He vist una estrella apagant-se en el firmament.
No tornarà.
No brillarà.
Serà la llum un somni que m'haurà desvetllat?
Podrà l'anhel demanar un capvespre clar?
Són milles i milles,
entre paratges onírics perduts,
les que ens separen ja.
No hi haurà nit d'estiu
ni fred d'hivern a l'escalfor del radiador
del cotxe teu, del nostre foc viu.
Res és etern quan la claror és efímera.
Res duu el missatge del carter;
ni aquelles notes antigues,
ni la melodia de sirena.
Et recordo molt bé,
plorant i rient,
tant de plaer
en aquells dits petits
de pessigolles sense alè.
Les muntanyes s'han esvaït,
mai més no les dibuixaran.
Cridaran sols els ocells al nostre replà,
sota el reialme dels pins d'Adam:
No et mereixies un amor com el meu,
no el tindràs ni avui ni demà.
No em mereixia un engany com el teu,
m'oblidaràs a l'endemà.
Escric el mateix poema,
una vegada i una altra;
damunt del cavall trist
que mort em té molt vist.
No necessito créixer,
gràcies per tot;
no em busqueu entre els humans
si la vida és aquest buit ennegrit.
En aquest cel estrellat no destaquen,
ni ara ni mai,
les llums que s'han apagat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada