Relat dels murs

Aquest asfalt dur
que trepitja veritats;
les que se'ns van menjar.

Aquest asfalt gris enquitranat
que em porta a l'underground;
de tots el més colpit.

Algun ball per recordar,

algun somriure per oblidar.

Els anys passen i les mentides esborren

aquells hotels, 

aquelles nits,

aquestes hores,

aquests moments.

No em demanis si us plau,

no em tornis a suplicar;

que l'amor etern te l'has fumat

entre paperines i gots de cubata llarg,

entre llençols de color verd

i una munió d'excuses 

que fan por

fins i tot a la mort.

Abocat al precipici de la mort,

aquest passadís ja no forma part de tu,

ni de mi,

ni d'aquest món que ens vam inventar

per ser feliços

i creure

i creure'ns

i creure't

i creure'm

quan no hem sapigut mai

creure en les paraules que no es creuen.

És dur ser esclava de les mentides,

és dur posar preu a la llenceria;

és el verb ser desapareixent,

a poc a poc,

relativitzant entre el demà

i una munió de bales

incrustades a la farsa

dels migdies de lluna plena. 

L'eternitat està sobrevalorada

Quan passen vint-i-quatre hores

i els condons són més que les roses.