Relat de l'escarabat

-->

Quan he notat la teva presència he cridat a Eol, però les portes del bus eren tancades. Sense vent no hi ha sortida. He provat d'amagar-me sota la vergonya de qui abaixa les parpelles i tanca el cor, però el record és com un llibre gastat, usat; sempre és allà per tornar-lo a obrir i ballar sota la làmpada trencada.

Com Samsa, he abaixat les antenes i m'he recolzat al respatller de la teva cadira. Tu has mirat el trànsit amb els teus ulls tan fins... tenies els cabells atzabeja xops i les teves mans s'agafaven els prims dits que es movien nerviosos. Si haguessis sabut que jo era tan a prop, t'hauries canviat de cadira. El bus no era ple, hauries anat a qualsevol lloc que fos lluny d'un insecte com jo: Sense cridar, sense espantar ningú, car d'escarabats humans n'has vist centenars.

Sense fer soroll he provat de dir-te adéu. Un adéu tants cops repetits en l'ahir, però que sempre ha costat de sortir. No intentis sentir-me, he cridat amb totes les meves forces. Aviat sortiràs i altre cop la brisa m'abandonarà per sempre més, he dit resignat movent les antenes a poc a poc.

Has vingut a buscar-me, has vingut a veure'm. I sóc tan poca cosa que no m’atreveixo a dir-te res, només m'amago entre els seients i espero que marxis per respirar profundament; aleshores seré altre cop tristament lliure i abandonaré el meu estat coleòpter.

Com dos cavalls salvatges el poema va durar ben poc, com dos genets descontrolats vam perdre la drecera del camí del bosc. Ara baixes de l'autobús. La deessa s'escapa altra volta de les meves mans, ni carícia, ni bes sincer; ella sap que la miro, jo dissimulo en la meva menudesa. I en la distància m'agradaria jugar a l'escarabat bum-bum.

Relat de prats

Un dia o altre havia de passar. Els homes que surten a llaurar la terra, tot sovint, acaben fent-se mal amb la falç. A ple sol, suor per la pell, barret de palla, camisa de quadres, cames cansades. Les hores no acaben mai i el cos, algun cop que altre, es despista.

El braç funciona com una màquina que no s’atura. Zas, zas. Talla el blat quan toca. Estripa la terra quan és necessari. I entre moviment i moviment, un moment d’inflexió. O més aviat de flexió. Els genolls no poden amb el pes, defalleixen un sol instant, s’obliden de la seva voluntat eterna de sustentar el cos.

Una brisa d’aire acompanya l'escena. Fa estona que els grills han abaixat el volum. Fins i tot les fulles es mouen una mica. La calma de la sequedat del migdia ha donat pas a un vespre més agraït. L’aire fresc ajuda a tranquil·litzar aquells cossos a qui els costa respirar. Com el d’ell, que no troba la seva mà i la busca com pot, arrossegant-se entre les herbes, perdent tanta sang que aviat confon el prat amb el mar, els insectes amb els peixos, el sol amb la vida, la mort amb la il·lusió, el record amb el futur.