La pols serà blanca com l'escuma del mar. La pols seguirà navegant entre les venes del vell mariner ja caducat. Barba descuidada i granets entre els pèls. Fa dies que no es dutxa i moltes nits que no viu. La bella sirena pèl-roja va destrossar tots els navilis que provaren de creuar l'estret. Ell va sobreviure. Malgrat tot, la mort és el crit més dolç. Serà la lluna la llum que il·luminarà els ulls encegats? Serà la repetitiva melodia el seu pa de cada dia?
La fusta flota encara, sobre arena i aigua; amb un vaivé que embarranca més cada minut que passa. Deixa'm viure sol. Abandona'm en aquesta illa incerta. Milles i milles m'han dut fins aquí, no per tornar enrere; no per assumir derrotes. He perdut, és cert. Sóc el vell mariner a qui li canto la cançó. Coleridge em degusta quan neva dins del meu cos.
2 comentaris:
Un relat trist , però realista. No cal ser mariner per fer córrer pols blanca per les venes i desitjar la mort perquè ja no queda res.
M'ha agradat com has plantejat la història i com las trenat.
Maria Teresa Galan
Gràcies! Efectivament tots som mariners... L'he presentat a un concurs, però dubto que guanyi.
Publica un comentari a l'entrada