Relat dels Everly

Dorm, petita; dorm als meus braços
ara en somnis, abans de veritat.
Veuràs com tots els malsons marxen
quan et sents trista i la nit ve a buscar-te.
Dorm, petita; dorm. És tot el que has de fer.

Podria escriure’t una carta tan llarga
com els riures que vam tenir
entre cada una de les llàgrimes
en les que ens vam enfonsar.

Podria dir-te que he estat feliç
mentre t’estimava en un món
tan ple de mentides com
d’abraçades sinceres.

Lleva’t, petita; lleva’t
d’aquest llit mullat.
És hora de cridar els amics
i tornar a començar de nou
sense mi.

Ha mort l’últim crit dels Everly.
S’ha acabat la pau i la solitud
d’aquells anys que van
dur-me a plorar sota la pluja.

Una setmana després,
les melodies setanta
anys passats.
El silenci et farà forta
en l’últim bocí d’aquest
bes trencat.

Relat de la nimfa

 Ella és nimfòmana,
si no folla amb tu
o farà amb l'altre.

Petita meuca riallera
que agafa amb la mà oberta
el fal·lus erecte sortejat. 

Canvia de llit 
escoltant la melodia 
de l'atzar a cada instant.

No tindrà mai un cos
enganxat al seu
per voler-ne massa sense repòs.

Ella és una nimfa,
si no canta sota d'un arbre
o farà sota d'un altre.

Petita dolça mel
que s'enganxa sota
l'escorça del roure alçat.

Canvia de lliris
aletejant les fràgils ales
de flor en flor anant. 

No tindrà mai un jardí
florint en el seu
per cercar-ne massa sense fi.

Relat del castell

Una obscura nit de 1613 han trobat el cap del príncep al llit de la cambra del revolt. Torneu a portar el senyor notari, el poble no es creu que sigui ell. Feu venir el jutge de matinada, cal comprovar si el degollat és aquell que somreia quan la bella dama el cridava.

Soldats i gent de carrer han fet un funeral sobri. Han sobrat fins i tot els capellans que embruten la seva capa. No han volgut saber res de qui predicava el cor abans que el cel. Tampoc han vingut ni reis ni prínceps d'altres reialmes; l'únic regnat amb el que ell creia -deien- era el de l'amor. 

Cop de pala amb sorra, cop de fe sense vida. Encara que han trobat qui volgués enterrar-lo. Arrelaran els ossos entre els arbres del bosc; creixarà lliure un arbre en mig de la natura; serà sempre llavor de nova vida verda entre la boira espessa del feréstec món al qual pertany.

A l'obscura rutina de 2020 han trobat una carta amagada entre els llençols. Ningú no s'atreveix a obrir-la. Ve tacada de sang; sang reial, diuen; sang del poble, creuen.

Obre-la amb compte, princesa, no vessis ni una llàgrima més damunt dels teus llençols tacats d'homes impurs i sense natura. Vigila la missiva no se t'endugui altre cop al bosc, lluny de les pedres i els homes. Tingues cura dels teus vestits, de la teva trista hora en què tot és i res passa.

No et moguis, amaga la teva cara sota el coixí. Res succeïrà ni avui ni demà. Ningú no perdrà el control i seràs una més entre els cortesans de senzill somriure.

Relat del clítoris

La matinada del cinc d'abril ell tenia ganes d'escriure una història eròtica i curta. Va agafar un llapis i el va afilar. L'afilava pensant en ella quan li agafava el membre. L'agafava amb força, sense fer-li mal. Li tocava sempre que podia. Li agradava veure com ell el tenia dur sempre que estava amb ella. Quan eren nus, no només l'agafava, sinó que també se l'apropava a la boca i, després, l'introduïa deixant-lo ple de líquids que facilitaven el moviment. Tant si ho feia amb la mà com amb els llavis. Sempre pendent de fer-lo trempar, li acariciava els  testicles; però a la vegada sempre tan egoista amb el seu sexe; es reservava un dit per passar-lo suaument pel seu clítoris.

Un dit enganxat al clítoris. Ja podia ser al cotxe, al bar, al bosc; ella s'introduïa el dit per dins dels pantalons i el tanga fins trobar el seu botó màgic. L'acariciava i, acte seguit, es duia el dit al nas. La seva agilitat i discreció li permetien fer allò a qualsevol lloc, en un concert, rodejada de gent; o en un restaurant, amb els cambrers rodejant-la per servir-la. Li agradava notar-se les calces xopes i olorar després el perfum de l'excitació. Si en fer-ho se sentia encara més calenta, buscava on podia amagar-se i tocar-se fins arribar a partir-se en dos. 

Quan eren al llit, al cotxe, al parc, al riu, a la platja o als camins; aleshores no li calia amagar-se; sinó que cridava i gemegava. Amb el seu membre a dins, a quatre potes, o asseguts, però amb els seus dits sempre a prop del clítoris. No importava la posició; però si gaudir fins arribar, tant per dins en forma d'orgasme com per fora omplint-ho tot de líquid com si d'una dutxa es tractés.

Els seus dits sempre enganxats al clítoris. Se sentia feliç, plena. Ningú no l'havia estimat tant a ella com ella mateixa fins que el va trobar a ell.

Relat de l’ull

Al so d’un ull obert.

Quatre cops nocturns,

és l’estaca d’un moribund.

Sonaran a compàs del temps

que no es detura a la seva ment.

Tres besos a mitjanit,

els dits de la mà cerquen un cor ferit.

Parlaran al ritme de l’últim gemec

que eixirà de la fredor del vent.

Dues cançons de matinada

desperten el tigre havent somiat amb l’amada.

Orfeu desapereixerà al primer raig de llum

que desfarà l’escalfor que li ve de lluny.

Una sensació de vol en llibertat

que aterra de cop als peus de Fat.

No es poden escriure lletres

sobre una realitat plena de fèretres

que ens fan de llit.

Relat de fulles

Amb aquell somriure llunyà, tan proper com l'aigua dient-me adéu entre les mans. Només puc assenyalar la distància del que queda ja enrere, en aquell record tan pròxim com distant.

Uns ulls plens de vida, que em duien a la pista quan sonava la bateria. Unes mans només amb joia, que em rodejaven el clatell quan fumava. Oh, llavis perduts, torneu aquí. Són d'abans i són d'ara, fornits de joventut eterna entre les carícies que ens regalàvem, en aquell àtic arrebossat de fusta. Quina dolçor! Entre tanta innocència carregada de fanfarroneria i d'aventures iniciàtiques.

I ara, remenant el cafè, veig el carrer que queda massa a baix per accedir-hi d'un sol cop. Queda tot a un salt tan gran que no em sento capaç de fer. Seré o no seré sempre i quan aquestes notes em transportin altre cop allà; dins d'aquell diminut llit on, nus, ens abraçàvem i ens sentíem. On els besos no expiraven i els verbs no deixaven mai que el temps importés.

S'ha acabat la frase, com s'acaba l'oració a missa. No hi haurà més ni tu ni jo. Les hores s'ho hauran endut tot i aviat el no-res ens rodejarà ballant amb les fulles que diuen adéu als arbres.

Relat de morfina

Amb la cambra fosca, amb el silenci regnant a l'habitació, així va caure la nit aquell mes d'agost. Recordo que m'ho va explicar ell quan ella ja no hi era. Recordo que vam xerrar durant hores en aquell bar del barri de moda de la ciutat. Ell no plorava ni reia, tan sols es cenyia al guió establert per recórrer amb tot detall una història que, per sort, jo he aconseguit adaptar dins del meu cap, evitant rememorar aquelles situacions que m'agradaria no haver sentit. Igual que jo, suposo que els clients de la taula del costat també a hores d'ara es mengen amb diferent regust la síndria quan algun cambrer els hi serveix per alleugerir la calor. I és que mentre jo sentia aquell relat, tots els allí presents teníem a la taula grans trossos de síndria freda banyats amb alcohol del fort.

Va parlar-me d'ella, de la seva obsessió per recargolar-se i trobar el gest adequat que li calmés el dolor. Jo no sabia res de medicina, ni ell tampoc, però no calia tenir gaires coneixements per saber que les medicines ordinàries ja no li feien efecte. Algunes tardes venien infermers especialitzats i la banyaven amb dosis altes de morfina. Ella descansava, ella flotava. Sempre tan lluny de la terra i en aquell moment, just aleshores, segur que hauria volgut navegar menys pels aires. Però allà dalt no notava res i, desgraciadament, ara ja no volia dissimular.

A l'habitació la llum era molt tènue, tal i com em va dir, es feia difícil de posar-se a caminar sense entrebancar-se amb res. Hi havia un petit graó que encara dificultava més el pas i, per acabar-ho d'adobar, l'ordre havia desaparegut completament. A ell no li importava que tot estigués tirat o que fos una tasca complicada arribar fins a ella, sinó que només es posava nerviós amb el gran ventilador que rodava sobre dels seus caps. Era vell i estava descollat, calia que algú el collés aviat o aquella casa viuria un ensurt. En dir-me això va somriure i amb el seu humor negre característic va acabar amb un afegitó que deia així: l'ensurt el sabíem tots, però a saber si seria en un acte de diferent escenari.

Estava tan prima que, en agafar-la, segons em va dir, hom podia témer que es trenqués a trossos. Tot allò els superava, la seva mirada, el seu plor trencat, aquella mirada de desesperació... Aleshores va sonar aquella cançó, no pas al bar on ell li explicava, ni tan sols a la cambra on ell l'ajudava, sinó en el seu cap mentre dormia. Era una lletra absurda i sense sentit, feta de pressa i corrents per algú que no tenia la sensibilitat esperada, però era emotiva. Ho era, com sol passar, perquè hi havia una vivències compartides, era quelcom subjectiu, un moment únic, un sentiment que res no té a veure amb la superficialitat d'una cançó d'estiu. L'havien compartit, l'havien viscut, era d'ells dos i de tots amb qui havien estat units. Era part de l'eternitat que a partir d'aleshores podria recordar en mirar al mar.

Relat de dòmino

Crida fort. Molt fort. De tant fort que crida, es queda sense veu. Respira. Gemega. Torna a xisclar. Els veïns al principi creuen que passa alguna cosa. S’han llevat uns quants. Els altres deuen tenir un dormir tranquil, plàcid; ple de somnis que els aïllin de sorolls externs. Se sent també el remor de mobles movent-se, no són molts, deu ser només un. És un sotrac rere l’altre, gens compassat. Ningú sap si es tracta de sorolls compartits o d’un moment d’intimitat. Només se la sent a ella. Algun ingenu es podria creure fàcilment que està en perill. Però per contra, un dels veïns es posa calent, molt calent. Desperta a la seva dona a base de petons, carícies... Ella gairebé ni obre els ulls, es deixa fer. En breu ja no porta ni el pijama ni la roba interior. Segueix com si estigués dormida, cara amunt, amb les cames obertes i el seu marit menjant-li l’entrecuix.

Ell es desespera, no pot ser que la seva dona segueixi dormint i la veïna no pari de gemegar. Sortiria ràpid de l’habitació, correria despullat pel passadís, eixiria del pis completament nu, pujaria les escales de dos en dos, trucaria la porta de la veïna i es ficaria al llit amb ella sense dir-li ni bona nit. Però no ho fa, segueix calent, escoltant el so animal dels humans quan es donen plaer. S’oblida de les presses i aviat nota com la flor floreix; com a ella se li posa la pell de gallina; com les cames se li comencen a moure, com els mugrons se li tornen erectes, durs; com es mossega els llavis amb les dents; com mou la llengua d’un costat a l’altre lentament.

La veïna s’atura, no pot més, ha arribat al clímax i tots els veïns agraeixen que per fi retorni el silenci. Ara, però, ell i ella comencen a gaudir, ho fan en silenci, sense cridar, evitant gemegar; tot i que arribarà un punt en que ella li agafarà els cabells amb les mans, prement fort el cap contra els seus llavis vaginals... Serà aleshores quan el concert s’iniciarà altra vegada. Diferents cantants, mateix auditori. La vida, a vegades, flueix com les fitxes de dominó, una acció empeny una altra, fins que ve algú i ho esguerra tot.

Relat de brunzit

Un dels carrers més importants de la ciutat té per banda sonora el remor continuat dels pneumàtics acariciant l'asfalt. A vegades, s'escolten crits i insults de conductors enfadats que passen a tota velocitat. El riure dels nens jugant al parc també es barreja entre tanta grisor acústica, però el seu to és menor. 

A fora, al carrer, el volum és alt, molt alt. Gairebé tan alt que no es pot parlar amb normalitat.

A dins, a casa, el volum és baix, molt baix. Gairebé tan baix que no es necessita parlar per poder-se comunicar amb normalitat.

Se sent un brunzit que, de tant en quant, canvia de ritme, però que no para mai. Si fóssim a l'estiu podríem pensar en la típica mosca que prova de sortir del pis, però que xoca una i altra vegada amb el vidre de la finestra. El que passa és que estem a l'hivern. Les finestres resten tancades, sí; però els insectes no han vingut encara a ballar amb els humans. 

El so que se sent, cal dir-ho, és tan llarg com les piles vulguin. Algun dia o altre s'hauran d'acabar. Caldrà anar al supermercat, a la ferreteria o preguntar-li al venedor ambulant de la cantonada si té alguna oferta entre tantes de les coses que ven. 

El silenci que acompanya aquest remor es deu als cascos que porta posats l'Andreu. La música que sona a tot drap no s'acampa per culpa d'aquells dos orellots gegants que du enganxats a les orelles. Llegeix i escolta música instrumental; és just l'ambient de lectura que li agrada. Està tan concentrat que li sembla experimentar el sentiment de culpa que corre per les venes del personatge de la novel·la que llegeix. 

Tot d'una satura, no sap per què. Però prem el botó de pausa del reproductor, es treu els cascos, deixa el llibre sobre la taula, amb la cantonada de la pàgina doblegada, i escolta aquell so vibrant.

Gesticula, com si algú l'estigués obersavant, tot i que sap que no és així.

S'apropa a la seva habitació i treu el cap per la porta, d'amagat. La Lluisa està nua, completament despullada. Jau boca amunt; amb els ulls tancats. Al peu del llit hi ha la seva roba amuntegada: els pantalons, la brusa, els sostenidors i les calces. Ella roman estirada, amb les cames obertes com si fos una granota. Els seus braços descansen asimètricament. La mà dreta reposa sobre el seu pit esquerra, deixant que el dit índex acarici un mugró que assenyala el sostre. La mà esquerra, per la seva banda, baixa fins a l'entrecuix. Allà sostenta un petit objecte que mou molt a poc a poc. Tan bon punt passa per sobre del clítoris com acaricia els llavis vaginals. 

L'objecte en qüestió és el responsable del remor que sent. Ara que sap el que és, el relaciona amb una màquina d'afaitar. Va corrents al bany, s'afaita. Usa un líquid especial per suavitzar-se la pell. S'escampa per tot el cos la colònia preferida de la Lluisa. Es neteja el membre viril a consciència. Retorna a l'habitació... I es troba la seva dona amb les cames creuades i en posició fetal. És hora de dormir. S'estira al seu costat i tanca els ulls fins l'endemà.

Relat de tertulians

Amb la pell recoberta de suor, la respiració entretallada i el membre ple d'esperma; el Martí es gira i la mira. Busca els ulls de la seva dona, els troba. Espera un parell de segons i li diu: "A veure si algun dia podem fer l'amor tots dos".

Ella sospira. Tanca els ulls i els torna a obrir. No diu res. Però no aparta la mirada. Ull contra ull. Es miren durant una estona llarga. Cadascú pensa en el que deu pensar l'altre. Si els pensaments poguessin viatjar sense les paraules, aquell moment silenciós seria com una tertúlia radiofònica.

En veure que ella no vol dir res; el Martí ho torna a provar: "No creus?", li diu sense moure ni un sol membre del seu cos. Ella no contesta, resta immòbil, però torna a sospirar.

Després cauen les quatre parpelles i vénen els somnis. Viatgen tan lluny com poden d'aquell matalàs gastat. Ni tan sols l'olor de dos cossos suats existeix en el paratge oníric on aterren. Aleshores tornen a fer l'amor. Ho fan cadascú a la seva manera. Cadascú amb qui vol. Finalment s'ha complert el desig del Martí, han pogut fer l'amor tots dos.

Relat de pes

Pesava més de cent quilograms. Havia dedicat gran part de la seva vida a menjar. Gaudia devorant tot el que se li posava davant. No li importava si es tractava d'una amanida de formatge de cabra amb gerds o d'un corder al forn. Tot, completament tot, era pur vici. 

Després de menjar-se una paella de peix, va anar a l'habitació. Caminava amb dificultats i havia de recolzar-se a les prestatgeries del passadís. D'altra manera li seria impossible bellugar-se pel seu propi pis. De fer força al caminar, se li van escapar vents inferiors. Ell se la mirava assegut a la cadira de la taula. Li agradava veure-la d'esquenes.

Va passar més de mitja hora abans de què ella el cridés. Ell ja s'havia adormit, amb el cap recolzat sobre els braços, damunt la taula. Però els crits eren forts, el sol·licitava urgentment. Es va desvetllar i va acudir a la cita. Ella romania estirada al llit. Duia un camisó transparent molt gran, tan gran que hauria servit de llençol pel llit d'un nen. Per això havia tardat tant entre l'àpat i l'acte; canviar-se no era tasca ràpida. 

A ell li sobrava aquell tel de seda i transparències. El va treure i després va fer el mateix amb els sostenidors, que quedaven amagats als laterals, entre les motlles que els cobrien. Els descomunals pits, més grans que el cap d'un infant, caigueren de cop. Ell els va agafar i els va llepar sencers. No va tardar en treure-li les calces gegantines, val a dir que d'un costat a l'altre feien més de tres pams.

La va despullar tan ràpid com va poder i li va regalar el seu menjar més íntim. Ella se'l mirava mentre li feia una acalorada fel·lació. De tant en tant havia d'aturar-se i respirar profundament. El metge ja l'havia advertit, respiració i ritme cardíac eren termes que sonaven massa a les visites que feia a l'hospital.

A ella li venia de gust moure's d'un costat a l'altre, practicar totes les posicions que havia llegit en un llibret titulat "Kamasutra per a principiants"; però ell anava per feina. Tenia clar que primer posaria el seu membre a la seva boca i després el posaria a l'entrecuix. Ni posicions ni coses rares. Ficar i treure. Tants cops com pogués, fins escórrer-se dins seu, prement amb força tots aquells plecs de pell plens de greix corporal.