Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris negra. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris negra. Mostrar tots els missatges

dijous, 18 de febrer del 2016

Relat de llimones

El Senyor Passarodona es passa el dia cridant per la finestra. Els veïns n’estan ben tips, però sempre hi ha algú que ve i aplaudeix. Després, està clar, marxa i no ha de seguir escoltant els seus brams. Aquests fets passen sovint.
Recordo que al meu barri, que està ple de sonats, n’hi havia un que es passava hores i hores recolzat a la marquesina de la finestra. Fumava, mirava la gent i quan algú li retornava la mirada... pam! L’insultava! Li deia qualsevol bretolada! No s’estava de res! Cridava tan fort que se sentia des de tres carrers més enllà. Per no parlar dels dies que preferia escoltar música. Amb el seu aparell antic. El típic “loro” dels anys vuitanta, amb dos altaveus incrustats als laterals i un reproductor de casset al mig. Val a dir, però, que posava bona música, molts cops sonava per tot el carrer Bach... Oh! Quina meravella! Mai no vaig saber si era un apassionat de la música clàssica o si tots els àlbums que posava li havien regalat a La Caixa. Recordeu quan regalaven cassets? Ara ja no donen ni bolígrafs! I els caramels els has d’agafar d’amagat, perquè sinó et miren malament. El cas és que l’home aquell, aquell senyor tarat, com a mínim parlava amb el cor. Un cor destrossat, un cor que no connectava per res amb el cap, sinó no s’entendria que pogués dir tot el que deia. Però la música que posava era passional, els insults que deia eren passionals... cridava amb tanta passió que molts cops em quedava embadalit mirant-lo, sense que ell em veiés, clar!
La diferència amb el Senyor Passarodona és abismal. Cert, tots dos estan xalats. Però el pirat del barri no feia res perquè la gent el veiés. No era un home petit que s’engrandia quan algú el mirava. Ell parlava des de dins. Ell sí. Ho treia tot, vomitava! Quantes milles de distància entre l’un i l’altre. Tan assenyat que sembla en Passarodona i després... després el veiem caient en el més absolut ridícul. És el que passa quan un vol més la fama que no pas la destresa. Avui en dia tot això està massa sobrevalorat. Que et diguin coses, que t’aplaudeixin, que tinguis a cinc dones (o homes!) fent ganxet davant teu mentre parles... home, dona... no cal. 
L’ésser humà és tan míser que es conforme amb quatre molles. Tot per dir-ho ben alt, per sortir per la finestra, per cridar als quatre vents que ets el que no ets. I qui té la culpa? Ai... potser els que no s’atreveixen a dir-ho? Potser els que jutgen sense tenir criteri? Potser els que tenen criteri però es rebaixen per poder seguir menjant? Ai, Molière! Fes venir l’Arnau al meu carrer! Que vingui i reparteixi a tort i a dret, que s’enfadi amb aquests cercles sectaris que parlen de l’art i no el saben distingir d’unes patates! Ai, Arnau! Vine i traiem de les finestres els qui parlen més que escriuen, els qui diuen que escriuen quan, en realitat, embruten amb fum. Ai, tarats del meu barri, sortiu i ocupeu els carrers! Feu fora aquests farsants que es disfressen d’escriptors per sortir a les teles, als diaris, a Internet, a les xarxes... I sobretot, parleu clar! Com a bojos que sou, exigiu que no ens robin la il·lusió de seguir sent nosaltres, els nos, en contra dels altres, els ells. Alceu una muralla ben alta, creeu fronteres, elimineu d’una vegada aquesta idea pagana de què tot i tothom és cultura... 
Senyors i senyores que feu ganxet, nosaltres us el comprarem, nosaltres ens posarem els peücs de llana que abriguen tant... però deixeu d’aplaudir, sinó no hi haurà forma d’ocupar les nostres finestres, els nostres altaveus, les nostres músiques; precisament perquè vosaltres les pugueu escoltar mentre feu ganxet i no aplaudiu el fum de la llimona.

divendres, 29 de gener del 2016

Relat de llepaculs

-Crec que tinc unes habilitats que hauria d’aprofitar.
-I quines són? Escriure?
-No, llepar culs.
-Els llepes bé?
-Més bé que ningú. Sóc capaç de transformar-me en l’animal que més necessiti segons el moment necessari. No em manquen recursos ni ganes. Sóc un transformista! Recordo quan treballava a les Rambles que...
-Mai no has treballat a les Rambles!
-D’acord, tens raó. No hi he treballat mai, però això no és important. Podria haver-ho fet. Seria genial haver-hi treballat! Ser una artista de la ciutat, reconeguda per...
-Els transformistes de les Rambles mai no han estat massa reconeguts...
-Clar, clar, ja ho sé. Però jo hagués sigut diferent! Hauria destacat per sobre de l’street art, de l'urban art, de l'urban street o com es digui! I tothom recordaria el meu nom. Fins i tot els crítics més entesos del país, aquells que mai no jutgen els transformistes de les Rambles que cada dia actuen sense rebre res a canvi...
-Fa temps que ja no hi actuen, els van fer fora...
-Cert, cert... ara només hi ha venedors d’entrades i floristeries de pa sucat amb oli. Però el cas no és aquest, sinó que jo sóc transformista!
-Llepaculs! Llepaire!
-Bé, digues-li com vulguis! Em transformo...
-Llepes...
-Llepo el que sigui! A qui sigui! No tinc pudor!
-Això fa pudor...
-No fa pudor, no! Ningú no em veu quan llepo!
-Els altres ho veiem. Clar que els altres no comptem.
-Aquí està la gràcia! Els altres no sou ningú! No llepeu, no compteu! No existiu! Si sabessis fer com jo... oh! Què bé t’aniria!
-M’aniria el què?
-Tot plegat! Mira’m a mi! Sóc feliç! Per fi faig el que vull!
-Llepar culs?
-Això és el de menys! Ets massa primmirat! Com no veus la veritat, el cas, la casualitat, la fe...
-La fe... La fe religiosa?
-No, no! La fe en tu mateix! En poder llepar i créixer! Com més creixes, més llepes; com més llepes més gran es fa tot!
-I al final?
-Al final diuen...
-Diuen que la caiguda és molt forta.

-No! Això ja no! Això era abans! Les figures de cera ja no es desfan! A fer ganxet! A llepar! Fes-me cas i mataràs!

divendres, 3 de juliol del 2015

Relat d'ivori

Entre les valls més llunyanes de les nostres comarques, allà on el fred no deixa mai pas a la calor; hi reposa una torre d’ivori; majestuosa, alta com ningú mai no hagi somniat; imponent pels seus colors espectaculars quan el sol la pot il·luminar, fràgil com una gota a punt de caure al mar.
Hi ha, entre la multitud dels nostres veïns, una opinió corrent que no se sap si és certa o fictícia, però que col·loca, a dalt de tot d’aquella torre, un vell geperut, barbut, de cara arrugada i vista cansada. Diuen que allà pensa només amb ell i la seva elit, que no és capaç de moure’s per baixar a les terres planes, per relacionar-se amb la plebs i saber quines coses passen fora dels cànons establerts des de l’antiguitat. Li diuen l’home sense temps, parlant d’ell com si no fos d’aquest món.
Tot això ho diuen uns i altres, sense conèixer res d’ell, ni tan sols sabent si existeix de veritat. Formen cues i cues per criticar-lo al mercat, mentre compren peix barat i diuen que és del car. Entre els veïns hi ha qui té fortuna i, després d’haver alimentat la llegenda sense fonaments, rep un cop de sort, un vent ple de bon atzar i buit de contingut, una ajuda apadrinada de les que sempre havia renunciat. Aleshores, a poc a poc, no lluny de casa dels veïns, construeix una torre ben alta, que vol emular la del vell rondinaire. No té vori, ni marbre, ni pedres precioses; usa fang extret de la terra mullada.

Com tot el que s’alça del no-res, amb el temps acaba perdent volada; un altre cop de vent, sense padrins ni bons amics, i la torre cau. A vegades cal que passi una temporada, tot sovint esdevé anys després; però el mal ja està fet. És responsabilitat tant dels qui van aportar aquell fang brut i poc cuidat, com de qui va viure en aquella torre falsa, recoberta d’altaveus en els que els esperits que enviaven falsos somnis al món exterior.