Segons quin dia
de la setmana és, no resulta en res, o resulta en tot. La suma és complicada,
però sempre ve de la mateixa manera; un número, un signe i un altre número.
Cristof i Killian
seuen a les cadires de plàstic de la sala d’espera de l’Hospital de la Comarca.
No es diuen res. No es miren. Capcots, respiren profundament. Pel seu voltant
passegen familiars i amics d’una persona que ha estat apunyalada. Els nervis
corren a flor de pell, llàgrimes, crits, “venjança”, clama un dels que no para
de moure’s dins del recinte. Ha sigut a mitja tarda, quan el bar Tomeu estava
ple de gom a gom. Els cambrers, com de costum, es queixaven que no podien
passar. Un dels clients anava passat de voltes, s’ha enfadat en sentir un
comentari grotesc i ha començat una trifulga de les bones. Quan tot ha acabat, l’amo
del bar s’ha quedat netejant el terra i arreglant els desperfectes. Aleshores
ha trucat a la porta un carter, se suposava que portava una carta per a un veí,
però que aquest no contestava quan trucava al timbre. Els dos han estat xerrant
fins que, de cop i volta, el carter ha vist com el veí s’acostava a la porta.
Ha sortit corrents, ha tret un ganivet de la butxaca i li ha obert l’estómac com
qui obre el bacallà, abans de fer-lo al forn o a la cassola.
Cristof es gira i
mira Quillian. No li diu res. Torna a abaixar el cap i tanca els ulls. Quillian
aixeca la mirada i prova de veure-hi a través d’una finestra que resta al fons
de la sala. És massa lluny, no hi veu res.
Un metge, vestit
amb el típic uniforme verd, entra per la porta principal, s’acosta a Cristof i
Quillian i els prega que l’acompanyin. Entren tots plegats a una sala annexa.
S’asseuen. Les cadires són més còmodes que les de l’altre lloc, però les parets
són més grises i això comporta sentiments més foscos. Cap dels tres diu res
mentre prenen possessió del seu lloc. Al mig, una taula de plàstic, rodona. El
metge treu un bolígraf de la butxaca de la seva camisa. Agafa els papers que
duia a una de les mans i comença a dibuixar. L’escena continua sense cap so
esdevenint paraula. El doctor es concentra amb el seu traçat, Cristof i
Quillian observen el dibuix. La tècnica que usa el metge la va aprendre en un
curs a distància ara farà un any. No li va costar massa diners, però sí molt de
temps. Va haver-hi d’invertir moltes hores en treballs i exàmens, que acuradament
havia d’embolicar i enviar per correu. Va ser en aquella època que el doctor va
conèixer el carter del ganivet. Si no fos per l’eficiència d’aquest últim, de ben segur que la meitat dels seus treballs no haguessin arribat als professors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada