I la llibertat va
arribar amb els nois. Fora de les terres ocupades. Lluny dels crits oblidats.
Sota d’aquella guerra innoble on els que lluitaven no eren soldats.
Va aparèixer la
calma, o així ho esperava ell. Va esdevenir tot més planer, més tranquil. Com
aquella planúria de l’interior, on costa trobar els arbres a peu de camí. Els
marges són mers indicadors de pas, on, de tant en quan, un tronc es dibuixa amb
força.
De nit, de dia. L’aire
bufa tan fluix que el sol crema fins i tot en la seva llunyania.
Els dos paisatges
eren diferents. Un dels dos podia semblar un motí, un combat de boxa, però per
a ell no era més que un joc de nens. Aprendre, ensenyar, jugar. Mai és tard per
fer-se xic. Caldrà molt de temps per veure l’horitzó perdut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada