A vegades t'imagino bruna i absorta, com abans no havies estat tan bruna ni absorta. Blanca i present. Lluent i brillant, fugint de crits i pors. Dura com el cuir, suau com la seda. Cara marcada. El negre és el color de la vida quan els ulls se't cauen entre rius de marques del passat. Blanc és el to, no de la teva pell; és de la teva llum; quan amb força empeny la vida endavant.
És la història de la roca més dura de la muntanya, de la pedra que ha rebut pedrades fins a clavar la metralla entre pell i pell, creant pols rocosa i una ment dubtosa. No et creuran quan explicaràs, quan parlaràs, de vides estranyes i remotes; vides que has viscut més enllà de la polseguera que has aixecat. Tan petita, tan lleugera; amb aquest passar desapercebut que traspua indiferència entre mediocres exaltats. Tira benzina i encén flames que ho cremaran tot. Somriure lluent, llavi tremolós. Demana altre cop morir de riure fins caure a terra. Arrossegant-se per únic cop, o no. A terra s'hi viu tan bé que... per què alçar-se?
Pica altre cop a la porta. Demana per entrar. No fugis descalça. Cossos que s'atrauen i gemecs a la pineda. Entre el dolor i la passió s'hi creuen esperances.
Els miralls enfrontats són la faç infinita. Mira'm els ulls, que vull veure'm eternament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada