Relat de la soga

T’odio bastant podria ser el títol d’una bona novel·la. Caldria pensar en personatges que s’estimessin i es fessin mal. Després sortiria l’odi i ves a saber què passaria.

T’odio bastant podria ser l’inici d’un poema. És evident que el tema giraria entorn de l’odi en les relacions humanes. Quines? Totes, no fotem. 

T’odio bastant,

però no puc deixar d’odiar-te.

L’imant que gira i gira

em va cridant

i em demana disparar-te

a través del punt de mira.

T’odio bastant, 

però abans t’odiava més.

Volia que et morissis 

més del que la mort ha permès

abans que em miressis.

T’odio bastant,

però t’estimava molt

i em cou l’ànima.

Em cou quan et recordo

i, depressiu com ets,

m’enfonses en la penombra

dels qui vivim en aquest pou

de soga eterna.

Relat de flors espaçades

Oh lector, que em llegeixes amb la sensació de llegir algú abandonat al jardí de les nimfes mortes, dels arbres talats, dels ocells mutilats, de les flors escapçades, dels tolls assecats, de les fragàncies inodores.

Posa'm un cafè, para la taula, encén la ràdio, escull la cançó. Prepararem junts la soga, en farem un nus, ballarem amb la dalla i triarem la fusta. No pot ser massa tova, ha de ser dura, com la vida, com els cops. Esperarem l'albada, és quan diuen que l'esglai és més profund. Mirarem eixir el sol, ens retrobarem amb la llum perduda de la nit, desitjarem que el camí sigui ràpid.

Anhels de mel sobre el pa, lleugerament untat. Sense mantega. Al costat d'una tassa calenta. No es necessita res més per anar-se'n més enllà.

Relat d'Allertse

Vaig prometre'm que, en sortir del pou, 

mai més no m'hi tornaria a tirar.

Altre cop porto la soga lligada al coll

i el meu peu balla demanant el forat.

No sé quina és la melodia

del carbó girant al voltant del cor;

però conec l'olor d'ossos cremats

per damunt de la pell brillant.