Relat d'hivern

M'és impossible recordar quan va succeir exactament, però sí rememoro amb precisió com va ser que aquell turment em va despertar. Estava plàcidament descansant dins de la meva caixa de roure, amb els ulls clucs i els llavis segellats per l'amor a l'eternitat. No tenia res dins meu que necessités sortir i expressar-se, però de cop i volta, com quan el llamp cau sobre el tranquil camp d'estiu, una llum va il·luminar les meves parpelles. Sense poder-ho evitar, els pensaments se'm van fer obscurs i la vista clara. Vaig obrir del tot la visió nocturna que m'envoltava, vaig encendre la boca de bat a bat buscant un alè d'aire desesperat.

Dins de la meva estreta cambra, on normalment només jèiem la meva ombra inexistent i jo, m'acompanyaven dues figures humanes, o no; si més no eren femenines, o això podia intuir per la sensualitat dels seus cossos esvelts i atractius.

No hauria gosat mai de dir que aquell llit on passava llargues estades durant l'hivern pogués ser tan gran. Les dues noies tenien el cap recolzat sobre el meu cos. Les seves quatre mans es movien acariciant el meu cos, completament nu. Per un moment el meu desig fosc i depravat va pensar que seria una bona ocasió per besar-ne dues a la vegada. El problema fou que cap d'elles semblava tenir aquestes intencions. Cada una de les seves mans tenia dos dits, cada dit una ungla ben llarga, que esgarrapava la meva pell fins a tallar-la. La sang brotava sense pressa, tan a poc a poc que elles podien xuclar-la suaument sense que s'escampés per sobre del meu cos.

Els seus cabells, negres com el carbó, no em deixaven veure què feien més a baix del meu tòrax, però sentia sorolls estranys que m'incomodaven. La vista que tenia des de la meva posició era limitada: els seus dos clatells. De tant en tant elles es giraven i em mostraven els seus llavis ensangonats. De les dents els penjaven coses més sòlides que la sang, però era incapaç de saber què era. Vaig aprofitar el moment per allargar els braços i amb els meus dos dits índex recórrer les seves espatlles nues. Tenien una pell fina i suau, només trencada per un parell d'ales plegades cadascuna. Els seus plomatges eren llargs i de ben segur que, quan estenien les ales, deurien  fer més d'un metre de llarg. Em vaig atrevir a baixar per sota de la seva cintura. Tal i com estaven col·locades al meu costat, els podia tocar les natges sense problemes. Ambdues vestien unes petites calces del color del seu cabell, de les seves ales i del seu opac cor. Valent com em creia, amo i senyor de totes les meves voluntats, vaig proferir un parell de gemecs mentre movia la cintura cap a munt. Sabia que m'estaven cuidant els baixos i allò em posava a mil.

-->

Encara deuria estar sota els efectes de l'opi, encara deuria estar reclòs al meu taüt hivernal. El record no se'm presenta net i clar. Malgrat que sí les veig encara a elles dues girant-se i apartant-se als costats, amb els llavis vermells plens de sang i les dues mans agafant a trossos el meu membre viril arrencat del meu cos.

Relat de museus

Fa una hora que el museu ha tancat les portes, el vigilant roman adormit a una cadira de fusta extremadament incòmode. La nit anterior ha estat de festa fins sortir el sol, s’ha dutxat i ha anat a treballar. Ha aguantat com ha pogut tot el dia, fent veure que no s’adormia i evitant estar quiet, però a la que ha sonat el timbre i tothom ha abandonat l’edifici, s’ha assegut a la cadira de la sala quatre i, sense ni tan sols fer la ronda de reconeixement, s’ha quedat adormit completament.

Una de les sales, la número vint, està dedicada temporalment a Jan Saudek. Les seves obres estaran aquí durant dos mesos. No són les més aclamades, hi ha qui diu que no ha inventat res de nou, que no val la pena veure les seves vulgaritats; però alguns altres visitants no perden detall de les seves fotografies.

Amb les llums del museu apagades, només amb les d’emergència connectades, Roberto Giraldés surt del seu amagatall. Ha restat immòbil en una cantonada perduda de la sala cinc, agenollat i amb el cap entre les cames, gràcies al seu vestit verd, igual que el color de la paret, hagués passat desapercebut pel vigilant, si aquest no hagués caigut rendit a la seva cadira de la sala quatre.

Roberto es passeja durant una estona per la sala vint, no surt d’aquesta i admira, tant com pot, totes les obres de Saudek. Hem de creure que l’autor estaria orgullós de veure que algú és capaç de desafiar la llei només per observar les seves creacions en solitari, en tranquil·litat, sense soroll ni gent acabalada fent veure que hi entén molt, d’art.

Al cap d’una estona, s’atura davant Walkman i intenta endevinar per què Saudek ha titulat aquesta obra així. No li falten recursos, però li poden les ganes. Els seus ulls no arriben a mirar més enllà del centre de la foto. No aconsegueix veure-li ni els lletjos peus ni el cabell enfosquit. L’estreta cintura i els formosos malucs són una frontera més forta que la que separa països en guerra. Per molt esforç que hi apliqui, no és prou hàbil per pujar la mirada i xocar contra un mur esquinçat, o per abaixar-la fins tocar un terra enrajolat. Aquell centre, aquelles formes, aquell àpat tan gustós el fan embogir. Qui sap si això és el que volia Saudeck. Qui sap si l’autor s’excitaria en veure com l’espectador queda absorbit per la imatge. Qui sap si Roberto està veient la dona de l’obra o si, per contra, extrapola aquelles natges i només veu les seves amants perdudes, aquelles a qui mai va poder veure nues.

La música sona, són les nou del matí. El vigilant obre els ulls en sentir la melodia que, puntualment, l’ordinador fa ressonar per tot el recinte. Roberto encara és allà davant, completament nu, s’ha adormit després de fer l’amor amb les dones dels seus somnis.

Relat de sado

-"M'agradaria felicitar-te pels progressos que has fet, filla meva. T'has convertit en tota una dona. Tens un posat educat, ets servil, no dus la contrària i, gairebé sempre, estàs atenta a tot el que et dic. Et mostres al món com una persona única, culta. Ets el fruit d'un llarg procés de racionalització. Encara recordo el dia que et vaig conèixer, era negra nit, plovia. La poca roba que duies era xopa. La cara plena de tinta correguda. La tristesa sortint pels teus ulls. I davant de tot això, una cuirassa dura i forta. Un escut oral i gestual que no deixava que ningú se t'apropés. Encara no sé com et vaig convèncer perquè pugessis al cotxe. Me'n faig creus que acceptessis la meva oferta. Però no saps com n'estic de content. Des d'aleshores hem recorregut un camí ple d'obstacles, amb més sots que cartells. I ara, ara que encara seguim caminant i no volem trobar el final d'aquest trajecte, et miro i em sento plenament orgullós de la meva feina. Aquells càstigs diaris que rebies al principi, fets sota la responsabilitat de l'adoctrinament, avui són regals per a tu. No cal que t'ho demani, no cal que et forci. Tu mateixa t'estires tota nua al llit, d'esquenes, implorant ser castigada. Les teves natges demanen ser esclaves dels meus cops. Els teus crits de dolor ho són ara de gust. I jo hi penso tot sovint en això. Abans em costava reduir-te. Em calia lligar-te les mans per poder-te bufetejar. Ara ets tu qui en té més ganes que jo. I això li ha tret tot el plaer a la qüestió. No em serveixes, no m'escalfes. T'has convertit en escòria submisa. Per això, ja posats, m'agradaria felicitar-te. Ja no et vull pagar més. Ni tan sols et vull veure més. Ets lliure. Agafa les teves coses i marxa. Torna a fer el carrer. Reviu les teves costums. Mercantilitza amb el teu cos..."

I mentre ella sortia del pis, ell s'adonava que havia après a fer mal a la gent que estimava.