Relat del clàxon

És així com la ciutat canta?

Els cotxes, els autobusos i les motos barallant-se. 

Tot d’una un home intenta creuar;

mal pas el de vianants, no cenyit, no advertit.

Són traces blanques que volen ser vermelles.

El clàxon, els crits. Les amenaces que volen

entre finestres mal tancades. 

És matí d’hivern i els homes es relacionen

entre ànimes molt ferides.

Al fons, nens sense pares; mares sense nens.

Rialles i jocs al parc, pols sobre l’asfalt

guanyat un dia més després

de la mort sobtada.

Si no hi ha ganivets hi ha vida,

però encara n’hi ha, dins de butxaques,

a tocar de dits dolguts,

de camins perduts,

de somnis que esborraren

el dia, la tarda, la nit. 

A totes hores.

Relat de l'estaca

Aquest matí no té ganes de fer res,

el ventilador no vol girar,

els ocells canten per rutina,

avui la sal colpirà el desencís.

És aquella estranya sensació

en la que és impossible encertar res,

faci el que faci, xiuli el que xiuli,

l’arena seguirà caient entre les mans.

Hi ha algú clavant l’estaca,

picant tan fort que la fortor

del cor se sent arreu.

Aviat passaran els minuts, i les hores,

i tot seguirà igual, mirant l’horitzó,

sense entendre per què l’aigua és clara i ell no.

Relat de pors

Té tanta por de morir, que no viu. Sembla que s'hagi declarat en vaga. No ha tret ni pancartes ni pamflets, però realitza totes les accions que es poden executar quan un està en contra de la vida o de la mort, tant és una cosa com l'altra. La negació d'ambdues circumstàncies penalitza la sensació fervent dels cossos fruint.

Desgastat fins a l'infinit. Aboleix els càrrecs vitals, com gaudir o patir. El cor se li fa petit, s'amaga dins d'un escut de cuir relligat i recosit. Impossible de penetrar, dins seu hi viu una eterna llàgrima de dol. No vol morir. No vol acabar amb tot. Però la negació absoluta el porta pel camí del tediós assossec.

Trencar, robar, mentir. Verbs que han desaparegut de la seva llengua. Els sons surten sense esperances, sense fe. Ho fan per pura rutina. Ho fan amb basarda. Por de ser autodestructius, de causar el propi mal, de provocar un desencadenament dels fets que acabi amb tempesta.

Li costa sortir del seu niu. En el fons, sempre hi és; allà, tancat. Ni que en surti, resta reclòs dins de la cova del temor; on compta lentament les hores que se li escapen de les mans.

Relat de fruiters

A la fruiteria del barri, la Maria, una dona que vorejava els seixanta anys, va saludar efusivament una estudiant que arribava amb una carpeta sota el braç. Era la seva filla, ho podem afirmar perquè tenim aquesta condició poderosa de conèixer tot el que passa a les faules, com si fóssim déus omnipotents que ho saben tot. 

De seguida, mare i filla van deixar de fer-se petons i van començar a remenar la capsa de taronges. Prenien les peces, les miraven i les tornaven a deixar. Ho feien de tal manera que era fàcil pensar que no tenien cap intenció d'agafar-ne ni una. Però mentre ho feien, xerraven. La mare li preguntava a la filla com li havia anat la classe. Què havia menjat per dinar. Com es trobava la seva parella. I, naturalment, si havia vist aquell serial que donaven tots els dilluns pel canal estatal.

El fruiter escoltava amb atenció aquelles qüestions banals. No li va molestar que toquessin cada una de les taronges i les tornessin a col·locar a la capsa. Estava encuriosit per cada resposta que donava la filla. Esperava alguna contestació melodramàtica, quelcom extraordinari que trenqués la rutina diària. Destijava amb totes les seves forces que comencés a plorar i expliqués que tot li anava malament. Però més enllà de l'anhel interior del fruiter, tot va ocórrer sense pena ni glòria. Com qualsevol altre dia en què mare i filla es trobaven al mateix lloc i a la mateixa hora.