Obre la nevera i agafa un iogurt. Se l’endú al costat de la finestra. Des
d’allà veu el Teatre Arnau. Menja amb tanta fal·lera que aviat se l’ha acabat.
Mira el telèfon. Cap trucada. Torna a la cuina. Agafa una ampolla d’aigua. Se
l’emporta al costat de la finestra i s’asseu a la cadira. A poc a poc se la beu
tota. No té pressa. Només espera que algú el truqui per telèfon, li
enviï un missatge o aparegui per la porta. Però res. L’únic soroll que envolta el
seu pis és el dels nens cridant pel carrer, el dels clàxons dels cotxes
demanant pas, el de la solitud que no marxa de casa seva.
El teatre és, avui en dia, un edifici vell, abandonat, amb les portes
tapiades i que serveix de refugi d’algun rodamón que d'altre. Temps enrere queden
les cues que es formaven per gaudir-lo. Homes i dones, amb amics i familiars;
tothom esperava ansiós per entrar-hi. Ell també. Eren altres èpoques, cada
divendres tornava a casa amb algun regal... un ull morat, el nas amb pols
blanca, vomitat per sobre de la camisa, esgarrapades a l’esquena fetes per una
dona salvatge... La seva vida es movia com l’aigua a la cassola que bull. Els
seus sentiments estaven de rebaixa; els regalava sense importar cap a on
anaven. No tenia temps de pensar en les conseqüències de cap dels seus actes.
Baralles, orgies, festes de dia i de nit, bronques, feines perdudes, hores
inesgotables de lectura solitària entre els arbres de Montjuic. Amb una xeringa
viatjava i coneixia els protagonistes de les seves històries preferides.
Després dormia, sense necessitat de menjar, ni de beure. Amagant-se entre
qualsevol matoll. I quan tornava al món real, feia girar les agulles del
rellotge, les posava a on volia i reprenia la disbauxa fins a caure a terra.
Rebre un insult o un cop de puny, a vegades, fa sentir més viu que obtenir menyspreu o ser menystinguts. El Teatre Arnau està abandonat, no se sap si
acabarà convertint-se en un basar de grans dimensions o si perdurarà, per
sempre més, com un monolític. Mentrestant, ell segueix mirant per la finestra;
menjant, bevent, respirant, acabant l’oxigen de qui no té a ningú per estimar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada