Relat de la plaça de Nadal

A la plaça no hi resta ningú.
Tothom que hi és hi suma molt.
Els tolls marquen les llàgrimes
dels vençuts sense sort.
Els llums s’apaguen a poc a poc
amagant les pobres ànimes
èbries que van de tort.

The lead-out i altre cop
se sent la buidor
venint en cotxes de luxe.
Jackson Browne i es repeteixen
les milles solitàries
a cop de baló.

Diuen que és nit de Nadal,
que naixerà no sé qui
que ens salvarà
de no sé qui;
tampoc sé si vindrà
a néixer per aquí.
Però que neixi o no
no dependrà
de la cistella d’aquell noi:
llença, llença-la ben fort
que quan creixis
veuràs que es trenca el cor
i s’esfumen els somnis
siguin de pobre o d’or.

Relat de la pilota

A la plaça Folch i Torres sona la pilota,

a vegades és d'acer,

a vegades és de fusta.

Sona, sona,

sona contra el cos de qui no la vol escoltar.

No és rodona, no és com la lluna.

A la plaça Folch i Torres sona la pilota,

fa mal a punxades,

és la mort del qui no sap parlar.

Relat de l'hospital

Caminant per la vorera estreta, t'apartes o et tiren. Passes o t'esperes. Olor de postres dolços, seran per l'hora del té. Olor d'espècies i de porro cremant. Les cantonades són plenes de gent esperant, els carrers són vius i l'intercanvi és constant.

Hi ha una plaça d'ombra i de calor, de pensadors i de dormits, de fitxes d'escacs i dones obertes de cames, de xeringues i d'actrius genials. Sota quatre arbres el silenci es trenca per converses de l'absurd, quant en saben els que no saben res. Un guia diu que en sap molt; cinc-cents anys, explica, i encara tot és allí. Quatre taules sota cinc arbres; unes escales que parlen sota els efectes de l'alcohol. I jo m'ho miro dempeus a tres-cents seixanta graus. 

Jueus moros i cristians. Àrabs, xinesos i blanquets. La pell es crema al sol per qui la mira de colors diferents. Aquí les mans són totes una, una baralla rere l'altra; dins la calma constant de l'equilibri de la inestabilitat que aporten fred i calor, passió i sequedat, companyia i soledat.

Al bell mig la font emana una aigua clara i viva, que cau en un toll brut i mort. Només un turista eixelebrat podria omplir-se la cantimplora de tal líquid, ple de pixums humans i de gats.

Llegir cura la incultura, diuen. Viatjar cura la ignorància, expliquen. A la plaça tothom es cura; però ningú fa de cura ni de capellà. És mitja tarda, llibres en mà m'aturo a pensar en el blanc i el negre del dia ple de nit. Quan hi haurà llum? Quan no seré foscor?

He besat la sal i el sucre. He acariciat la droga i l'alcohol. He fet l'amor amb Déu i Llucifer. He mentit i he confessat. No em queden bateries per tocar amb les baquetes gastades que vaig robar a Caront. No em queden barques amb les que creuar a l'inframón.

Desitjo que desitgis. Hi ha tants anhels perduts, tants trens que hem deixat escapar. Quan sento el xiulet miro el meu voltant, cap vagó; només vagabunds com jo. Com deu ser el forat del meu cor, com deu ser la ferida que no em deixa respirar?

Tinc benes per curar les ferides, tinc un ganivet per amputar-me la mà que t'acaricia. Però no tinc el cap clar per deixar-me decapitar.

Un jove acompanya la seva veu amb una guitarra vella, davant seu descansa un got amb algunes monedes, canta "Ets música pels meus ulls" i et veig aquí. Sense enfadar-te amb mi, només agafant-me la mà i mirant-me els ulls. Parlo i parlo i em fas callar. La cançó s'acaba i amb les notes tu te'n vas.

No hi ha llum a la ciutat.

Relat de la plaça

En Quimet llegeix el diari mentre la seva dona el mira. Fa molts anys que vénen al bar Felip. El cambrer els fa, gairebé cada dia, la mateixa broma. Com sempre demanen el mateix, la conversa acaba sent repetitiva. A la taula del costat, en Joan mira el mòbil, espera el missatge de la seva amiga. Ara és el millor moment per escriure's amb ella, ja que la dona no està amb ell, segurament està a la plaça, al costat de la farmàcia, parlant amb la Nuri.

El Quimet demana la nota i la seva dona li recorda que han d'anar a comprar, tornen a parlar, altre cop, de quan els dos anaven a plaça a comprar. Ara ja no hi van, tenen un super al costat de casa i hi compren allà per comoditat.

El cambrer els porta la nota, els fa una broma i segueix caminant fins arribar a una taula on una parella d'alemanys esperen la seva comanda. A la safata duu un croissant, una copa de vi blanc i un cafè. Els serveix i els diu bon dia en un alemany ben estrany. Ells l'entenen i valoren l'esforç, responen amb un bon dia en un perfecte accent germànic.

Per la plaça del bar Felip passa una ambulància, no porta les sirenes ni va ràpid; però la Neus i el Miquel, que també estan esmorzant, comenten la jugada: "A saber quin avi s'ha mort ara... amb el fred que ha fet aquests dies...". Aquest comentari no agrada gens ni mica en Josep, un senyor de noranta anys que, com cada matí, està fent un cigaló ben carregat de rom dues taules més enllà. Per molts anys que tingui conserva l'oïda perfectament.

El sol il·lumina la façana principal de l'esglèsia. Una parada de fruita comença a omplir-se de compradors. La brisa arriba fresca i els autòctons vesteixen amb jerseiet finet, quan fa dos dies anaven amb samarreta i banyador. 

La tardor arriba al camp del senyor Pla just quan toquen tres quarts i la Martina s'asseu al banc de marbre.