Relat de la barrina

L'home de barret de palla portava un bastó negre i una camisa blava descordada. Caminava coix, però sense aturar-se. Va creuar el pas de zebra i va desaparèixer.

La furgoneta blanca era més llarga del normal, devia transportar tota mena de menjar, no tenia finestres, potser no volien que es veiés el seu interior. I si a dins hi viatjaven animals salvatges? El semàfor es va posar en verd i va accelerar a poc a poc. En uns segons ja no la vaig veure més.

Quatre dones tapades de dalt a baix arribaven a l'uníson. Conduïen uns cotxets plens d'infants. Els seus passos eren ferms. Tenien clar a on anaven. No hi havia pauses en el seu camí i en uns instants es van esfumar.

Una veïna es dutxava i la sentia cantar. M'enfilava a la finestra i veia com s'ensabonava els pits al ritme d'una cançó brasilera. Ella em mirava i continuava cantant. S'esbandia l'escuma amb aigua freda i tancava l'aixeta, em somreia i cloïa la finestra deixant una estampa grisa i trista.

Un hotel de muntanya acollia els seus últims clients. Havien estat trenta anys oferint llits i esmorzar. Les vistes eren espectaculars, però el negoci havia de tancar. La parella cridava i gemegava tota la nit sense parar. Quan va sortir el sol es van vestir, van robar dues pomes i van marxar.

A la ràdio sonava una cançó de Dire Straits, ningú no l'escoltava. Però ells seguien allà. La comunicació és de dos, mínim. I aquell grup el formaven quatre. Un dia la melodia es va apagar i ningú va tornar a engegar el transistor.

Un avió volava de París a Katmandú. Anava tan ple que alguns passatgers van haver de quedar-se a terra. A mig vol les hostesses servien begudes cares; alguns se les podien permetre, d'altres no. El que van rebre tots a la vegada va ser un sotrac violent i estremidor. Després una caiguda en barrina. Un bucle etern que els pilots no sabien desfer. L'aparell va tocar terra en picat i  aquelles vides es van evaporar a l'instant.

Casasses havia escrit 51 poemes en una llibreta de tapes vermelles, jo me'ls havia llegit en un llibre de coberta groga. Eren plaer per a tots els sentits. Eren un raig directe sense artificioses complicacions manipulades. Eren versos escrits amb ploma de tinta negra, però amb sang i llàgrimes. Un cop vaig llegir l'últim vers, vaig mirar a l'horitzó per no veure res i trobar-me amb mi mateix. El llibre es va quedar, aleshores, tancat.

Relat de la muntanya

Si jo pogués pujar a la muntanya i no trobés les restes de mi,
de tu, de tot allò que se’ns va menjar
mentre devoràvem el nostre dinar,
el que cuinaves sapastrament,
el que fos… una mica de màgia, si us plau.

T’ho suplico, treu les ganes, aparta els crits,
evita tot allò que els pins no poden cremar.

Si jo pogués viatjar sense haver de trepitjar el cotxe
en el que, desgraciadament, o no,
el teu cos s’ha untat de mercuri a base de suor externa,
líquida, podrida,
hi hauria nois nous al poble en fila.

No els segueixis. Segueix-los.
Diàleg absurd, hi ha massa gent esperant la meva mort.

Allà dalt, on jèiem fent la migdiada,
s’ubiquen les nostres ombres
sota el pinar que ens va sentir gemegar.
Allà dalt, on les rodes punxen
per creure’s amb permís d’apropar-se a Déu,
he vist més serenor que en tot l’infern
cremant els coixins a crits.

Busca’m altre cop entre herbes naturals,
no em portis més lluny dels meus sentiments
animals i vitals.
Som carn menjada sota les ungles,
esgarrapades, ferides i morats.
Què dirà la teva mare? No ho dirà la meva.
Cerca les mentides, teves i meves,
troba l’esperit de tot el que es va trencar.

Verd com les fulles, marró com els troncs,
gris com les pedres;
l’ascenció és tan diürna
que no s’escapen les llàgrimes quan ens odiem.
He vist aquesta escena tantes vegades
que  conec la teva interpretació, vella joveneta,
índia astròloga, trilera de jocs moderns.

M’he fet un lloc sense aire,
no necessito ni aigua ni foc ni vent,
només un alè, un alè més meu que teu;
creu-me, pell de cuir, aquesta guerra no és teva;
fa temps que vas morir,
quan sota les pedres deies que eres meva
però sobre l’asfalt a tots et vas oferir.

Sovint la gent perdona una o dues vegades.
Malgrat els enganys, els amants senten i viuen
sota els paranys de tornar a viure afanys,
però tota pedra té un límit
quan la trenques en l’infinit.

Relat de por

Crec que sento un soroll. Ho dubto. Perquè jo no sóc el protagonista. Però m'imagino que ho sóc mentre demano a algú que escrigui una història per mi. Un relat que faci por. Que creï angoixa i que posi els pels de punta, la pell de gallina, els mugrons erectes. Perquè els mugrons, d'homes i dones, poden passar a un estat d'erecció; com el penis o el clítoris. Tot i que si l'entrecuix és molt pelut, llarg com els cabells de Jesús a dalt de la creu, poc es veu l'estat d'excitació, tant d'ell com d'ella. Però cercant, amb cura mes sense lupa, es pot trobar el que es busca. I quan es troba, hom es posa content. Variarà l'alegria segons si és gran o petit el membre trobat. Si està formós o deprimit. Perquè l'estat d'ànim influeix molt en nosaltres. Els éssers humans ara som a dalt, ara som avall. Així com passa a les muntanyes russes, aquelles en les que et desplaces amb un carro, que no és el de la compra, però ho sembla, a tota velocitat per unes pendents que fan por, molta por, molta més por que aquest relat.

Relat del xup-xup

Fred, molt de fred. Neu, molta neu. Dins de la cabina dos cossos junts, pugen i baixen pel telefèric. Què van a veure? Res. No cal veure res. Veuen res i baixen després de veure res. Perquè quan res hi és present hi és tot. Fred, molt fred. Sort dels abrics, sort dels mitjons. Caldrà calefacció o llar de foc? És igual l'escalfor es nota a les mans si no són gèlides. I si ho són poden escalfar-se aviat. Amb el xup-xup del sofregit i el vapor omplint la cuina, qualsevol s'aixeca del sofà per seguir l'aroma i guiar-se pel camí del caliu. Passes suaus i lleugeres, contentes. Saltironets de jovenalla rient sota el llavi. Un home cuinant, una cullera a la mà. Un aroma diferent i la tranquil·litat de la muntanya fora de pistes. Una mà acariciant la panxa, un cos enganxat per darrere. Un bes al coll. Uns braços forts i una sensació d'unió agradable. No marxen les llums als Pirineus, no s'esvaeix la llum sense que el cel busqui l'horitzó. Mans perilloses buscant recons remots del cos. Mans segures de trobar allò que anhelen. I quan ho troben. Tot és content. Tota bandera és rígida. La bandera de la seguretat. La bandera de la quietud. No hi ha àpat a l'olla que no necessiti del seu temps i una guspira en el seu moment. Cossos girats. Cossos units. I els llavis per fi sentint-se desitjats, sense dubtes, sense preguntes. Com cou la veritat quan les llagues porten a úlceres i aquestes cremen la incertesa del moment. No besis més, no vull ara. No et beso més, ja t'ho faré després. I els segons que no corren en la plàcida estança. És moment de no-res. Estona entre actes. Aviat tornarà l'acció. Sense neu. Tot glaç es fon davant del foc. Tot cel es torna blau quan s'accepten axiomes de cançons del passat.

Relat de l'absort

A vegades t'imagino bruna i absorta, com abans no havies estat tan bruna ni absorta. Blanca i present. Lluent i brillant, fugint de crits i pors. Dura com el cuir, suau com la seda. Cara marcada. El negre és el color de la vida quan els ulls se't cauen entre rius de marques del passat. Blanc és el to, no de la teva pell; és de la teva llum; quan amb força empeny la vida endavant.

És la història de la roca més dura de la muntanya, de la pedra que ha rebut pedrades fins a clavar la metralla entre pell i pell, creant pols rocosa i una ment dubtosa. No et creuran quan explicaràs, quan parlaràs, de vides estranyes i remotes; vides que has viscut més enllà de la polseguera que has aixecat. Tan petita, tan lleugera; amb aquest passar desapercebut que traspua indiferència entre mediocres exaltats. Tira benzina i encén flames que ho cremaran tot. Somriure lluent, llavi tremolós. Demana altre cop morir de riure fins caure a terra. Arrossegant-se per únic cop, o no. A terra s'hi viu tan bé que... per què alçar-se? 

Pica altre cop a la porta. Demana per entrar. No fugis descalça. Cossos que s'atrauen i gemecs a la pineda. Entre el dolor i la passió s'hi creuen esperances. 

Els miralls enfrontats són la faç infinita. Mira'm els ulls, que vull veure'm eternament.

Relat de l'al·licient

Arribo tard a la cita, m’he posat les calces de la meva germana. Ella no ho sap. No ho he fet per res en especial, però m’agrada notar la suavitat de la seda per sobre del meu membre. Vaig trempat. Camino amb passes llargues i començo a notar la suor omplint les aixelles. Merda. Segur que faré mala olor i causaré una impressió pèssima. Clar que… no deu ser tan important aquesta cita si jo no la volia. La meva mare és una pesada, va insistir perquè vingués a veure la filla de la seva amiga: La Cristina. La veritat és que està bona. Té els pits molt ben posats i uns llavis que semblen senegalesos. El dia que la vaig conèixer li vaig dedicar tres palles en arribar a casa. Una després de l’altra. Ja la veig, m’està mirant amb cara d'arribes tard, no suporto aquesta mirada. Crec que la cita acabarà aviat. Hauré d’explicar-li el meu secret, segur que si li explico surt corrents. Quina mania té la gent en anar perdonant la vida, eh! Això sí, els dos petons que m’acaba de donar són mitja vida. Així que la perdono. Amb una mica de sort m’oblido de tot i acabem al llit. Fa menys d’una setmana que vaig tenir sexe amb la meva ex. Ens veiem de tant en quant. Prenem una cervesa i pugem a casa seva a follar. Ella viu amb els seus pares encara, però em truca quan està emprenyada i sola. Jo no dubto mai en assistir a les seves cites. Ella sí que sap posar-se bé al llit. Em diu tot el que vol, gaudeix i crida. La Cristina em sembla a mi que no ha tingut un orgasme de veritat en tots els anys que fa que trepitja la terra. Bé, potser aquest pot ser l’al·licient d’avui. Podem prendre un gintònic i anar a algun lloc a cardar. No recordo si viu sola. Necessito un pis immediatament. No pot ser això d’haver de suplicar als amics que et deixin un llit, ja tinc una edat. Començo a estar preocupat. Aquest gintònic està carregat, com se m’adormi després… quin merder. Hauré de dir-li que me’n doni una mica. Ho sabia. Sabia que s’enfadaria. La Cristina és d’aquestes persones que no permeten que se’ls porti la contrària. Bé, ara de morros dos minuts, trenquem el gel amb la meva història i sortirà corrents. Si es queda, és que vol anar al llit. Clar que aquests dos minuts se’m poden fer molt llargs. Amb un n’hi ha prou. 

Escolta Cristina, vols que t’expliqui un secret? Saps per què tots els del barri em diuen el Negre? No, no. No és perquè sigui bru de pell. No pas! Mira, tots tenim un passat fosc, i el meu ho és molt. No sé si tu saps que un dels teus veïns va morir fa uns quants anys. El recordes? Sí, el Josep. Doncs bé, el Josep era amb mi el dia que va morir. Havíem quedat per fer unes copes i sortir de festa. Les copes les vam fer, però ell mai no va arribar a sortir de festa. Jo sí. A mi em van estar investigant durant un any! Un any! Saps què és això? Un any amb els policies mirant què fas i què deixes de fer… No podia anar a cap club nocturn, ni conduir begut. Un drama. Al final no em van poder declarar culpable. Tot i que el comissari em va dir que ell sabia la veritat. Per sort el comissari ja és mort. Era un home vell. Fumava i bevia molt. Era normal que el seu cor acabés aturant-se. Cristina, m’estàs escoltant? Sembla que t’avorreixi la meva història. No vols que continuï? Ah, d’acord. Que ja ho saps tot i que no t’importa una merda. I què vols fer? D’acord, demanarem sopar i soparem. I després ja veurem on anirem. No t’enfadis. No ho deia per dur-te al llit. Escolta, Cristina; tu mai no has tingut un orgasme, oi?

Relat de jardins

Quan de nit les gavines mortes volen sobre l’àtic de la meva nòvia, sento les cuques de llum aletejar els antics amors que m’havien omplert el cor de corcs.

Aviat tanco finestres i portes. Les claus són les parets dels fortins de la ciutat. Els timbres, sense corrent, no donen pas a possibles visites inesperades. La soledat ve a buscar-me i m’aïllo amb ella. Necessitaré només un parell de taronges, una mandarina pelada i una galeta encetada. No he de menester cap altre luxe que el record d’aquells crits glaçats. Pregaré per tu, per mi, pel Déu que se’t va endur ara ja fa vint anys, quan tots dos érem joves banyant-nos al llac de la muntanya.

Els records inunden els meus ulls. Ho fan amb aquella aigua dolça amb la que ens esquitxàvem. Van dir que mai més ningú no et trobaria. Jo ho sabia. Sabia on eres. Vam jurar que no ho diríem, que ens amagaríem del nostre secret. Han passat tantes pors i tants esglais des d’aleshores que, malgrat la vida se m’ha girat, encara noto les teves mans sota l’aigua, buscant la meva pell; cercant els meus ossos.

Cridaran les gavines pels morts a la muntanya, cridaran i les sentirem des de la ciutat. Tots dos aquí, ajaguts l’un al costat de l’altre, sota l’humida capa verdosa del Jardí de la Mort.

Relat de llàgrimes

Des de dalt de la muntanya, davant d’un paratge infinit: res. Res i tot. Aire pur i net. Arbres que cobreixen amb les seves verdes fulles la dolça terra. Ocells cantant de copa a copa. Un blau amagat que es pot tornar gris encisador en qualsevol moment. Res perquè res és tot. I quieta davant la immensitat del moment, sobre una gran roca, només sent: res. Res i més. Alegria d’estar amb qui estima. De sentir-se sola i acompanyada. De veure’s ella mateixa aprenent de la seva vida.

Llarg és el viatge, no pas a la muntanya, sinó a l’interior de la calma.

Lluint la seva llarga i encisadora cabellera, la Brisa, per molt d'aire que doni als altres, també necessita respirar. No ploris al país de la llàgrima, riu, somriu, contagia la teva energia, que el món la necessita.

Relat de la pedra

Dimarts, les vuit de la nit.

Fa estona que en Joel es mira la seva preciosa pedra estàtica. La va trobar ara farà molts anys, a dalt de tot de la muntanya. Cada dia ha recordat aquell precís moment en el que, per fi, havia aconseguit acariciar aquella pedra mítica. Tants anys d’estudi, tantes hores invertides en la seva carrera d’arqueologia, li havien servit per crear-se unes expectatives quimèriques. Però, vés per on, al final va aconseguir trencar totes les regles predictives i es va fer amb el control de tot plegat.

No va ser fàcil, havia d’analitzar molt bé la situació, havia de tenir-ho tot preparat per quan arribés el moment. Els apunts tancats a la cartera, la cartera penjant de les espatlles, les espatlles carregades de forces. Un mapa, un llapis, moltes idees i uns camins per trobar.

Qui camina de nit pot tenir por, però també la pot vèncer i arribar de matinada al seu destí. Joel, no desesperis, hi arribaràs. Mira’t les mans, bregades de sentir aquelles veus llunyanes. Observa els teus peus, contents de tan caminar.

A dalt de tot esperava una suau brisa, el sol irradiava amb força una petita fortificació. Per entrar-hi en Joel va haver d’ajupir-se, semblava feta per a nens. Com estava segur dels seus actes, es va posar de genolls, va obrir una porta de fusta mig trencada i es va endinsar dins de la foscor que aquella cambra  proporcionava. A palpentes va haver de descobrir quina era la pedra que buscava. Tantes hores d’aprenentatge havien de servir-li d’alguna cosa. Tanmateix, no va ser el coneixement el que li va ser útil, sinó les veus interiors, el cor i els seus sentiments, qui van avisar-lo, només tocar la pedra, que aquella era la que buscava.

Ja podia trencar amb tota la seva vida, podia baixar de la muntanya cridant i cantant. A partir d’aleshores tot seria diferent! Aquella pedra viuria amb ell per sempre més i ell sentiria tots els colors als seus ulls. Mes no va ser això el que va succeir.

Dimarts, les nou de la nit. 
Fa estona que en Joel es mira la seva preciosa pedra estàtica. 

Relat de folls

"Aquesta és pel Roberto, perquè continuï així de foll".

Han vist aquell vell Ford, de color negre i amb els seients gastats, tirat al mig de la muntanya. No se sap qui el conduïa ni si algú ha pres mal, però els aldeans ho han comentat tot des de què l'han trobat. Les grues han tardat més de dues hores en treure'l d'allà baix. La pluja ha dificultat tota maniobra i al final, gairebé de miracle, aquella màquina de somnis destrossats ha pujat a l'asfalt.

Comenten des del poble que, mentre la policia parlava amb els operaris, un home vell i de cames cansades, hi ha entrat i ha fugit corrents. No l'han pogut agafar. Les corbes d'aquella muntanya són tant perilloses que han decidit deixar-lo marxar.

"Agent, si no fem res, l'home es matarà". "Deixi'l viure en pau, ni que sigui agafant-se fort al volant durant uns instants".

Les rodes han grinyolat a l'ensems que els gossos han bordat al seu pas. Llamp rere llamp il·luminant un cel trencat de por i d'injustícia per qui no ha pogut mai seure al davant. Sense frens que prémer ni pors a vèncer, el diluvi ha acompanyat la melodia que sortia d'un casset atrotinat.

S'han banyat els rius de la vall, s'han omplert els canals dels prats; la sang ha arribat tant lluny que cap dels presents l'ha sabut identificar.

"Ja és tard, agent; ara caldrà parlar amb els seus fills". "Potser ells li van regalar aquest final".

A dalt de la muntanya, la casa espera el missatger. Ningú obre la porta ni agafa el telèfon. La terra promesa s'ha quedat a mig camí i la tardor s'ha endut les vanitats que els guiaven per la nit. Sonaran més de mil veus que clamin pels desapareguts, cridaran més de mil cançons que retornin els difunts. Però allà on els revolts van fer-se forts, allà on l'asfalt tornava viu els morts, aquell ritme seguirà eternament acompanyant els somnis d'un vell somort.

Relat de caminar

Baixava el mar més enllà de la lluna al caminar entre les llargues pujades de la duna quan sortien les seves amades mostrant la pruna.

-Calla! -Va cridar el seu cap.

El silenci va tocar cada una de les quatre parets amb la mà dels qui allà van romandre, no eren ningú.

-Parleu tant com vulgueu. -Va contestar serenament el treballador.

-Tinc una única meta al cap. No pensar, no reflexionar. Caminar. Verbejar. I és que quants més verbs dius, més saltes, més corres, més et mous. -Va afegir un company seu.

Podria haver sonat, aleshores, un himne d’un país exòtic, amb panderetes, timbals i plats daurats. Però no. No van sentir cap so, ni música, ni res que fes soroll. Tot just en aquell instant el no-res va apoderar-se dels seus sentits auditius. Es veien, es tocaven, es notaven, s’oloraven; però no escoltaven res de res.

Pujava la muntanya més a prop del que pot estar el sol al nedar entre les curtes baixades de les planúries quan entraven les nostres repudiades tapant-se la figa.

Relat de cinturons

A dalt de la muntanya, per sobre d’on arriben els carrers de la ciutat, més enllà d’on comencen els camins de sorra; una reixa separava l’espai públic de la propietat privada dels Palafins, una família que, en el moment en què això va ocórrer, estava formada pel Joan, la Mercè i els seus tres fills bessons, tots ells d’onze anys.

Quan plovia, el camí que duia fins la porta de la finca quedava enfangat i només s’hi podia accedir amb un cotxe tot terreny. Encara es recorda ara el dia en què un cobrador va voler apropar-se a l'edifici en ple diluvi. Va haver de fer nit a dins del seu cotxe, totalment clavat entre el fangar. Fins al matí següent no va poder treure el vehicle, i ho va haver de fer amb l’ajuda de la grua municipal.

Cert és que la nit de la que parlarem no va ploure tant com el dia del cobrador, però els trons i els llamps, la tenebrosa tempesta, sí que hi va aparèixer amb força. El vent bufava tan fort que un dels arbres del jardí va inclinar-se i va rebotar contra la paret de la cara nord de la casa. No era un dia per anar a sopar fora. Ni per deixar els nens sols. Però el Joan i la Mercè tenien un compromís ineludible i van haver de fer les dues coses.

El moment del comiat entre pares i fills va tenir tan poca solemnitat que gairebé ni es van adonar que es quedaven sols. Tots tres pintaven les seves llibretes amb tanta concentració que res no els podia destorbar.

La Maria havia dibuixat un àngel, amb un vestit blau i unes ales grises. El Josep havia recreat el típic paisatge dels volts de la finca; uns quants arbres i el cel clar sobre de la serra de la comarca. El Benjamí només havia usat dos colors; el vermell amb el que havia pintat tot el fons i el negre amb el que havia dibuixat un gran forat al mig del quadre.

Quan van acabar van començar a jugar. Primer en grup, després separats. Finalment, després que el Benjamí molestés els seus dos germans, aquests van accedir a tornar a divertir-se plegats, perseguint-se per tota la casa. Era tard, però ni tan sols no havien pensat en sopar. Corrien i s’amagaven, reien i s’enfadaven. Escales amunt, escales avall.

El Josep era capaç d’estar-se quiet més de mitja hora, ocult rere les escales. Un fet que no suportava el seu germà Benjamí, que tenia el dot de no poder-se estar mai quiet sense fer res.

Si no fos pel so de les finestres picant contra la paret, dels trons explotant a prop de casa, i de la fusta del terra de les escales, que grunyia a cada pas; el silenci hauria recordat el que es vivia sempre en el cementiri del costat de casa.

Caminant a poc a poc, el Josep va entrar a l’habitació dels pares; era un lloc molt apreciat per a ell. Quan podia s’escapava i des de la porta espiava a la seva mare. Li agradava veure com es canviava, com es treia la roba i, tota nua, es pentinava abans de posar-se el pijama.

Ara ell era allà, sense que ningú no ho sabés. Sentia l’atracció dels armaris on la seva mare guardava els seus vestits, sentia la por de veure els seus germans entrar a la cambra per enxampar-lo. Les cames li tremolaven, el cor li bategava fort. Seduït per l’única imatge de dona adulta que havia vist despullada, es va estirar a sobre dels suaus llençols on els seus pares feien l’amor. Endut per ardents pensaments, va obrir els calaixos de la tauleta de nit i de la còmoda; ni ell mateix no sabia què buscava. Però, cercant cercant, va obrir un armari i hi va trobar el Joan i la Mercè penjats. Un cinturó lligat al coll i a la barra travessera els havia collat tant que ja no respiraven. De la boca del pare en sortia, gota a gota, la sang de la família. La mare tenia els ulls oberts de bat a bat, com si l’estigués mirant sense vergonya.

Durant més de mitja hora el Joan va romandre davant dels seus pares, assegut a terra i observant com els peus dels seus progenitors es balancejaven d’un costat a l’altre, lentament. Aquest moviment provocava que les claus del pare, que duia lligades al cinturó, piquessin suaument, recordant-li el soroll de Santa Claus arribant al poble.

Finalment, la Maria i el Benjamí van trobar el seu germà. Van poder veure com els seus progenitors continuaven penjats. Van sentir odi i compassió. Després, por i tristesa. Tants sentiments en tan poc temps, multiplicats tots ells per tres, van provocar un debat acalorat. Tres ànimes destrossades, tres cors trencats. Nou ulls plens de llàgrimes. La incomprensió plena. Per què el Josep no deia res? Per què la Maria se’ls mirava amb misericòrdia? Es preguntava el més petit.

Van aconseguir despenjar-los i, aleshores, van haver de decidir. No és feina d’un nen triar què fer amb els seus pares morts. Però no tenien a ningú més. Enduts pel pànic i guiats pel Benjamí, van escollir tallar-los a trossos i tirar-los pel lavabo. No va ser una acció improvisada, ans el contrari, el menut va haver de gastar molta saliva per guanyar-se la confiança dels seus germans.

Cada un es va encarregar d’una cosa, el Josep va despullar la mare, la Maria va deixar nu el pare, el Benjamí va recollir els ganivets i les tisores més afilades de tota la casa. Tros a tros. Tall a tall. La família es va multiplicar fins que, hores després, els fills van dir adéu als seus pares, mentre marxaven per les canonades de la casa. Estaven tan concentrats amb la seva feina que no hi va haver un adéu solemne; només el so de la cadena i de l’aigua omplint, un cop i un altre, la cisterna.

Després d’allò, quan encara tenien les mans plenes de sang, van pensar en dormir plegats al llit dels seus pares. Però la son no els hi va arribar mai, sinó que van trucar a la porta i van baixar corrents. Al cap i a la fi eren uns menors inconscients, plens de por, que no entenien res del que havia passat ni del que havien fet.

No era la policia. No venia ningú del poble a dir res. Eren els seus pares, que tornaven del sopar, amb els cabells mullats i sense les claus de casa.

Relat de cims

Pujar no és el mateix que baixar, ho sap tothom. Però a vegades, quan un puja pensa en si després caldrà tornar a baixar tot el que està pujant. Caminar, diuen, fa reflexionar. És comú que els humans emprenguin un camí, ni que sigui curt, per poder mirar el que deixen enrere i triar, aleshores, si donar mitja volta o seguir endavant. Diu la llegenda que un dels empresaris més famosos del món tanca els seus contractes caminant pel jardí amb els seus interlocutors. També explica la història que alguns presidents d’estats molt potents han optat per moure les cames per prendre decisions vitals.

El fet, però, és que els mortals, els ciutadans de peu, els que no som res, caminem tot el dia; anem amunt i avall, d’un costat a l’altre de la ciutat, apurant el temps al màxim per poder gaudir del temps que ens deixa l’estrès de societat en la que vivim.

Enmig de tant moviment, la muntanya se situa davant. El camí és llarg, cal fer-lo sense pensar massa; però com hem dit, caminar fa pensar. Un pas i un altre, un remordiment i una reflexió. A la vora del camí, arbustos, arbres, animals. De tant en quan és fàcil perdre la noció del lloc. La munió de la gent caminant al nostre voltant, com succeeix a la gran ciutat, a vegades apareix i tants d’altres cops s’esfuma. Restem sols, només lluitant contra la pols del camí. Les pedres, el desnivell, la por al fracàs. Pujar a la muntanya no és tasca fàcil. Des de dalt, creiem, veurem la nostra vida, el nostre passat. Des de dalt, pensem, rentarem els nostres pecats, les nostres culpes. Però a mig camí hi ha un moment que tot això perd valor. Només volem rendir-nos, tirar la tovallola.

Per sort, tot el que fa pujada, fa baixada; a vegades fins i tot sense necessitat de davallar. Els ànims pugen i la moral retorna. És hora del pas ferm, és el moment de la victòria. Arribar al cim és el camí de la glòria.