Relat de desaparèixer

La vida no s'adapta a ningú,
l'únic que ho fa
són les hores que fugen
entre els dits de les mans
buscant la sorra que seran.

La pluja cau entre les parpelles,
clouen la vida com una papallona
sortint dels pètals
que l'han resguardat
quan queia,
a bots i barrals,
una pluja demoníaca
que ningú esperava.

Allà, sota la parada de bus,
la senyora s'ho mira,
la germana m'observa,
aviat tocarà trempar-se altre cop.

Sweet Virginia, quin escàndol,
torna cap a casa.
No veus que ho destruiràs tot,
o tot acabarà amb tu,
per continuar donant voltes
com un ratolí empresonat.

Et diran que ets un galtes;
et titllaran de traïdor,
sortiràs escaldat
per no haver-los fet sentir
en un ambient acollidor.

Et recordo i em destrueixo,
ni Baudelaire ni Bukowski;
jo era tu
entre la suor que desapareixia.

Ni poesia ni art,
només tots aquells que,
en un moment o altre,
et van trencar el vestit
i em van abocar al desastre.

Relat del centre

El dia que vaig sortir del centre, portava una jaqueta de cuir i uns calçotets vermells. Res més. Els infermers em miraven des de la finestra i em saludaven entre rialles. Jo els hi vaig retornar la salutació encantat i a poc a poc vaig travessar la porta d'entrada, que en aquell moment em servia de sortida. No duia ja aquella camisa blanca ni sentia els canells bullint enganxats a les corretges de cuir. No em calia escopir les pastilles després de fer-les ascendir per la gola. No passejava ja per aquell saló infernal ple de tarats mentals que em volien violar. No notava les mans fastigoses del doctor Svenson acariciant-me l'entrecuix sense que jo pogués fer res en aquella paràlisi del son que em provocava amb les seves tàctiques maquiavèl·liques. No necessitaria llepar més el vàter dels meus companys entre els riures dels infermers més forts. S'havia acabat tot allò. Jo sortia i ja no entraria. Eixia saltant i ballant, feliç; semblava ben bé un boig que s'havia escapat del manicomi, però tenia els papers que em donaven permís a sortir. I res ni ningú m'hi podria fer tornar. Saltava per sobre dels bancs i llepava les fulles dels arbres. Em menjava els papers que arrencava dels fanals i orinava a les papereres. Em sentia tan lliure que vaig pujar a dalt d'un semàfor i creient-me que era un malabarista vaig provar de fer un mortal per tornar a caure al mateix lloc. Naturalment, les meves habilitats no eren pas aquelles i vaig acabar estirat a sobre l'asfalt, entre un cotxe gris que conduïa una dona grassa i lletja i una moto de gran cilindrada que pilotava un home prim i escanyolit. Tots dos em van mirar amb cara de pena, però van arrencar quan el vermell del semàfor va desaparèixer. Pel meu costat circulaven a gran velocitat tot de vehicles i jo no em podia ni moure. Sabia que algun d'ells em passaria per damunt, era qüestió de temps. Així que vaig gaudir de la meva llibertat movent l'únic membre del meu cos que continuava intacte: la petita cigala que em penjava entre els calçotets estripats.

Aviat sortiré de casa meva. Ben bé no és casa meva, però ho podria ser perfectament. Només caldria que la comprés i ja ho seria. Però no penso fer-ho. El que sí que faré serà cremar-la sencera. Sí. Ho tinc decidit. Però abans de fer-ho, caldrà comprar tot el necessari. Ho faré a la tarda, que ara tinc altres coses per fer. Primer de tot m'agradaria sortir al replà, amagar-me rere la cantonada i esperar que passi la veïna que fa dos dies que viu al costat. És una senyora gran, deu tenir uns vuitanta anys. És vídua i s'ha comprat el pis amb els diners que ha heretat del seu marit. Les males llengües diuen que ella el va matar. En tot cas, no és problema meu. Jo només esperaré que surti de l'ascensor, posi les claus al pany, obri la porta i entri. Just en aquell moment apareixeré i la saludaré, ella s'espantarà i es desmaiarà. Jo evitaré que caigui a terra i l'aguantaré amb els meus braços. La duré al seu llit i després tornaré a l'entrada per tancar la porta. Un cop estigui tranquil a casa seva m'acostaré al cos adormit i la despullaré. La deixaré en roba interior i seuré al seu costat observant-la. M'agradaria poder olorar-la de prop. Així que em col·locaré al seu costat, estirat també, com si fóssim una parella d'enamorats. Però hauré d'evitar que es desperti i em vegi allà. Així que la drogaré una mica, sempre porto una ampolla d'un medicament que vaig robar de ca la farmacèutica. Em funciona molt bé. Unto un mocador amb una mica de líquid i el poso (el mocador! Els referents lingüístics ens porten de cap!) al nas de la persona que vull tenir adormida. La víctima tarda una horeta a despertar-se. Un temps que jo aprofito per robar-li les pertinences que més adoro. Diners, joies, diaris personals i bufandes. Amb la veïna, però, no voldria res de la seva casa. Li hauria pogut robar qualsevol dia saltant pel meu balcó, ja que dona directament al seu. Amb ella el que faria seria observar-la. Li miraria les arrugues de la cara, els plecs dels braços, la panxa arrugada, el melic gastat de tant viure, les cames atrofiades, els peus secs... Segur que sentiré com em bull la sang i voldré deixar-la nua completament. Poder veure l'entrecuix amb els quatre pels que li quedarien. Poder tocar aquells mugrons durs a sobre de dues sines caigudes. No vull fer-me a la idea, però puc apostar-me el que vulgueu a què j també em despullaré i farem l'amor. Bé, li faré jo. Perquè ella no ho sabrà. I quan jo ja ni hi sigui es llevarà feliç d'haver estat ruixada per l'esperma d'un noi jove com jo. Espermatozous de vint-i-cinc anys! Ni en somnis es podria imaginar poder-se ficar al llit amb algú tan guapo i jove com jo! Mala pècora, espero que no recordi res, perquè encara voldrà venir-me a buscar i demanar-me sexe cada nit! Ui, no. Això no pot passar. L'hauré de drogar més del compte. Li hauré de posar tants cops el mocador al nas com faci falta perquè no es llevi mai més. I quan estigui morta aleshores sí, em correré dins seu. I després ho faré altre cop sobre el seu cos flonjo. I posaré la música a tot drap. I la trauré despullada al balcó. I allà la netejaré amb la mànega que usa per regar les plantes. I saludaré els veïns que m'insultin quan ens vegin despullats i plens d'aigua. I em negaré a acceptar que se m'endugui la policia quan entrin a la força al pis. Per molt que m'acusin d'haver-la tirat de dalt del terrat, per molt que no entenguin que jo l'hauré alliberat de la seva vida de merda... jo em negaré a acceptar la condemna del jutge. No entraré al frenopàtic!

Relat del mont

He vist la mort en vidres trencats.

He vist el castell en flames cremant.

He vist que no hi eres i jo passava volant.

He vist com no veia perquè el món marxava

i jo em quedava d'espectador, esperant,

esperant com qui espera que canviïs de cançó.

Relat de l'enroc

De les batalles guanyades, la gent en crea estendards que promou
a xarxes efímeres i diaris gastats que ningú llegeix.

De les derrotes, cruels i desfermades, ningú no en parla, ningú no les veu
a la llum de la lluna o sota el sol brillant i asfixiant de l'estiu.

Us parlaré avui de la derrota més atroç que els meus ulls van poder veure
una nit d'obscures sensacions i d'oïdes perfilades en les que creure.

No hi havia ni dames ni reis, cap taulell en què portar un enroc
traïdor i calculat entre els moviments estratègics d'uns alfils perifèrics.

Sense cap sereno vigilant les cantonades ni els canvis de guàrdia,
es van viure moments d'alt risc capitanejats per ombres desconegudes.

Sense cap vanitat ni desig de mort, els carrers van desaparèixer
i els camins es van obrir cap al final, allà on no comença ni acaba la llum del fanal.

Desesperats, els protagonistes no tenien ni guió ni hora de sortida,
demanaven ajuda amb crits d'auxili, però el poder del no-res era superior a cap mentida.

Pujaven els cors grimpadors per balcons inexistents, buscaven ànimes
que ploressin sota una pluja dement, buscaven com convertir-se en mutus servents.

La destrucció, camarades, acaba sent el leitmotiv de tota obra que no comença
ni acaba, quan qui l'escriu només creu en la mort com a sortida d'un somni ple de venjança.

No us pregunteu per què van voler caure des de més a dalt que nosaltres,
no us qüestioneu les accions dels altres, la Bíblia i l'Alcorà s'assemblen al Torà.

Ara ja no queda ni la història ni la ràbia. En el desert de Mahoma cavalquen
uns cavalls sense genets, i tan sols relaten la història els vells als seus nets.

Canvia't les sabates i pregunta't què has fet tu perquè tot vagi així,
jo continuaré errant entre les aigües de la mort, allà on em porti Caront.

Relat del buit

Em buido a cada pas que dono. 

Sec estic, com la fulla que vas trepitjar sota la pluja àrida d'un hivern calorós, com l'erm toll que va crear la gota en caure sota els meus peus, tristos i rovellats.

Em buido a cada pas que dono.

Relat pels aires

Quan ens agafi la pols,
que se sentin rialles.
Quan la c sigui dels cucs,
que salti tot pels aires.

Cafè en mà m'ho miraré, 

com a nen enjogassat

sota l'estrella trencada,

al costat de qui em serveix

cada nit, amb veu esquinçada, 

gel amb conyac.

No goseu aturar la falç, 

no la de l'home que treballa

amb suor i dedicació;

sinó la del destí

que prega cada dia,

sota el llibre sagrat,

per convertir la meva vida

en l'última oració.

Relat del mal

Un dia el tic-tac s'acabarà; el cor s'aturarà i ja mai més tornaré a sentir aquest petit buit entre batec i batec. Serà aleshores que vosaltres, tot el món, podreu descansar en pau. Per fi algú maligne haurà abandonat aquest costat de la vida i deixarà de fer mal. I és que no fa mal tothom que es porta malament, no. La gent, en general, s'equivoca, erra en els seus actes i -a causa de fets prou importants per a ells- s'obliden de respectar els altres. Per tant, poca gent és dolenta. Poca gent, o gairebé ningú. Mes alguns hem vingut només per destrossar les vides dels altres. Clavar un ganivet ben fort i remoure'l mentre sentim el xisclet suau i trist d'una vida que plora. I quan Sant Pere em pregunti per què, la resposta serà senzilla: perquè sí, perquè soc així, perquè gaudeixo amb el dolor dels altres. El mal és inherent en mi.

Relat de la dalla

No puc més. La tensió em farà explotar. A poc a poc el globus s’infla i les venes demanen explotar. És un tren en contra direcció que torna i torna cada dilluns. És un tren bala que ja he vist tants cops que conec com l’he de saltar.

No crec en Déu, però m’agradaria tant creure-hi que busco en les meves mans quin hauria de ser el que em salvés d’aquest infern reiterat.

El dogma m’és igual, només vull viure en pau i feliç entre els bombardejos de Beirut. Deixeu de llançar míssils, se sent rebotar a la muntanya jueva, deixeu de culpar-me del mal de la humanitat.

No hi ha sabates prou dures per tornar-me a fer caminar. La brúixola s’ha trencat i la nit ha vingut per dibuixar-me la cara per sempre més.

La tarda cau i el minotaure cavalca al seu ritme, jo sento les passes, Faust m’espera amb una birra a la mà, Zeus afila els trons i de fons la dalla xiula per fer-me més fàcil el tall.

Relat del cavall

Pot la tristesa vestir somriures lluents?

Pot amagar-se sota un bon dia una depressió profunda?

Es poden tantes coses a les vides no escollides

que poder es converteix en un cavall

entre un verb i un nom

i baixa avall, avall.

Interior i exterior són mons tan llunyans

que la soga va tallant a poc a poc

l'aire que ja no es respira,

I ha marxat entre ombres

fent veure que la llum il·lumina

un camí més mort que ple de vida.

Relat del primer amor

No soc home d'explicar els meus amors, però Turguénev escriu en una llibreta, de la mà de Vladímir Petróvix, la seva primera història d'amor. I qui és ell per fer-ho i deixar-nos als altres sense l'oportunitat de relatar quatre mentides i una veritat en un full en blanc tacat per la fal·làcia de l'egocentrisme i l'arrogància?

Aleshores jo tenia setze anys. Això va passar la primavera de l'any 1996. Vivia als afores de Barcelona, amb els pares. Tenien una casa a prop de la muntanya i jo em preparava per a res, perquè la vida me la menjava de quarts a tres cada dia. I potser no va ser el primer. Segurament no ho va ser. Per què quin és aquell primer amor que ens acompanya tota la vida? Diu un d'aquests russos que parlen poc que el seu amor primer va ser la mainadera. No coincideixo amb ell, per a res. Però i els que diuen que el primer amor és la mare? O els que tenen una germana i se l'estimen fins a la mort? Com poden parlar d'un primer amor que els hi robés el cor si no n'han tingut mai perquè algú de qui no es poden enamorar els hi va robar?

Potser va ser abans i tot. Qui sap si aquella foto que besava amb ardor i innocència abans d'anar a dormir hauria d'ocupar aquestes línies. Aquells cabells rossos que tothom volia pentinar. Aquelles cames llargues que em despertaven cada matí entre somnis. Només volia tenir cotxe per arribar al centre i endur-me-la enllà. Desitjava viure una vida plena d'experiències úniques i poc mundanes. Però tot succeeix tan de pressa quan vius accelerat que la vida és mort i aquesta t'enxampa aviat. Segurament la incertesa d'algú que no se sentia res no va atreure aquella bellesa fora d'òrbita. Fos com fos, en van venir tantes com ereccions matinals van continuar. Totes amb la mateixa passió. Totes amb aquell ardor de qui espera la guillotina a trenc d'alba i s'esforça per allargar la nit més del que duren les hores.

Primer corria rere esferes buides, després sobre neumàtics inflats. Sempre fugint de tot i de tothom. La cursa que m'ha perseguit ha estat tan intensa que només de recordar-la ja m'he cansat. Em canso d'escriure la llista de noms que van seguir la citrina advocada del diable. M'esgoto intentant reviure ni que fos un instant d'aquells anys de fulgor i descontrol. Però sí, jo tenia setze anys i ella en tenia vint-i-un. Potser estava prohibit. En aquella època m'interessaven molt les lleis, però justament aquestes no. Recordo un dia que ens van dur en cotxe, no sé si conduïa una tieta seva o qui era. Tornàvem d'un bar que ella sovintejava. Allà havíem estudiat, ballat i netejat els gots dels clients. Estic segur que abans havíem anat a un altre lloc i que tornàvem per alguna raó de força major, mes és impossible recordar de què es tractava. Però el que tinc gravat a la memòria va ser com la suposada tieta li va qüestionar davant meu que fóssim parella. Ella ho va negar i jo no vaig dir res. Era absurd. Tothom ens havia vist. La tieta també. Cert és que només ens van veure asseguts l'un al costat de l'altre i menjant-nos la boca mentre ballàvem. Qui ho podia qüestionar? La meva mare segur que no. Però aquesta ja és una altra història.

Relat de la placeta

Dona'm un llibre, que me l'enduré a la placeta. 

Sota el sol m'acabaré la birra fresca i escoltaré el xèrif mort.

Porta'm a l'aigua, no vull res més que sentir que no necessito aire.
Només anhelo no veure't mai més amb aquests ulls que m'han sagnat malmesos i traïts.

Regala'm un llapis trencat i escriuré versos de paper mullat.
Els esborraré sobre la mateixa arena que et veié bruna i ardent.

Mata'm, que per viure no em cal morir si de tu he entomat ràbia i dolor.

Relat de l'obsessió

Obsessió de mort,
darrera meu.

Per què estàs obsessionada,
petit cos moribund
que es podreix com un peix
tirat sobre el terrat
els dies de sol
quan una gavina en ple vol
el veu i el refusa,
amb la meva ànima fètida
i pudent que han menystingut
tots els elements químics
que ronden per la Terra?

Per què estàs obsessionada,
tu que de tot en fas miralls
amb fal·làcies i distorsions
de mentides i pous profunds
en espirals verticals
que no veuen res més
que el teu melic
encès pels fanals,
amb la meva merda de vida
que suspira i anhela
respirar sense dolor al cor?

Relat del paradís

Hi ha dies,
és igual de quina setmana,
que trucaria els meus pares.
A vegades a un,
d’altres a l’altre.

No els trobo a faltar,
no hi penso sovint,
però quan hi penso,
els recordo de sobte
i els hi diria quatre coses.

No hi ha cel ni paradís,
ni reencarnació possible
-si us plau, no!-.
No hi ha cap retorn creïble
en un món on ja no hi són.

I és que si naveguessin
entre núvols
crearien tantes tempestes
que hauríem de construir
un mur al cel de formigó
o
comprar-nos paraigües
de ferro o de metall
per atraure els llamps
i que ens fregissin el cervell.

Relat del cavall

L'home i el cavall navegaven entre rius secs. No era diumenge, però feia fred. Algú havia llençat un roc tan fort que els ocells havien fugit esperitats. No tingueu por, els rocs no tenen foc si no són lava.

Va arribar el març després de l'abril, i els ocells tornaven a venir. Esperaven el roc i, quan el veien, s'escapaven altre cop.

 

Com en tota faula, els animals desitjaven tenir un paper moralitzador, així que retornaven al seu origen sense pensar-s'ho dues vegades. Algun dia, creien, el roc faria quelcom diferent i, així, ells aprendrien algun fet que els marcaria tota la vida. Aquest dia, però, no venia. Els ocells van envellir anant i venint sempre d'un lloc a un altre. I el roc va continuar el seu llançament periòdic.

 

La mort arriba per a tothom. Sigui primavera o volis alt. La mort els va atrapar i els ocells romangueren estirats a terra, amb els ulls brillants i les plomes somortes. El roc va tornar a sortir disparat directament cap a les aus i, per fi, quan elles van sortir volant a causa de l'impacte; ell va trobar el seu lloc al món.

Relat de les onades

Per què no em dius on moren les onades?
Per què no em responen les veus de l’aire?
Per què no em dicteu el foc de la terra?

Quan tot s’acaba,
l’origen comença.
Quan tot comença,
el final s’aproxima.

Soc terra on s'inicia l'herba 

quan l'aigua xoca contra

i a favor

del teu cos i de la meva ànima.

Soc arena humida

sota l'aixopluc dels records

i l'oblit

que em turmenta.

Deixo de ser

en mirar el sol

sense escut ni barrera

només em queda dol.

Relat del fàrmac

Recordo la mare cargolant-se
i no hi havia el pare.

Sí que hi era, però a la seva manera,

com ara hi és ella, esfumant-se

un paquet de cigarretes

en unes venes netes

que circulen per l'obscur tub

per haver entrat al club.

No és feliç qui n'és soci,

perquè a dins no s'hi troba oci

ni diversió entre gent

que en mirar-te et llegeix la ment.

Recordo el seu estómac

cridant fort, com si fos el meu,

la ingesta de qualsevol fàrmac.

Relat de l'etern efímer

Fa anys que rondo pel món, centenars d'anys. Mai ningú no ha sabut qui era realment jo. Però ara que la meva existència perilla, m'estic pensant si escriure un epitafi que em serveixi a mi, però no pel meu nínxol habitual, sinó pel que hauré d'ocupar per sempre sense poder-ne sortir mai més.

He xuclat tanta sang que, ben mirat, em podrien dir que soc un mosquit. Això no obstant no ho soc, és evident. Els mosquits no viuen llargament, jo sí.

He viscut la Revolució Francesa, la Conquesta d'Amèrica i l'Alçament dels països llatinoamericans. Ho he viscut amb distància algunes vegades, ho he paït amb l'escalfor de la bala passant a un mil·límetre de mi d'altres cops. Ho sé, per molt que els trets m'haguessin donat, res ni ningú m'hauria matat. He estat un home indestructible. He sigut immortal. Per aquest motiu, i no per cap altre, he passat anys i anys sentint la mort dels altres a prop meu.

Recordo sovint les paraules d'un dels meus no-pares: "Tot allò que toques ho espatlles". Tenia raó, però què vols fer-hi? No tothom està preparat per sentir el cor bategar tan fort que la vida sembli eterna efímerament.

"Això vol dir que has regalat els teus ullals salvatges a totes les musses que se t'han apropat, germà meu?" Em digué l'home llop quan ens escapàvem d'una batuda allà cap a finals del XVII. I no recordo què li vaig contestar exactament, prou feines teníem en córrer i no caure per evitar ser preses d'aquells ximples que ens volien la mort -sense saber que érem immortals, pobres ignorants-. Però el cert és que li vaig contestar alguna cosa semblant a una frase com aquesta: "Desgraciadament, es creu aquell coll infeliç que regalar-se li farà pujar el preu, quan no es tracta de preus, sinó de ser conscient que la sort només es té quan es valora".

Relat de sensacions

Les sensacions no són res:

Són mentides.

Són donades

i entregades sense rebut;

sense certificat.

Perquè en el fons

les sensacions són emocions

i les emocions són traïcions

dels pensaments

que ens duen 

pels camins més lents

i tortuosos

quan no sabem qui som

ni què fan

aquells que volem saber

qui són i què fan.

Així i tot,

les sensacions hi són:

deus ser molt feliç.

Relat del flamenc

Resta el flamenc el temps per esperar.

Jeu, perquè no pot estar de peu... dret;
s'han equivocat
i el cor li han tallat... en dues parts
que no podrà ajuntar l'endemà,
de matí,
quan el sol comenci a eixir.

El rellotge se li ha espatllat,
han confós el tic-tac amb el crac-crac.

Ja no buscaran les agulles
l'anhel esborrat de la seva ment
prodigiosa lent
que eclipsava un cor gelat.

Relat del buda

Petit buda li va escriure una carta al seu mestre. 

Estimat buda,

Soc en buda petit, el que va aprendre de tu tant i tant. Tant què? Et preguntaràs. Jo també m'ho pregunto. Tant molt, suposo jo.

T'escric perquè vull que sàpigues que he descobert el sentit de la vida, aquell que ens mou i ens porta a fer coses. I et preguntaràs quin és. Fas ben fet. Jo també m'ho he preguntat sempre. I això t'ho he ensenyat jo a tu, i no tu a mi. Però en el fons ens ho hem ensenyat els dos, a mesura que l'un li ensenyava a l'altre.

I doncs, quin és aquest sentit? Et preguntes ara mateix. I la resposta que et puc donar no és altre que cap. 

Cap és una resposta buida, em diràs. Mes jo penso que és una resposta plena. Tu sempre has volgut respostes fàcils, jo sempre te les he donat difícils. I resposta a resposta, pregunta a pregunta, ens hem mostrat quin és el sentit què busquem.

Ara creuràs que altre cop ho faig tot complicat. Que tu vols saber el resultat d'una suma simple, com en una operació amb no més de tres elements en joc. Negaràs el que dic perquè no esperes altra cosa que una única resposta, fàcil, entenedora i senzilla. Però el món no és senzill. Per això les respostes no ho poden ser.

Altre cop? Insistiràs amb vehemència. I jo t'asseguro que sí; altre cop tornaré decidit a explicar-te que aquelles respostes fàcils les pots trobar sota llençols fàcils.

No obstant això, qui obté respostes fàcils viu una vida fàcil. I en el fons, gran mestre, no pots voler quelcom senzill en un entorn complicat. 

Per què? Diràs. Doncs perquè només ensenyant-me t'has sentit viu. I ara, per moltes respostes senzilles que tinguis, et sents mort.

Tranquil, jo també he rebut la carta de la mort, mes la meva és clara.