La ciutat dels
cucs no dorm per la nit, sinó que ho fa abans que surti el sol. Aviat les persianes s’aixequen
i ells, dins dels seus refugis, segueixen amagats. Amagats de por. Amagats
de timidesa. Amagats de fred. Són els petits cucs que li surten a la ciutat
quan s’ha preocupat massa per la seva imatge i poc per la seva gent.
No s’afaiten, no
es dutxen, no tenen rutina. Només un hàbit els acompanya, ofegats en alcohol
roden d’un costat a l’altre, fins que cauen, s’estiren, s’arrosseguen i, sense
convertir-se en papallones, segueixen essent cucs de terra.
De bon matí
reguen els carrers, ells esperen al portal. A vegades queden xops, a vegades
els cal ajuda. No sempre és fàcil aixecar-se quan un s’ha acostumat a viure a
ras de terra. Asfalt brut, mans negres, peus glaçats. Quan tornin a venir els
homes uniformats els faran fora a cops de peu, garrotades i insults. Ningú vol
un cuc a la ciutat. Però aquesta està tan foradada, tan podrida, tan plena de
la vergonya dels humans... que sense que ningú se n’adoni, a mitja nit, quan
els nens dormen plàcidament, un a un, tots els cucs, es troben en petits racons
plens d’orins. A vegades es tapen el cap, altres cops es cobreixen amb
cartrons, la vida és tan dura que només una manta bruta i llefiscosa pot fer de pare i mare.
