Et recordo estirada

Et recordo estirada, t'evoco amb un ull mig tancat. Jo t'explicava com m'havia anat a escola. Tu gemegaves el que podies i, de sobte, roncaves. Les meves ganes de compartir amb tu el que havia fet em duien a agitar-te, com si fossis una morta a salvar. L'ull cluc s'obria i jo continuava parlant sense que ningú m'escoltés. Estaves malalta. El teu cos bullia per dins. No hi havia prou medicaments que et curessin i en vas agafar de teus. Quina insistència més penosa la meva. Narrant com de bé m'ho havia passat amb els nanos petits en acabar les classes. M'agradava ensenyar-los coses; a ells els agradava escoltar-me i jugaven contents. Potser, com cada dia sentia que aprenia menys, quan ensenyava als altres, creia que aprenia més. Potser, com cada tarda et veia mig adormida bocaterrosa sobre el llit, quan et parlava, estava segur que no m'escoltaves.

Relat de Melicertes

Crec en l'ànima sortint a saludar. Eix amb un vòmit sec. Ja no vol líquids ni trossos de fetge coberts de sang. Fuig de mi; la seva repulsa és clara. S'escapa d'un cos podrit i prefereix navegar sense casa. No busca res, ni troba cap llar. Surt. Surt a saludar. Surt perquè sap que a dins només continuarà fermentant-se. Es grillarà com les patates brutes de l'hort. Es tocarà com les peres que ningú ha gosat collir.

Crec que mai ningú m'ha estimat. Perquè estimar algú sense ànima és un pecat. I de pecats n'és ple el món. Però el món no permet que s'ompli més del compte. Crec que mai he estimat. Perquè estimar amb el cor corromput és l'ampolla sencera que t'has begut. És aquell porro de les tres de la matinada sobre l'asfalt mullat de no saps què.

Crec que massa cops m'han dit que no sé estimar. Qui estima massa, acaba ofegat. Melicertes soc jo. Cada cop que us banyeu, Palèmon us toca. Deixeu-vos tocar.

Relat de Califòrnia

Ni Califòrnia ni la ràdio encesa.
Són quatre xiscles
que travessen la finestra del despatx.
Ningú es mou, però tots sentim
aquell ganivet baixant
gola avall.

Qui es dedicarà a afilar
amb ferro i pedra dura
la daga aliena
que ens és tan pròpia?

M'agradaria saltar-me les regles,
finestra avall, roc recte,
com un meteorit fortuït.

Desitjaria ser sord i no sentir
les emocions dels altres
perquè acaben sent meves.

Moriria per morir
i no tornar a reviure
quatre crits i un esglai final.

Relat de la pietat

El meu pare,
sense pietat davant d’un dòlar brut.
La meva mare,
sense por dels lladres que robaven per menjar.
Aquells espais, tan buits com plens,
són ara estranys
dins del meu petit paradís perdut.

La pietat no existeix,
no sé què mireu allà dalt;
quan algú de la teva sang mor
cauen els anells
del dolor i la distància
forjats sense abraços ni petons.

La família, aquell estrany misteri
que no és un país,
però que crea fronteres inútils
amb soldats que les defensen
i exiliats que en fugen
de matí
sense haver pres ni el cafè
que els unia en un abans plegats.

S’obrien les portes per anar a buscar
el meu germà;
sortia corrents carrer amunt.
S’obrien les portes
i m’avergonyia de veure
les ampolles sobre la taula
tant buides com plenes de ràbia.
Algú va carregar-se els límits
i els diumenges
no van ser mai de ningú.

Cada un de nosaltres tenia un rol.
L’exiliat,
El rebotat,
L’escombriaire,
El rebelat.
La santa mare de Déu
cuinant pels profetes
i Josep fumant al paller
amb la cua entre cames
i les flames sobre un taulat
ple de belles dames.

Relat del sòl

Cada cop que sentia el soroll de la porta, el batec del cor se m’accelerava. Alguna cosa passaria. Jo tenia set anys, però de seguida en vaig fer quinze i tot allò es va esborrar per art de màgia. Diu la gent que si barreges alcohol amb neurones fugitives, acabes creant llacunes de dimensions colossals.

Aquella porta tornava de tant en tant. A vegades a l’habitació, per culpa del vent. Altres cops al cotxe, algú que l’empeny. Fins i tot a la feina, en aquell petit despatx en el qual m’hi passava hores i hores esperant la mort.

Ningú et besa quan portes una falç entre les mans. Qui gosaria ficar-se al llit amb el senyor dels sepulcres? Ella ho va fer. No un cop, ni dos, ni tres; repetia tant que li sagnava l’entrecuix. Ella era conscient que per cada batzegada interior, l’encastaria fins macar-la de dalt a baix.

Un dia gris d’hivern, va sortir el sol i l’herba va lluir aquelles gotes diminutes que usen els cargols per lliscar d’un costat a l’altre. Durant quatre hores vaig perforar el terra, picant el sòl amb una pala trencada i esllomant-me per a ella. La tenia al meu costat, jeia a pocs metres. M’agradava observar-la mentre foradava aquell terreny. Els cucs anaven saltant de les pedres que treia. Com més avall anava, més humida era la terra. Tanta estona cavant per acabar la cerimònia amb presses. Zeus va llançar un llamp i, tot seguit, una pluja torrencial. El sot ja hi era, només calia empènyer-la i deixar que la natura ho tapés tot amb el corrent de l’aigua.

Em vaig llevar de matí. Després de rentar-me la cara, vaig observar el meu jardí i vaig donar les gràcies de no haver-la enterrat allí.

Relat del coronavirus

És una sort única i excepcional confinar-se en un pis de més de 200m². Res com cridar les veïnes perquè vinguin a veure'm quan tinc ganes de jugar al parxís. Aquí, ja se sap, tots ens passem la llei del queda't a casa pel forro dels baixos. Ja portem una setmana de vacances i cada dia algú de nosaltres baixa a buscar una bona bossa plena d'alcohol. Com les caixeres no ens deixen comprar més ampolles de les que es poden, fem una ruta pels diferents supermercats del barri. Tenim reptes, a veure qui aconsegueix comprar més sense topar-se amb un agent d'inseguretat, aquests que no duen mascareta i et renyen com si estiguéssim al cole un altre cop. I així, parlant de l'escola, va sortir el joc d'ahir. Cada nit muntem una ben grossa. No pensem quedar-nos quiets sense fer res! Vam jugar una partida ben rara. Un veí va proposar-nos acudir al seu pis a les nou de la nit. Quedàvem per sopar, però estem en confinament, res pot ser normal. Havíem de seguir unes normes bàsiques de protecció. Només podíem assistir amb llenceria cara. Calia dur el tiquet de compra i mostrar una mica (no massa) com era la roba interior que havíem escollit. En Guillem, que és més boja que tots els altres, va entrar al pis tot despullat, només duia mitjons de jugar a voleibol i uns calçotets slips ben ajustats. Jo ja li coneixia la mercaderia, però alguns veïns no, per això tots de seguida van començar a fer broma amb la seva mànega de bomber. Val a dir que la resta dúiem samarretes transparents o pantalons baixos. Era la nit de la llenceria i no de la mostra veneciana!

Els problemes van sortir cap allà a la una. Fèiem tant soroll que uns policies que circulaven  dins d'un cotxe pel carrer de davant van sentir-nos. Primer van provar d'advertir-nos amb el megàfon, però en veure que el Guillem i la Marta s'estaven enrotllant al balcó sense roba i no els hi feien cas, van baixar del vehicle i van entrar per la força a la finca i al pis. Tots els veïns érem allà dins. Música a tot drap, ampolles mig buides per totes les taules, pols blanca sobre alguna prestatgeria, roba per terra i molta escalfor. Les finestres eren obertes, però feia calor. Bàsicament perquè tots anàvem calents. No hi havia ningú que encara portés la vestimenta original. O despullats o en roba interior. Homes amb dones. Dones amb dones. Homes amb homes. Homes sols en un racó tocant-se. Una dona dormint amb la cara plena de líquids. I fum. Molt de fum per tot el pis. Algú havia posat a cremar unes fulles de maria al mig del menjador. Recordo que un dels dos policies se'm va acostar amb cara de mala llet. Recordo que em deia alguna cosa molt a prop de la meva cara. Tan a prop que no vaig poder-ho evitar. Li vaig contestar. Ens vam encarar. Els dos parlàvem molt fort. La música no ens donava una altra oportunitat. Molt soroll i un ambient enrarit. Uns centímetres l'un de l'altre. Aleshores, no sé com, ens estàvem besant. Ell volia fer-nos fora, se suposa. Jo volia fer-lo fora a ell, se suposa. Però estàvem els dos menjant-nos la boca. Qui sap si va ser pel blanc dels meus narius que vaig enganxar-me a aquella barba uniformada. Qui sap si va ser per l'aroma de nom de dona de cinc lletres que ell va passar la llengua per sobre de la meva. Però durant aquells minuts en què vam estar enganxats, alguns ens van fer fotos, i les van penjar a les xarxes! I d'altres van ignorar-nos i van seguir amb la festa. No va durar massa, no ens vam magrejar tampoc molt. Però els llavis hi van ser, com grapes en fulls de paper. Humits, juganers, embogits per un moment de follia que hauria suposat molt més si la consciència no hagués trucat a la porta. Vam separar-nos per respirar i vaig fugir. A poc a poc, vaig encaminar passadís cap a la cuina. Allà m'esperava una meva amiga que es netejava els baixos, ella tenia por de quedar-se embarassada; jo tenia por d'haver-me equivocat. Vam mirar-nos i vam riure.

El virus, quan balla la música sota el vent orat, ens fa més feliços.

Relat de novetats

La cervesa freda i segueix la calor a la ciutat. Esmorzarà vinet i uns cereals. Roba interior i passeig d’un costat a l’altre de la casa. Són les quatre de la matinada. Alguns beguts tornen cap a casa. Ell continua sense poder dormir. S’asseu a una cadira mig trencada. Hauria de comprar-ne una, he vist un anunci a sota de casa, no recordo el preu, però era barata. La foto que sortia era d’un parell de cadires, com si estiguessin d’oferta. Eren de color marró, marró fosc, potser roure, potser plàstic. No eren unes cadires pomposes, ni imperials, ni majestuoses; segurament no deuen ser ni còmodes. Però m’ajudaran a seure sense tenir por de caure. Aquesta que tinc té la pota trencada i el respatller esquinçat. 

Dos quarts de cinc. Una passejada més pel pis. Mira el mòbil. Tot igual. Sense novetats. S’estira i observa, des del llit, amb el cap recolzat sobre el coixí, la finestra que dóna al carrer principal. Un parell d’estrelles sembla que facin algun senyal. Serà ell? Serà ella? Qui m’està enviant aquests missatges? Torna a mirar el mòbil, no hi ha res de nou. Amb la mà dreta es col·loca bé el coixí. Acte seguit se’l treu de sota del cap. S’asseu, amb els peus tocant a terra. El cos recte. La mirada perduda. Allarga la mà esquerra i intenta trobar, per la tauleta de nit, un got. Quan el troba se l’apropa a la boca i es beu el vi blanc que li ha sobrat fa estona. Està calent. Quin fàstic! Sembla pixat. Un pensament li porta a l’altre i s’alça. Camina fins al lavabo amb la copa a la mà. Aboca el contingut a la pica. Deixa la copa sobre un prestatge i s’asseu al vàter. No li ha calgut ni obrir la tapa, mai no la tanca. No sé què haig de fer avui. Hauré de repassar l’agenda. Haig de mirar què em toca. Podria aprofitar ara, mentre estic aquí assegut. Si hi hagués pensat. Quan acaba torna cap a l’habitació. Mira el mòbil. Tot igual, ni un avís. S’estira cap per avall, té intenció de dormir. Tanca els ulls deu minuts. Sembla que viatgi a algun lloc. Són només deu minuts. El viatge s’acaba quan sent un soroll. És el so que fa el seu telèfon quan rep un missatge. Aixeca el cap, mira cap a la tauleta, no troba el mòbil. Aixeca el tronc ajudant-se amb els braços, revisa la tauleta de nit, ni rastre del mòbil. On l’hauré posat, ha d’estar per aquí. Torna a posar-se dempeus i, aleshores, veu el seu telèfon tirat per sobre del llit. L’agafa i veu que no ha rebut res. És estrany, juraria que he sentit el soroll. Però… tinc el mòbil en silenci. No pot ser.
Les estrelles que envien senyals a través de la finestra comencen a desaparèixer. El sol surt per l’Est i il·lumina una petita part del cel. Fa molta calor. La ciutat és un polvorí. La nevera és plena de cerveses. N’agafa una. S’asseu a la cadira mig trencada, mira el mòbil, sense novetats. Obre la llauna i beu per refrescar-se. Aviat serà de dia, la gent anirà a treballar. Ell seguirà allà, mirant el mòbil, bevent cervesa, esperant un missatge que mai no arribarà. 

Relat de líquids

El meu nom és Joe Roberts, però no treballo per l’estat, ni sóc sergent de policia. De nit treballo netejant una fàbrica dels afores de la ciutat. De dia dormo, menjo i m’emborratxo. Sembla difícil posar-se a escriure aquestes línies en un estat sobri, des que el meu pare va morir que ho intento; però no hi ha hagut forma.

De petit, ell i jo jugàvem sense parar, ell tenia permisos llargs de la marina, jo deixava d’anar a l’escola per poder tirar la pilota a cistella. Hores i hores junts, botant aquella pilota perquè jo arribés a ser algú. Podien ser les quatre de la tarda o les tres de la matinada. No ens importava que els veïns sortissin a renyar-nos, ell sempre tenia una excusa preparada. Un partit a preparar, un acte important pel poble… sempre tenia paraules per totes les crítiques que rebia.

Quan vaig fer els setze tenia l’oportunitat de la meva vida, em van cridar de la capital per jugar a l’equip de la Universitat. Podia començar a guanyar-me la vida i deixar per sempre més uns estudis que no em servien de res. Era el moment esperat pel meu pare, el que ell havia somniat des que ens vam quedar sense la mare. Però el dia en el que havíem quedat amb els negociants tot es va girar. El meu pare no va aparèixer per casa, estava a la cantina, reunit amb una ampolla de litre i mig de ginebra. Si ho hagués sabut, juro per la mare que hauria anat corrents fins allà, hauria fet aquells cent quilòmetres de distància saltant a tota velocitat. Però no, no ho vaig fer. Jo estava preocupat. Tenia el cor encongit i les llàgrimes a punt de saltar galta avall.
Ahir per la nit, mentre passava el tiràs per la planta tres, se’m va caure un litre d’un desinfectant dins d’un contenidor que hauria d’estar tapat. Maleït dimoni! Per què nassos vaig haver de fer-ho. La meva feina no té cap secret, no calen estudis ni grans pretensions. Començo per la planta superior i vaig baixant fins arribar a l’entrada principal. En totes faig el mateix. Primer passo el tiràs, després omplo la galleda amb un parell de desinfectants (sí, amb guants, perquè són molt forts), uso la baieta de pal amb el líquid que he preparat i, finalment, buido la galleda als lavabos del fons del passadís. Qualsevol podria fer la meva feina, per això la vaig escollir. No tinc estudis, no sé fer res que requereixi una tècnica precisa. Això és bo per mi. Però ahir, ahir anava begut, com sempre, o més; no ho sé. La pitjor hora de feina és la primera, perquè vinc directament del bar. A vegades, si vaig molt torrat, passo per la dutxa de la fàbrica d’aliments escolars i em trec les collonades. Ahir no ho vaig fer. Pensava, de veritat ho dic, que anava tan pet com les altres vegades, no pas més. Ara me’n penedeixo, però ja sé que no servirà de res. Aquest matí han mort 50 nens intoxicats per culpa meva, de res poden servir unes línies de disculpa, ho sé. Però senyor jutge, abans d’enviar-me a la llitera per rebre el fluid letal en xeringa, tingui en compte que, quan jo era nen, també van ruixar la meva vida amb un líquid que no em corresponia.

Relat de Blai

La grassa del bar de la cantonada no para de mirar-se el jovenet ros que no arriba als vint anys. No és mitjanit, però els llops ja naveguen pels carrers amb les seves millors gales. Noietes primes i maquillades inunden una rambla que no té sortida al mar. Se sent un soroll repetitiu que recorda a les xapes de les ampolles caient a terra. 

Ella s’arrossega com les serps, es muda de pell i treu la llengua cada cop que li demanen. Algú sortirà ferit aquesta nit. Els policies locals vigilen la zona buscant aquell invertebrat nocturn. Les farmàcies estan obertes i els preservatius trencats. No hi ha poetes sobre les taules brutes de sis guiris torrats.

Algú canta la cançó del carrer Blai mentre els nois segueixen buscant Loli la Gordi, ningú els hi dirà que no, però sembla que el terra acabarà mullat de birra i els hi costarà més de vint la jugada. 

Els germans negrets tenen la cantonada agafada i els llatins els miren de reüll, s’espera tempesta a dos d’una. No hi passejaran ni menors ni noies fleumes que no trepitgin fort. Serà l’hora dels okupes i les punkis, reunides amb l’as sota una màniga transparent.
Ella ho tenia tot, ella ho va deixar a terra i va seguir els passos de l’asfalt. Serà una melodia divertida i harmoniosa, un jazz trencat que no podran cantar ni els més agosarats. És la cançó del carrer Blai, la que xiulen els desesperats nocturns que udolen davant d’uns llavis llatins. No hi ha esperança ni fe, només vidres xocant sota l’atenta mirada d’una veïna en camisó de lli. El Mossèn s’ha oblidat de pregar pels nois, que sortiran corrents darrere d’un exiliat de Mali; si el troben l’ajudaran, sinó caldrà més sopa de caldo, la de gel, la de la llimona, la que tortura fins a altes hores de la nit quan ningú vol tornar sobre el coixí.

Relat de metàl·lics

Sota un sol primaveral, el matí es presentava desconcertant per la Marta. Des de la seva finestra explorava els animals moribunds que s'arrossegaven per l'empedrat de la ciutat. Aquesta nit ha sigut dura, es deia. A la vorera de davant uns nois saltaven per sobre dels bancs i molestaven a unes senyores grans. A tocar del semàfor, un avi s'ho mirava tot amb un posat seriós. A saber què es deuen haver pres, es preguntava per dins.  A sota de casa de la Marta, dos joves seien a la terrassa del bar. Les cadires metàl·liques, aquestes que fan tant mal a l'esquena, eren trons reials on dos reis es prometien amor etern.

Ella lluïa les cames tant com podia, gràcies a una minifaldilla que, per qüestions inexplicables, tenia ajustada gairebé al melic. Ell tenia les mans llargues i investigava tots els camins que el destí li oferia. Si no fos per l'olor a alcohol que desprenien els seus cabells, el cambrer juraria que feia un mes que aquell xicot no es dutxava. A sobre de la taula, dos gots de tub buits, el gel encara desfent-se al voltant d'un cítric. Ni rastre de mòbils ni de xarxes socials.

Dos ulls connectats amb dos més, quatre ulls clucs gairebé a punt de tancar-se, dient-s'ho tot i més. Llavis secs de tant besar-se. Mans gastades de tant tocar-se. Cossos demanant, per favor, anar al llit per poder dormir fins l'endemà. 

Relat de morfina

Amb la cambra fosca, amb el silenci regnant a l'habitació, així va caure la nit aquell mes d'agost. Recordo que m'ho va explicar ell quan ella ja no hi era. Recordo que vam xerrar durant hores en aquell bar del barri de moda de la ciutat. Ell no plorava ni reia, tan sols es cenyia al guió establert per recórrer amb tot detall una història que, per sort, jo he aconseguit adaptar dins del meu cap, evitant rememorar aquelles situacions que m'agradaria no haver sentit. Igual que jo, suposo que els clients de la taula del costat també a hores d'ara es mengen amb diferent regust la síndria quan algun cambrer els hi serveix per alleugerir la calor. I és que mentre jo sentia aquell relat, tots els allí presents teníem a la taula grans trossos de síndria freda banyats amb alcohol del fort.

Va parlar-me d'ella, de la seva obsessió per recargolar-se i trobar el gest adequat que li calmés el dolor. Jo no sabia res de medicina, ni ell tampoc, però no calia tenir gaires coneixements per saber que les medicines ordinàries ja no li feien efecte. Algunes tardes venien infermers especialitzats i la banyaven amb dosis altes de morfina. Ella descansava, ella flotava. Sempre tan lluny de la terra i en aquell moment, just aleshores, segur que hauria volgut navegar menys pels aires. Però allà dalt no notava res i, desgraciadament, ara ja no volia dissimular.

A l'habitació la llum era molt tènue, tal i com em va dir, es feia difícil de posar-se a caminar sense entrebancar-se amb res. Hi havia un petit graó que encara dificultava més el pas i, per acabar-ho d'adobar, l'ordre havia desaparegut completament. A ell no li importava que tot estigués tirat o que fos una tasca complicada arribar fins a ella, sinó que només es posava nerviós amb el gran ventilador que rodava sobre dels seus caps. Era vell i estava descollat, calia que algú el collés aviat o aquella casa viuria un ensurt. En dir-me això va somriure i amb el seu humor negre característic va acabar amb un afegitó que deia així: l'ensurt el sabíem tots, però a saber si seria en un acte de diferent escenari.

Estava tan prima que, en agafar-la, segons em va dir, hom podia témer que es trenqués a trossos. Tot allò els superava, la seva mirada, el seu plor trencat, aquella mirada de desesperació... Aleshores va sonar aquella cançó, no pas al bar on ell li explicava, ni tan sols a la cambra on ell l'ajudava, sinó en el seu cap mentre dormia. Era una lletra absurda i sense sentit, feta de pressa i corrents per algú que no tenia la sensibilitat esperada, però era emotiva. Ho era, com sol passar, perquè hi havia una vivències compartides, era quelcom subjectiu, un moment únic, un sentiment que res no té a veure amb la superficialitat d'una cançó d'estiu. L'havien compartit, l'havien viscut, era d'ells dos i de tots amb qui havien estat units. Era part de l'eternitat que a partir d'aleshores podria recordar en mirar al mar.

Relat de cap d'any

Pots mesurar l'alcohol de dins de les ampolles, o la graduació, o la quantitat, o el que vulguis. Pots mirar amb ulls de cec i girar la vista davant de tot el que passi o creure en no-res i continuar caminant. Pots demanar-li als veïns que et portin la sal, que deixin de cridar o que vinguin a cuidar-te la dona mentre visites el club nocturn. Pots sentir-te brut i netejar-te sota la creu de l'església del barri, sigui la més gran o la més petita.

Però res, res de tot el que puguis imaginar, podrà tornar a situar-se allà on ho vas tenir ara ja fa tants anys. Quan podies caminar, respirar, gaudir i riure amb gent que ni coneixies, ni parlaves, ni reies, ni veies al teu costat. Tan sols te'ls imaginaves, els dibuixaves i els escrivies en una llibreta de petites dimensions, on cada frase quedava entretallada. Semblava un compàs de jazz, però era pura geometria, no hi caben mai dos versos en cinc centímetres poc calculats.

I quan hi penses caus a terra, sense recordar si el terra es mou o ja està aturat, perquè has begut tant que tot el que s'acostuma a moure a vegades s'atura per donar-te més pel sac. Són els herois d'Hiroshima, els mateixos que van bombardejar fins a matar-los a tots. Són els assassins que venen armes i tot el que no es pot dir. Són els que van creuar aquell desert sense caminar, sense nedar, sense baixar pels barrancs més bruts de tot el camí que han de fer els mísers perduts.

Recordem, plegats, units, amb les mans agafades com si fóssim un únic ball. L'últim ball de la nit. Els àngels amb els que mai havíem cregut han vingut per posar-nos contents abans de dormir, plàcidament fins l'eternitat. Són igual que nosaltres, però ni odien ni estimen, per això sabem que no són humans. Porten aquelles tristes ales que tant agraden els nens, aquelles que amb els anys llueixen un gris gastat que no s'esborra ni amb lleixiu.

Ballem, ballem fins que la veu esquinçada d'aquell trist pensador ens deixi de turmentar. Els nostres petons no seran com les abraçades sinceres que manquen en aquesta sala prèvia al túnel de fosca nit. No ho seran ni ara ni mai. Ni quan aquelles veus angelicals taral·legin la tornada infernal que es van inventar per seduir els humans que morien per tu i per mi.

Relat de Sant Antoni VII

John Moon fa estona que vomita. Té la barbeta recolzada a la ceràmica del vàter, expulsa tot el que ha menjat, tot el que ha begut, tot el que ha plorat. Per cada guèiser, una pena menys; per cada arcada, una frustració més. Ho vol treure tot, quedar-se completament net. Aquest ha estat el seu objectiu quan, fa unes quantes hores, s’ha passejat de bar en bar bevent ginebra a dojo per tot el barri. Un dels cambrers ja l’ha advertit, just abans de què comencés una batussa amb un modernet que se li havia queixat. Les raons per protestar? Evidents o no, alguns les han vist i han recolzat l’home de barba llarga i cuidada. John cridava molt quan parlava sol, cada cop que escrivia una frase a la seva llibreta s’aixecava de la cadira i exclamava que havia tocat el cel.

La Xalada, el local on han ocorregut els fets, és un restaurant de tapes on la gent parla en veu alta, però no crida. Si bé és normal que el lector es pregunti per què aquest establiment s’anomena així; quan un coneix la propietària ho entén perfectament; a pesar de què ella digui que és en honor a sa mare, clar. Allà es degusten plats exquisits, tan bons com unes patates que passen per tres processos d’elaboració (bullir, fornejar, fregir). Els millors vins acompanyen els menjars dels sibarites i tothom en fa bones valoracions. Avui, però, segur que els comensals s’han endut un regust amarg. Tan amarg com la ginebra amb Campari que s’ha pres John i que ha escopit a la cara del modernet que li ha recriminat la seva exaltada actitud.

Al cap d’unes empentes, pocs insults i algun que altre cop de puny, Moon ha quedat orfe de companyia al bell mig del carrer, a la gran vorera en xamfrà de davant del restaurant. La foscor de la seva sensació només s’ha vist atenuada per la il·luminació d’una gran lluna plena que, segons ell ha cregut, li ha xiuxiuejat alguna cosa a l’oïda.

Després? S’ha posat els cascos a les orelles i ha passejat fins a casa seva escoltant música. Li ha costat tant arribar sense perdre’s com obrir la porta sense trencar la clau. Els veïns escolten els seus sorolls guturals, té la finestra oberta i el pati interior fa de caixa de ressonància. No hi ha secrets. Alguns, fins i tot, s’atreveixen a jutjar-lo. L’anomenen el boig de la comunitat. En un món ple de persones sensates, el foll és el que treu l’amargor dels intestins.

Relat de Sant Antoni V

Obre la nevera i agafa un iogurt. Se l’endú al costat de la finestra. Des d’allà veu el Teatre Arnau. Menja amb tanta fal·lera que aviat se l’ha acabat. Mira el telèfon. Cap trucada. Torna a la cuina. Agafa una ampolla d’aigua. Se l’emporta al costat de la finestra i s’asseu a la cadira. A poc a poc se la beu tota. No té pressa. Només espera que algú el truqui per telèfon, li enviï un missatge o aparegui per la porta. Però res. L’únic soroll que envolta el seu pis és el dels nens cridant pel carrer, el dels clàxons dels cotxes demanant pas, el de la solitud que no marxa de casa seva.

El teatre és, avui en dia, un edifici vell, abandonat, amb les portes tapiades i que serveix de refugi d’algun rodamón que d'altre. Temps enrere queden les cues que es formaven per gaudir-lo. Homes i dones, amb amics i familiars; tothom esperava ansiós per entrar-hi. Ell també. Eren altres èpoques, cada divendres tornava a casa amb algun regal... un ull morat, el nas amb pols blanca, vomitat per sobre de la camisa, esgarrapades a l’esquena fetes per una dona salvatge... La seva vida es movia com l’aigua a la cassola que bull. Els seus sentiments estaven de rebaixa; els regalava sense importar cap a on anaven. No tenia temps de pensar en les conseqüències de cap dels seus actes. Baralles, orgies, festes de dia i de nit, bronques, feines perdudes, hores inesgotables de lectura solitària entre els arbres de Montjuic. Amb una xeringa viatjava i coneixia els protagonistes de les seves històries preferides. Després dormia, sense necessitat de menjar, ni de beure. Amagant-se entre qualsevol matoll. I quan tornava al món real, feia girar les agulles del rellotge, les posava a on volia i reprenia la disbauxa fins a caure a terra.

Rebre un insult o un cop de puny, a vegades, fa sentir més viu que obtenir menyspreu o ser menystinguts. El Teatre Arnau està abandonat, no se sap si acabarà convertint-se en un basar de grans dimensions o si perdurarà, per sempre més, com un monolític. Mentrestant, ell segueix mirant per la finestra; menjant, bevent, respirant, acabant l’oxigen de qui no té a ningú per estimar.

Relat de Sant Antoni III

Entre el riure de les gitanes que passegen pel carrer, es pot sentir -afinant molt l’orella- la veu d’un home que corteja una dona un xic més gran que ell. “Ai amor, que la nostra nit no s’acabi aquí, deixa’m portar-te a Pensión Iniesta, veuràs les estrelles des del balcó, ens quedarem abraçats a un racó”.

Entre rodolí i rodolí ambdós beuen un líquid desconegut per tots els observadors, el continent és una garrafa de plàstic, semitransparent, molt bruta; el contingut deu ser d’alta graduació, perquè a mesura que van bevent, el seu estat empitjora radicalment.

Els dos estan asseguts a un banc individual del xamfrà entre Sant Pau i Paral·lel; un d’aquests bancs-cadires que han posat per incomodar els sense sostre, però que a més a més dificulten la vida als Don Juans que volen dir coses maques a les dones que acaben de conèixer. És el seu cas, ella està asseguda a sobre d’ell, i si no fos perquè ella és una mica grassoneta la situació podria ser, fins i tot, romàntica. A cada minut que passa, se li adormen més les cames, si ella continua sense decidir-se, al final ell no podrà ni caminar.

Estan a tocar d'una habitació on poder-se estirar, relaxar les cames, despullar-se i, qui sap, si fer alguna cosa més que dormir la mona.

De tant beure a ell se li escapa que tot sovint hi porta noies. A ella no li fa gràcia i, tot el que tenia guanyat, ho perd. Ha de tornar a començar la conquesta, però aquest cop ja parteix d’un estat insensible total de les cames. Ella no s’està quieta, i acomoda el cul cada cop més a sobre de la seva cintura. Com no espavilin, acabarà sense respiració.

Pels qui no la coneguin, Iniesta és una pensió clàssica, amb tot el sentit que pot prendre la paraula clàssica. Els mobles són clàssics perquè són coetanis de la música clàssica; el recepcionista és clàssic perquè podria haver nascut fa dos segles; la neteja és clàssica perquè durant l’època moderna mai no hi ha sigut present. Parets de colors desgastats, amb trossos de pintura caiguts; endolls que no funcionen, finestres que no tanquen i pols, pols per tot arreu. Algun turista que altre examina les taques de la paret del bany, cal saber si són restes arqueològiques o si, simplement, són records de bacanals passades.

Ni ell ni ella no acaben a l'habitació. Ell s’adorm i ella marxa; agafant-li la garrafa i la cartera de regal. Com dorm! Quina placidesa! La seva cara mostra una felicitat eterna, per fi ha entrat al món dels somnis i pot sortir, sense demanar permís, al balcó de la pensió, pot veure la gent anant amunt i avall... parelles, solitaris, desconeguts i coneguts; el Paral·lel es una autopista d’ànimes sense rumb, però amb molta vida.

Relat de Sant Antoni II

La nit és fosca, com tantes d’altres, però baixant per Ronda Sant Pau una enorme lluna plena il·lumina un carrer amb, potser, massa faroles.

Abans d’arribar a la Plaça Folch i Torres, cal aturar-se a la cruïlla amb Marqués de Campo Sagrado, sobretot si és de nit i s'hi va acompanyat, tot i que els llops solitaris, de vegades, també visiten un local vermell intens per dins i gris trist per fora. D'una grisor que només s'esvaeix quan està tancat, gràcies a un parell de bruixes ridícules que entretenen els nens quan juguen pel carrer.

Així s'aturen, doncs, el Joan i l’Agustí, quan tornen del sopar d’empresa al que han assistit. Ben al contrari que tanta d’altra gent, ells hi van per obligació. No són els típics treballadors que s’excedeixen davant dels seus caps i acaben la nit abraçats a qualsevol company de feina. Ells compleixen, van a sopar i, després d’acomiadar-se sota el pretext de qualsevol excusa, marxen a fer una copa a La Bruja. És un ritual que no han trencat des de fa uns quants anys i que, avui, tornen a repetir.

Aquest bar de copes el regenta un home amanerat, d’un aspecte difícil de situar en el mapa mundi que tant importa a la gent; hi ha qui diu que té orígens àrabs, però també hi ha detractors sobre aquesta idea. Sigui com sigui, la seva amabilitat és indiscutible, cuida a tots els clients per igual, primer amb un somriure d’orella a orella, després amb un vocabulari agradable i un gest de complicitat.

Hi ha qui, perdut pel barri, s’atreveix a demanar una cervesa, un entrepà o una llimonada, però els experts en la matèria demanen una caipirinha o algun altre combinat d’alta graduació. Diu la llegenda que si aquí se serveixen les millors caipirinhes de Barcelona és perquè un dia hi va treballar una cambrera brasilera, que va fugir dels típics comentaris dels clients modernets que demanen que aquesta beguda no sigui tan forta.

El Joan i l’Agustí fa estona que es discuteixen. El to de la conversa ha pujat de nivell. Gairebé criden per parlar, i és que a dins del local la música tot sovint acompanya el misteri de la falta de llum. Alcohol, música, llums tènues i sofàs de teixit innombrable i enganxifós converteixen l’escena en un indret imprescindible del barri. Per les parets, qualsevol objecte kitsch acompanya la decoració; ja pot ser una verge santíssima que observa els amants que amaguen els seus anells, com quadres falsos comprats a les botigues dels xinesos. Algun dia penjaran una font màgica d’aquelles que fan soroll i llums com si tot l’any fos nadal.