Relat d'embutits

L'agafaven entre dues persones, o tres, ja no recordo ben bé quantes mans el tenien pres. Ell provava de tancar la boca, però era impossible aconseguir-ho. Els altres usaven unes eines de mecànic de cotxe. I és que per més que aquella sala semblés d'operacions, tot el que hi havia a dins recordava a un garatge d'automòbils.

Fins i tot una mànega sortia de la paret i provocava un raig a pressió que, quan li col·locaven dins la boca, deixava anar un líquid espès que omplia ràpidament la cavitat bucal, la gola i els pulmons. Els ulls li ploraven i no podia ni cridar. Recordava com la seva mare li havia dit de petit: fins i tot un bistec pot ennuegar a qui li agrada, tot depèn de com te'l mengis. I allí estaven els operaris, operant, amb embuts i trossos de carn triturada entrant a dojo dins seu.

Aparentment no s'engreixava, no era un ànec alimentant-se per fer foie. Per fora continuava igual. Però per dins els òrgans se li distorsionaven i el cor se li rebentava. Hauria agraït una mort ràpida. Un clic. Un tret. Un ganivet afilat. Una espasa com la del rei Artur. Una guillotina com la de Lluís XVI. Una bomba com la de Nagasaki. Però no. Allò no li provocava la mort, només la desesperació.

De fons, els mecànics tenien la ràdio posada. Sonava It never rains in Southern California i ell volia imaginar-se a qualsevol lloc que no fos aquell. Desitjava explotar i deixar les parets marcades amb sang. Hauria sigut tan feliç llençant-se des de dalt d'un àtic amb una copa de vi blanc a la mà.

Relat del nord

Mama, fa temps que he perdut el nord.
Mama, ja no soc el noi especial que creies.

Recordes quan deies que era una llum única?
Mama, la foscor soc jo.

Aviat l'estiu serà aquí.
Tornaré a trobar-me amb tu sota l'aigua?

No fugis, necessito veure't
entre les algues espantadisses.
T'haig de preguntar tantes coses
que dins del mar
no tindrem prou cafè per tots dos.

Mama, fa temps que he perdut el nord.
Mama, ja no soc el noi especial que creies.

Recordes quan deies que era una llum única?
Mama, la foscor soc jo.

Aviat el dia serà llarg.
Tornaré a cremar-me la pell amb tu sobre l'arena?

No t'esfumis, no marxis nadant
entre les roques grises.
Menester de tu és aire entre roses
que necessita cremar
tota la tristor que no s'ha fos.

Recordes quan deies que era una llum única?
Mama, ja no seré ni foscor ni jo.

Relat dels ametllers

 Els ametllers comencen a florir

i et recordo, mare.


Et recordo ara que he iniciat el camí

entre els dubtes de saber

si n'hi ha o no

per venir-te a buscar.

Relat de la tarda

Assegut vora de la finestra, els vehicles ensordeixen qualsevol música que posi. La calor em molesta tant que ni traient el cap per fora aconsegueixo que les neurones se'm calmin.

No sé bé què estic fent, no sé què hauria de fer. Però en tardes com aquesta, en les que fer res és obligat, recordo la meva mare i la seva copa gelada; asseguda i amb el cap mig cot, mirant-me amb la vista perduda i el pensament absort. Hi ha moments en què tot allò que hem vist en negre, ho comencem a veure en blanc. Són les raons les que ens duen a fer les nostres accions. Aprenem a perdonar pensant que algun dia ens haurien de perdonar a nosaltres.

No són nits, són tardes acalorades, sense res a fer; més que en pensar en tot allò que ens agradaria no haver fet.

En tinc deu, en tinc quinze. Visc ofegat en un vas de dos gels i una llimona. Porta'm records que no siguin del present. Porta'm de la mà i obre el ventilador. Tothom té dret a equivocar-se, però cada error meu val per cent dels errors dels altres. No seré jo qui faci de jutge, però quan la nit s'acabi no vull viure mai més una tarda com aquesta.

Relat de rellotges

Fa temps que no són dos quarts d’una. Fa molt de temps que no ho són. Miro el rellotge i contemplo el pas cansat de l’agulla. Vaig decidir optar per un de clàssic i no pas per un de digital, perquè crea aquell dubte misteriós de saber si funciona o no. Amb els dígits tot és més fàcil d’entendre, tot ve donat. Si hi ha xifres, funciona, sinó, no es veuen. Les agulles, en canvi, poden moure’s, però fer-ho a una velocitat diferent a la que toca; o fer soroll, però no avançar. No saber si tot rutlla com cal és un dels grans gustos de la vida.

Un senyor em pregunta quina hora és. Em fa il·lusió, torno a mirar l’esfera de Chronos amb una excusa aliena a mi. Podria respondre sense ni tan sols mirar-ho, però prefereixo tornar a revisar si funciona o no aquell aparell de tires de cuir i corona d’acer inoxidable. Li contesto que són les deu en punt. Ell, encuriosit, com si no es refiés de mi, em pregunta: “En punt, en punt?”. El primer que faig és contestar-li que sí, que són les deu en punt, en punt; després m’indigno. Per què m’ho torna a preguntar, no es refia de mi? Aleshores per què m’ho pregunta? Finalment, dubto, i si m’ho ha preguntat perquè no pot ser que siguin les deu en punt? L’excusa em serveix i altra vegada miro el meu preciós rellotge. Són les deu, fa temps que no són dos quarts d’una.