I volgueres creure que la veritat oculta,
la que s'adorm i et desperta,
tenia unes cròniques amb les que
aniríem plegats, sense endur-nos l'espill
daurat o no. Potser aquell que la mare,
abans de morir, va trencar quan va caure
escales avall, vida cap al fons.
Aquelles escales les pujava de tres en tres,
jo, no pas ella; que ella no podia;
ni aleshores ni mai, perquè duia sempre,
i quan dic sempre és sempre sempre,
coses a sobre. Tal vegada un cafè,
que transportava, sí,
com jo pels passadissos de l'institut,
d'un costat a l'altre. Tal volta una munió
del que fos, coses, pensaments,
preocupacions, rituals, caixes,
ampolles, vaixella, o la mort.
Perquè duia la mort a sobre,
com tu, que llegeixes pensant que no,
que el final de la vida no és per tu,
però sí. Quan toquen les campanes al poble
és per algú, per qui sigui.
Un tros de pols, un record,
cendres que no volien ser-ho,
mes ja ho són.
O algun homenot vell i rabiut,
enfadat amb la vida i desitjant la daga al coll.
I és que les escales, sigui a cant de Ferrater
o de qui vulgui baixar-les, ens duen
In eternum a cavalcar amb el Comte.
Serem nosaltres, doncs, qui cridarem
mentre caiem, i no callem, si volem,
de forma indefallent, el verb
o la carn, o l'hòstia que es va alçant.
