Relat de l'interlocutor

Cel clar d’hivern

de Barcelona em fas estar,

en dies de bufanda com avui,

enamorat fins el moll de l’os.

Os podrit de ràbia i de dolor.

Oh, sí; oh sí,

os corcat per dins i embellit per fora

per dicotomia permanent del camí

en el que erren els nòmades

sense pany ni clau.

Amb el tic-tac clavat

com pistola romanent al clatell

aquest jorn tan bell

i sorprenent en la mesura

que tot es torna blau d’un gris

melangiós d’allò que es té,

es tenia o es volia.

No em preguntis, 

oh, amant interlocutor,

qui és l’ésser que no plora

per falta de llàgrimes

quan al mirall n’hi sobren

a totes les hores mortes.

Relat de llimones

El Senyor Passarodona es passa el dia cridant per la finestra. Els veïns n’estan ben tips, però sempre hi ha algú que ve i aplaudeix. Després, està clar, marxa i no ha de seguir escoltant els seus brams. Aquests fets passen sovint.

Recordo que al meu barri, que està ple de sonats, n’hi havia un que es passava hores i hores recolzat a la marquesina de la finestra. Fumava, mirava la gent i quan algú li retornava la mirada... pam! L’insultava! Li deia qualsevol bretolada! No s’estava de res! Cridava tan fort que se sentia des de tres carrers més enllà. Per no parlar dels dies que preferia escoltar música. Amb el seu aparell antic. El típic “loro” dels anys vuitanta, amb dos altaveus incrustats als laterals i un reproductor de casset al mig. Val a dir, però, que posava bona música, molts cops sonava per tot el carrer Bach... Oh! Quina meravella! Mai no vaig saber si era un apassionat de la música clàssica o si tots els àlbums que posava li havien regalat a La Caixa. Recordeu quan regalaven cassets? Ara ja no donen ni bolígrafs! I els caramels els has d’agafar d’amagat, perquè sinó et miren malament. El cas és que l’home aquell, aquell senyor tarat, com a mínim parlava amb el cor. Un cor destrossat, un cor que no connectava per res amb el cap, sinó no s’entendria que pogués dir tot el que deia. Però la música que posava era passional, els insults que deia eren passionals... cridava amb tanta passió que molts cops em quedava embadalit mirant-lo, sense que ell em veiés, clar!

La diferència amb el Senyor Passarodona és abismal. Cert, tots dos estan xalats. Però el pirat del barri no feia res perquè la gent el veiés. No era un home petit que s’engrandia quan algú el mirava. Ell parlava des de dins. Ell sí. Ho treia tot, vomitava! Quantes milles de distància entre l’un i l’altre. Tan assenyat que sembla en Passarodona i després... després el veiem caient en el més absolut ridícul. És el que passa quan un vol més la fama que no pas la destresa. Avui en dia tot això està massa sobrevalorat. Que et diguin coses, que t’aplaudeixin, que tinguis a cinc dones (o homes!) fent ganxet davant teu mentre parles... home, dona... no cal. 

L’ésser humà és tan míser que es conforme amb quatre molles. Tot per dir-ho ben alt, per sortir per la finestra, per cridar als quatre vents que ets el que no ets. I qui té la culpa? Ai... potser els que no s’atreveixen a dir-ho? Potser els que jutgen sense tenir criteri? Potser els que tenen criteri però es rebaixen per poder seguir menjant? Ai, Molière! Fes venir l’Arnau al meu carrer! Que vingui i reparteixi a tort i a dret, que s’enfadi amb aquests cercles sectaris que parlen de l’art i no el saben distingir d’unes patates! Ai, Arnau! Vine i traiem de les finestres els qui parlen més que escriuen, els qui diuen que escriuen quan, en realitat, embruten amb fum. Ai, tarats del meu barri, sortiu i ocupeu els carrers! Feu fora aquests farsants que es disfressen d’escriptors per sortir a les teles, als diaris, a Internet, a les xarxes... I sobretot, parleu clar! Com a bojos que sou, exigiu que no ens robin la il·lusió de seguir sent nosaltres, els nos, en contra dels altres, els ells. Alceu una muralla ben alta, creeu fronteres, elimineu d’una vegada aquesta idea pagana de què tot i tothom és cultura... 

Senyors i senyores que feu ganxet, nosaltres us el comprarem, nosaltres ens posarem els peücs de llana que abriguen tant... però deixeu d’aplaudir, sinó no hi haurà forma d’ocupar les nostres finestres, els nostres altaveus, les nostres músiques; precisament perquè vosaltres les pugueu escoltar mentre feu ganxet i no aplaudiu el fum de la llimona.

Relat de periòdics

El pobre pobre no tenia ni un euro per ser ric. Però vivia com un ric que no és pobre, ni tampoc ric, però que de pobre en té poc, perquè no va de ric.

Pel matí feia la seva vida, com qualsevol altre la pot fer, sense grans pretensions, simplement procurant donar-ho tot per aconseguir els seus somnis i poder portar diners a casa.

Un dia, davant de casa seva veié una dona que vestia una camisa grisa, la va seguir no més de tres-cents metres. Després es va aturar a l’estanc i va comprar tabac. Naturalment, quan va tornar a sortir al carrer, la dona ja no hi era. Vés a saber si hauria anat al supermercat o a una reunió amb uns importants directius d’una multinacional. Sabem tan poc de la gent que veiem que, si la imaginació ens deixa, acostumem a crear falses teories que ens fan feliços eternament.

El cas és que, a l’endemà, quan era dimarts, el pobre pobre va agafar un d’aquests diaris gratuïts que reparteixen pel carrer. El va fullejar mentre es desplaçava en metro cap a la feina i va observar, amb gran sorpresa, com aquella dona sortia en una fotografia a tota plana. Li feien una entrevista i li preguntaven per coses que aquí no vénen al cas. Les seves respostes tampoc interessen pel desenvolupament del relat, tot el contrari de l’expressió del pobre pobre en veure com una celebritat s’havia creuat en el seu camí. Aleshores li van venir ganes d’explicar-li a l’home del costat, que estava a punt d’adormir-se, que ell coneixia aquella persona famosa. Com l’home no li va fer molt de cas, va girar-se cap a l’altre costat i va ensenyar-li la foto a un jove d’uns vint anys. Després va fer el mateix amb una senyora gran, amb un home geperut, amb un bebè, amb un cec, un sord, un mut i fins i tot amb un pallasso que demanava uns euros després de fer una espantosa actuació.

Quan el tren va arribar al final de la línia, pocs eren els passatgers que van baixar en aquella estació; la majoria ja havien abandonat els vagons en d’altres parades. Tots ells ho havien fet amb la il·lusió d’haver conegut una superestrella com la dona de la foto. I és que el pobre pobre havia dit tantes coses bones d’ella, amb tanta passió, amb tant d’artifici i tan poc contingut, que els seus oients també volien formar part d’aquella fantasia. Ningú es volia quedar al marge. Ningú no volia dir que no coneixia aquella misteriosa dona que, per casualitat, aquell dimarts, havia sortit en el diari del barri.