El dia que Zeus em va demanar permís
per usar els seus llamps trencadors,
per cantar al son de les seves melodies tronadores,
un gran silenci va destruir la ciutat.
Recordo aquell estrèpit ensordidor
com si les paraules emmudissin de cop.
Recordo aquell so brusc
rentant el rugit del meu cor.
No seré lleó, no seré gat,
ni mico saltant per lianes d’un costat a un altre.
No seré cap dels animals que vam deixar lliures
la nit que ens vàrem alliberar.
Aviat serà fosc, les cantonades segueixen intactes,
no som ni tu ni jo.
Som el mal que ens hem fet l’un a l’altre,
som les ferides que mai no es tancaran.
No som res. Canviaria les meves mans
per les que t’han tocat, dia rere dia,
acariciant la teva bruna pell
a la vista d’un sol cremant.
No som res, perquè ho hem sigut tot;
des de dalt de la muntanya
fins a les quatre parets plenes de crits,
quan la lluna venia o el sol es ponia.
Com podré obrir els ulls
sense veure les estrelles?
Com podré despertar
sense haver somiat?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada