Relat dels Grimm

Aquell trist 30 de juny els Grimm van venir per fer el seu clàssic bes etern. Ni la Blancaneus, ni la Ventafocs ni la Bella dorment no van notar res d’especial, tot i que elles tres eren allà, vagant entre paraules màgiques que sortien d’una boca cansada, d’uns llavis secs, d’un somriure perenne.

Aquell dolorós 30 de juny, el castell va quedar petrificat, les flors es van congelar, l’aigua es va solidificar i la música que sempre sonava fort, molt fort, tan fort que els ramats que pasturaven per allà la sentien i la ballaven, va aturar-se per sempre més. Ni un do, ni un la, ni un ritme inconsistent ni una veu desafinada, ni un ball esbojarrat ni uns saltirons desbocats. La lletra va desaparèixer i el silenci va cobrir de negre aquell palau ple de somnis primaverals.

Núvols de pluja radioactiva, pluja de gotes de sang, sang per vies de plàstic i un llarg camí per on els contes esdevenien por i les alegries es convertien en incertesa. Res, des d’aquell tòxic 30 de juny, no ha pogut ser com abans; però al costat d’una eterna bruixa de bons pensaments sempre s’hi col·loca un fort i rude pastor. Es fa difícil saber si els germans germànics han sigut capaços de posar més tinta de la necessària sobre el paper; però reunits al voltant dels seus contes, explicant rondalles a la vora del foc, es miren els uns als altres i, atemorits per la por del futur, s’encomanen al regal del passat. 

Relat de miralls

A l’escola em van ensenyar el mateix que a vosaltres, el mateix que al Jean. Ens van crear una imatge idíl·lica, un ambient ideal, on els artistes es reunien i parlaven. Parlaven de coses interessants, es reunien i criticaven l’art i el seu temps.

Vés per on, sembla que avui el mirall deixa d’estar brut, algú ha vingut a netejar-lo. Li calia un repàs ben bo, distorsionava massa les coses. Ara, amb el vidre ben net, sense tota aquella nuvolosa que l’envoltava, es més fàcil veure’s reflectit. Observar la història i reescriure allò que va passar, en aquells locals, que a vegades ens havien pintat de bohemis i d’altres cops de resplendents.

Cert! Els autors es reunien, sí! Els artistes es veien, sí! Però no ho feien com ho fem tu i jo, que ens reunim i destrossem la humanitat, no... No ho feien com ho hem fet, sempre, tots els altres, quan ens hem assegut al voltant de taules brutes i enganxifoses per parlar de la tristesa de la societat. Ells tenien al cap una cosa, menjar-se-la els uns als altres sense parar. El mirall és clar, tan clar com el dels germans Grimm; no hi ha dubte. L’home és tan avariciós, és tan hedonista i egòlatra, que és capaç d’agenollar-se i menjar-se tot el que li posin per davant, sense escrúpols, sense tabús. I després en faran una història diferent, un joc de mans ple de cortesia, de salvatgisme cultural; però al cap i a la fi és pornografia dura, coprofàgia profunda.

El pobre Jean no tenia un desencís tan gran des què, amb catorze anys, va provar el cotxe dels seus pares i va veure  que calia embragar.