Relat de la muntanya

Si jo pogués pujar a la muntanya i no trobés les restes de mi,
de tu, de tot allò que se’ns va menjar
mentre devoràvem el nostre dinar,
el que cuinaves sapastrament,
el que fos… una mica de màgia, si us plau.

T’ho suplico, treu les ganes, aparta els crits,
evita tot allò que els pins no poden cremar.

Si jo pogués viatjar sense haver de trepitjar el cotxe
en el que, desgraciadament, o no,
el teu cos s’ha untat de mercuri a base de suor externa,
líquida, podrida,
hi hauria nois nous al poble en fila.

No els segueixis. Segueix-los.
Diàleg absurd, hi ha massa gent esperant la meva mort.

Allà dalt, on jèiem fent la migdiada,
s’ubiquen les nostres ombres
sota el pinar que ens va sentir gemegar.
Allà dalt, on les rodes punxen
per creure’s amb permís d’apropar-se a Déu,
he vist més serenor que en tot l’infern
cremant els coixins a crits.

Busca’m altre cop entre herbes naturals,
no em portis més lluny dels meus sentiments
animals i vitals.
Som carn menjada sota les ungles,
esgarrapades, ferides i morats.
Què dirà la teva mare? No ho dirà la meva.
Cerca les mentides, teves i meves,
troba l’esperit de tot el que es va trencar.

Verd com les fulles, marró com els troncs,
gris com les pedres;
l’ascenció és tan diürna
que no s’escapen les llàgrimes quan ens odiem.
He vist aquesta escena tantes vegades
que  conec la teva interpretació, vella joveneta,
índia astròloga, trilera de jocs moderns.

M’he fet un lloc sense aire,
no necessito ni aigua ni foc ni vent,
només un alè, un alè més meu que teu;
creu-me, pell de cuir, aquesta guerra no és teva;
fa temps que vas morir,
quan sota les pedres deies que eres meva
però sobre l’asfalt a tots et vas oferir.

Sovint la gent perdona una o dues vegades.
Malgrat els enganys, els amants senten i viuen
sota els paranys de tornar a viure afanys,
però tota pedra té un límit
quan la trenques en l’infinit.

Relat de bruna

Sota dos pins de Sant Vicenç,

allà on la brisa acompanya el plor,

més a dalt del que s’espera arribar,

hi floreix una bruna flor. 

Plora ella quan no la reguen, 

riu si l’acaricien

amb dits tendres i històries seves

no ho vol; si vol, quan la besen. 

La natura és bella

com ella a l’ombra de la posta de sol, 

tots dos agafats de la terra i del dol.

A ras, a tocar de pedra,

es clavaran els rocs.

Canta-ho altre cop

fins que et tingui a prop,

com aquelles nits

tu i jo adormits

sense més que la teva pell

cosida a la meva com anell

clavat en els dits esgarrapant

esquena, pit i llom sagnant.

Els meus ulls no veuen més que murs

on hauria d’haver-hi sentiments purs,

qui sap si ja podrits

com els homes envilits

que no confien ni volen creure

quan creure es un deure,

no un capritx de déus

benestants que juguen en feus

dominats per la por.

La por. La nostra por.

Torbament i misèria

de manca de valentia

i confiança sense garantia.

La teva veu s’apaga al baixar,

suplica,

demana,

implora,

prega no arribar al sot

ni al camí tort

que ens allunya més l’un de l’altre

i del nostre astre.

Relat de Dafne

De lluny, les estrelles cauen a la Terra, de prop se senten les explosions dels llamps que les aturen. Pocs són els estels que aconsegueixen travessar la memòria i l’estratosfera. Calen veus que cridin a l’infinit, però el vuit, quan es gira, és tan trist i buit que ningú no l’escolta.

Enllà del mar, a l’altre costat de la nostra mare, Costa i Llobera li canta al seu pi a Formentor. Aquí a la terra, Espriu ens clava la sequedat que arrela. Els camps verds i bucòlics poden ser tempesta i lluita. Poden ser nit i dia.

Per això, sota aquella magnòlia ara florida, la primavera ens recorda l’origen d’una pell astral, provinent d’on només arriben les naus i la imaginació. Jec recolzant l’esquena en un tronc jove i alegre, però ple d’anys de duresa i escut. Abans va Ser i per mi sempre Serà, abans de la fletxa, abans del crit desesperat a Gea.

Dafne camina entre Apol·lo i Eros. No sap quin serà el seu destí, no ha escollit res, simplement, com tantes d’altres vegades, la seva forma femenina serà un dany col·latral. No ploris, Dafne, et perseguirà fins que s’obri la terra. No pateixis, Dafne, el llorer et salvarà.