre als llocs per imperatiu. Esclava, sense moviment lliure.

Qui i per què podia voler-li tant de mal? Un altre escriptor? Un editor? O encara pitjor… un protagonista? Podria ser que algun dels seus personatges, principal, se suposa -si tenia tant de poder com per canviar-li el títol-, s’hagués dedicat a retocar-ho tot? I quan ho hauria fet? Durant aquells maleïts deu dies en què ell hauria hibernat a causa de l’absenta? Durant aquells jorns en els que va dormir al sofà i no es va canviar de roba perquè l’única cosa que canviava era el licor del vas?

“Esclava” era el nou títol. "Ara ja soc lliure", era el subtítol. Va córrer a veure les primeres pàgines, totes eren plenes de sang, però les gotes s’havien assecat i es podia llegir perfectament el que hi havia escrit. El pròleg modificat, els primers anys esborrats, noves incorporacions temàtiques i lingüístiques. Aquell protagonista havia donat un gir de 180 graus, marxava en direcció oposada. Fugia d’aquell llibre, però abans de fer-ho, clavava el ganivet amb força al cor de l’escriptor.

Nous capítols per sobre de tots els altres: “Mai més”. “Gens de ganes de tu”. “Seria l’última cosa que fes”. “Per fi he obert els ulls”. “No em manipularàs més”, “No et creuré mai”, “No et dec res”, “Ara faig el que vull i amb qui vull”, etc. havien estat escrits per sobre dels que en Marc havia creat originalment: “Moments viscuts”, “Somnis per complir”, “Eternitats satisfetes”, “La passió d’un moment”, “Mirades eternes”, “Persones salvatges”, “Dubtes inqüestionables”, “Somriures sota la foscor”, “Estrelles que es troben”, “Talent per cantonades”…

Semblava un altre llibre. Uns altres personatges. Un altre ambient. Un llibre reescrit amb mala fava, amb odi, amb dolor. Però no era el mateix llibre. Fins i tot aquells versos que el protagonista havia escrit amb els ulls encesos per viure la vida al màxim havien estat modificats: Ara hi havia una pàgina de fons vermell i lletres negres que deien: “No t’he estimat mai, només he sigut una esclava”. Mes en Marc sabia prou bé que abans allà la protagonista cridava pels carrers: “Brillen les llums i de sobte… Xoquen amb intensitat creant una explosió magnètica i perillosa, provocant terratrèmols i pànic al voltant. Però les restes, de la mida de la sorra, acaben LLIURES i plenes de satisfacció. I si torna a passar? I si la història gira i gira com aquella sínia que vam viure?”.

Relat del final

El dia que Zeus em va demanar permís

per usar els seus llamps trencadors,

per cantar al son de les seves melodies tronadores,

un gran silenci va destruir la ciutat.

Recordo aquell estrèpit ensordidor

com si les paraules emmudissin de cop.

Recordo aquell so brusc

rentant el rugit del meu cor.

No seré lleó, no seré gat,

ni mico saltant per lianes d’un costat a un altre.

No seré cap dels animals que vam deixar lliures

la nit que ens vàrem alliberar.

Aviat serà fosc, les cantonades segueixen intactes,

no som ni tu ni jo.

Som el mal que ens hem fet l’un a l’altre,

som les ferides que mai no es tancaran.

No som res. Canviaria les meves mans

per les que t’han tocat, dia rere dia,

acariciant la teva bruna pell

a la vista d’un sol cremant.

No som res, perquè ho hem sigut tot;

des de dalt de la muntanya 

fins a les quatre parets plenes de crits,

quan la lluna venia o el sol es ponia.

Com podré obrir els ulls

sense veure les estrelles?

Com podré despertar

sense haver somiat?

Relat de llibertat

La teva casa de nines no té teulada,

plou a bots i barrals.

De tan lluny com és,

se senten els crits i els precs.

Gota a gota, 

cadascú tria la seva disfressa;

torna’t a posar la xupa,

camina fort i escup ben lluny.

Llàgrima a llàgrima,

el teu mar és inmens i et perds

pel camí que creus triar.

Som esclaus de tot

el que ens envolta;

som ostatges de totes

les nostres decisions.

Mira enllà, aquell anarquista cridant,

Mira aquí, aquell lliberal comprant.

Un -ista que se sent lluitador,

però acaba sent un onanista.

Som esclaus de totes

les circumstàncies,

som ostatges de tots

els nostres somnis.

Puja a dalt de la tarima,

vull veure un crit ben fort.

Baixa a sota de les teves faldilles,

vull sentir les teves mans al cor.

Continuaràs dalt del cavall,

lluitant per la teva bandera,

ho faràs en nom de la llibertat.

Qui és lliure? 

El que puja al cavall enarborant una bandera

o el que sap que tant si hi puja com sinó serà un esclau?

Lliure, lliure, l’estrella vol ser lliure

i no coneix el nom de la llibertat.

Relat de la sequedat

Ai brisa,

a la sequedat de la terra se't troba tan a faltar...

No deus recordar ja res de mi,

ni de les muntanyes per on vas passar,

ni dels arbres que volies abraçar,

ni de les flors que desitjaves acaronar.

Vola lliure, brisa,

vola amunt, com més feliç siguis

més gran serà el meu cor.

Relat de despatxos

Deien que era un home ordenat, organitzat. Controlava gairebé tot el que passava en aquell despatx. En un mur, no molt alt, però sí molt allargat, col·locava una innumerable quantitat de papers amb tot d'anotacions a cada un d'ells. Era el controlador en persona. Però, a ulls del nen que passejava per l'oficina, era un presoner més. Veia com marcava unes ratlles sobre els dies del seu calendari. Cada matí, quan arribava a la feina... ratlla. Els mobles eren les reixes. Els caps eren els agutzils. No veia mai la llum des de la seva taula. Al marxar, fitxava, al entrar, també. A dins, no sentia l'aire exterior. No parlava amb ningú. No era feliç.

El nen a vegades es passejava pel seu costat; ho feia sense sentir la por que regnava en aquell ambient. Era tan innocent que no podia sentir la tensió que es respirava. 

Un dels dos semblava el gran, l'altre el petit. Un dels dos semblava el lliure, l'altre l'esclau. A ulls dels més grans, aquell nen el destorbava. A ulls dels cecs, aquell nen el salvava. 

Relat de sado

-"M'agradaria felicitar-te pels progressos que has fet, filla meva. T'has convertit en tota una dona. Tens un posat educat, ets servil, no dus la contrària i, gairebé sempre, estàs atenta a tot el que et dic. Et mostres al món com una persona única, culta. Ets el fruit d'un llarg procés de racionalització. Encara recordo el dia que et vaig conèixer, era negra nit, plovia. La poca roba que duies era xopa. La cara plena de tinta correguda. La tristesa sortint pels teus ulls. I davant de tot això, una cuirassa dura i forta. Un escut oral i gestual que no deixava que ningú se t'apropés. Encara no sé com et vaig convèncer perquè pugessis al cotxe. Me'n faig creus que acceptessis la meva oferta. Però no saps com n'estic de content. Des d'aleshores hem recorregut un camí ple d'obstacles, amb més sots que cartells. I ara, ara que encara seguim caminant i no volem trobar el final d'aquest trajecte, et miro i em sento plenament orgullós de la meva feina. Aquells càstigs diaris que rebies al principi, fets sota la responsabilitat de l'adoctrinament, avui són regals per a tu. No cal que t'ho demani, no cal que et forci. Tu mateixa t'estires tota nua al llit, d'esquenes, implorant ser castigada. Les teves natges demanen ser esclaves dels meus cops. Els teus crits de dolor ho són ara de gust. I jo hi penso tot sovint en això. Abans em costava reduir-te. Em calia lligar-te les mans per poder-te bufetejar. Ara ets tu qui en té més ganes que jo. I això li ha tret tot el plaer a la qüestió. No em serveixes, no m'escalfes. T'has convertit en escòria submisa. Per això, ja posats, m'agradaria felicitar-te. Ja no et vull pagar més. Ni tan sols et vull veure més. Ets lliure. Agafa les teves coses i marxa. Torna a fer el carrer. Reviu les teves costums. Mercantilitza amb el teu cos..."

I mentre ella sortia del pis, ell s'adonava que havia après a fer mal a la gent que estimava.