Relat del no

I de cop i volta el mestre es queda sense paraules, sense verbs, sense saber què dir. L'artista entra a la sala i li pren el guix de la mà. Cara a cara es miren i es toquen a través del mirall. Es giren i es pentinen. Proven de parlar, ni que sigui per torns, intenten ensenyar al món què és estimar; però no aconsegueixen pronunciar ni una sola lletra. Els alumnes i el públic els demanen que es mirin els seus apunts, que consultin informació digital. Així ho fan. Ho intenten i no troben res.

Per la finestra entra una suau brisa i els dos tanquen els ulls i s'asseuen sobre de la taula. Viatgen més enllà d'aquelles parets tancades, busquen la deessa que els envia el vent que els turmenta. Arriben a sentir la melodia del temps que mai no va ocórrer i, aleshores, frisen amb el bes que mai no li van fer.

De retorn al món real, un dels alumnes, situat al costat d'un crític literari, reclama que es netegin. Vermella sang caient d'uns llavis plens d'espines. Vermell cor eixint per un forat al tòrax.

Pam, pam. Els dos són morts. Les bales dels somnis són més perilloses que les reals.

Relat de nois

I la llibertat va arribar amb els nois. Fora de les terres ocupades. Lluny dels crits oblidats. Sota d’aquella guerra innoble on els que lluitaven no eren soldats.

Va aparèixer la calma, o així ho esperava ell. Va esdevenir tot més planer, més tranquil. Com aquella planúria de l’interior, on costa trobar els arbres a peu de camí. Els marges són mers indicadors de pas, on, de tant en quan, un tronc es dibuixa amb força.

De nit, de dia. L’aire bufa tan fluix que el sol crema fins i tot en la seva llunyania.

Els dos paisatges eren diferents. Un dels dos podia semblar un motí, un combat de boxa, però per a ell no era més que un joc de nens. Aprendre, ensenyar, jugar. Mai és tard per fer-se xic. Caldrà molt de temps per veure l’horitzó perdut. 

Relat d'utilitats

-És perillós viure el present, tot sovint t'oblides del passat. I la gent no sap entendre-ho...

-Mestre, les seves paraules són sàvies. Sempre parla amb gran eloqüència. Escriu amb rigor i dotat de molta coherència. Omple articles i articles amb sentit comú i d'una visió suprema que em satisfà el desig descontrolat d'aprendre i aprendre. Per mi, mestre, és la bandera que necessito per seguir lluitant. És l'ombra que sorgeix enmig de la batalla quan em sento sol. És l'oasi fresc i saludable que se'm presenta al desert. Mestre, he pensat molt en vostè durant aquests dies. Estic disposat a fer el que sigui per seguir la seva estela. Vull portar-li les túniques i aguantar-li els llibres que llegeix. Sóc capaç de tot per sentir-lo recitar les seves creacions. Em deleixo per la seva doctrina. Seré el seu fidel seguidor. A cavall, a peu, a quatre potes, arrossegant-me. De qualsevol forma. Perquè la única cosa que em preocupa, oh Mestre, és tenir la tranquil·litat de no haver perdut aquesta oportunitat. Només un neci permetria que l'allunyessin de vostè. He tingut el privilegi d'haver arribat aquí, davant seu. Encara no ho sé com ho he aconseguit, però sóc ben conscient de com me n'aprofitaré d'aquesta situació...

-Fill meu, no vull saber quina utilitat li ha donat al meu llibre...