Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris vilassar. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris vilassar. Mostrar tots els missatges

dimecres, 23 de març del 2016

La coberta -Insensible-

La coberta és, en qüestió de llibres, la carta de presentació de l'obra. Per aquest motiu vam tenir clar, des del principi, que havia de sortir la casa que s'hi pot veure. Vam buscar fotos en el nostre arxiu familiar i ens vam decidir per la seleccionada. Després, vam passar-li a la dissenyadora, perquè fes desaparèixer un parell de persones que sortien en primer pla i li donés un estil que lligués amb la novel·la.

La casa
La finca que surt a la coberta no és una qualsevol, es tracta d’“El gran Chaco”, una casa familiar de Vilassar de Mar, construïda a principis de segle XX, que el meu avi va comprar a un indià (Enric Guanyabens) l’any 1954. Els meus pares, germans i jo mateix hi passàvem llargues temporades a l’estiu i algun cap de setmana que altre la resta de l'any. La novel·la no parla de la meva família ni de mi; però situa el marc de l’obra en aquesta finca. Per això era important que fos part de la presentació .

La dissenyadora
L’encarregada de retocar la foto, crear el disseny i donar-li aquest estil característic ha sigut la mateixa autora de la coberta d’El Número 7: Anna Tarrida. Aquesta artista, amb una llarga experiència en el disseny gràfic, va estudiar a l'escola Elisava (Grau Superior en Disseny Gràfic) i a la Massana (dibuix avançat).
Al llarg dels anys s’ha anat especialitzant en disseny gràfic aplicat al tèxtil, a la imatge corporativa, editorial, audiovisual y web. 

A més , és gerent de Onegraphicgirl, una Botiga-Estudi-Taller que ofereix tant productes manufacturats de dissenyadors i artesans com projectes gràfics personalitzats.




diumenge, 6 de març del 2016

Relat de Capella

A mig camí de La muntanya de la ciutat,
allà on els joves pugen les nòvies
per ensenyar-los que són mascles de veritat,
allà on els nens aprenen a caminar
i els adolescents condueixen sense carnet;
allà on mai no han sabut ni que és un pobre
ni què ha de menjar...
Una petita bombolla s’aïlla del món
per allunyar-se de cotxes cars i joies excepcionals.
Dies de balls bojos amb nens rodolant per terra i velles saltant amunt i avall. Llars de foc cremant la llenya com qui crema el temps.
No és el fum que se'n va per la xemeneia,
és el vent que se l'endurà
quan tots estaran dormint, asseguts al terra o menjant un entrepà.
Un d'aquells que et porten temps enllà, en llocs remots i moments perduts,
on la Costa Brava acaba, on els francesos comencen a arribar.
Rellotges trencats, no els han volgut pas mai;
ni a la Capella ni a Vilassar,
no hi han sonat mai les campanes a l'Aleixar,
ni quan viatjaven sense pares tancats en somnis familiars.

Es diu, es comenta, que la música
ressona per tot el barri
i no agrada als veïns mudats,
ja sigui festa o aniversari de la mort,
amb poca roba i els genolls
plens de records passats.
Ulls mullats i tremolor de pols incontrolat:
hi ha qui s'enfronta a tot amb el cor pelat,
no calen mentides ni farses
per mirar-se a la cara i donar les gràcies
a qui has estimat.
És aquell lloc on els crits sovint hi van arribar
sense suspicàcies ni racons amagats,
ballant sota la lluna que brilla al jardí,
són dies de remor cremat.
Caldrà barallar-se per poder-los aprofitar,
serà necessari parlar amb Chronos i tornar a cantar aquella
cançó d'aniversari que mai no ens vam aprendre,
de nit i de dia ens embrutarem les mans amb la sang
del Bacus estimat.
Ressona per tota la contrada que ha tornat,
és la boja del paraigües que mai, no pas mai,
no ha marxat ni marxarà.

dimarts, 3 de febrer del 2015

Relat de son

La son adorm les mosques que passen pel seu voltant. Un brunzir infinit que aconsegueix tancar-li els ulls. No se n'adona, però està més enllà. Tant. Tant. Tant enllà que esdevé d'un color negre gastat. La seva visió no rep cap raig de llum. Els seus sentits abandonen tota curiositat. El seu pensament s'esvaeix del lloc per viatjar sense frens. És el soroll de l'antic rellotge de paret que romania a casa de l'àvia. Segon rere segon. Minut rere minut. Respiració profunda i un dibuix trencat que apareix en el fons d'una imatge massa profunda. És l'ahir, disfressat d'avui. És la melangia que s'amaga sota una sotana traïdora. Camina sense pausa cap a les pupil·les observadores. Es mostra amb valentia, oferint la por de la infància. 
El remor de la son és inesgotable. Els ulls continuen tancats. L'inconscient domina la part frontal del cervell. El director d'orquestra no permet ni una pausa. Les notes cauen dolçament, com la mel regalima del pot els matins d'estiu. Mel sobre el mató que servia l'àvia. Mel d'aroma fort que acompanyava el jardí florejat de la casa d'estiu. Cadires de plàstic i taules de fusta. El sol brillava amb tanta força que li costava obrir les parpelles. Ni tan sols el lladruc incansable del gos l'aconseguia desvetllar. Eren els matins de la casa d'estiu.
Ara segueix allà. Viatjant al passat, sense adonar-se de l'acte inconscient que suposa conduir amb els ulls tancats.