Relat de polirítmies

Tres dos i... i tornes. Un cop i un altre, ara amunt, ara avall. Ho tens. Ho esborres. Vinga, que ja ve. Ho tens. Aquell got, fred per fora, calent per dins, els vidres entelats i la calefacció a tot drap. Et tremolen les mans i no tens fred, no, no en tens gens ni mica. Només és aquella sensació pàl·lida, trista, que et retorna al bar on la vas conèixer, allà al costat de l'institut. Tu portaves aquella jaqueta absurda i bruta, que creies que et feia volar; era una estúpida sensació. Però et feia tan gran que no paraves de créixer i créixer, i t'asseies a aquell racó del bar, enmig de tota aquella gent estúpida, que parlava de coses d'homes grans, avorrides, grises. No creies en una vida com aquella, no la volies suportar. I ella venia, entrava per la porta i la saludaves, mig rient, mig tremolant. Les cames et ballaven, però no era el ritme de la música que sonava. I quan defallies, quan retornaves la vista al terra, prenies consciència del que feies, aleshores sortia el teu gran home, aquell que el compàs impulsava lletra a lletra. Li feies un gest i demanaves que s’assentés al teu costat. Treies un paper i bromejaves, ho feies tan bé que no te n'adonaves, ni ara no ho faries, aquella horrible sensació d'estar perdent i de tornar a començar.

I cremes aquella foto que ja fa temps vas perdre en el trasllat. Mires per la finestra i no veus cap dels records que vas esborrar. Lluny, al fons del carrer on jugaves a ser gran, ara dormen els teus somnis de joventut, sense aquell doble compàs que et portava a la glòria cada nit, quan tancaves els ulls i somniaves en ser algú especial.

Fa tant de temps que en Franky va marxar que ja no se senten aquelles sirenes ruïnoses de la policia quan ens perseguien pels afores de la ciutat, però tampoc se senten els teus plors, ni els teus riures; quan ballàvem sense llums, sense música, agafats  a aquelles faroles mig destrossades, que no serien capaces d’il·luminar ni un ionqui del carrer obscur.

Parades de bus buides, nits d'escapada mortal, se senten els sons de les navalles que tallen més que les venes per on flueix la nostra sang. Torna, algun dia torna, si us plau, ell ho vol, vol sentir aquella veu tímida que creixia a mesura que passava la nit.

Got rere got, les estrelles queien i tornaves a veure els àngels moribunds que demanaven per la rutina celestial, ells hi creien, ells no ho temien, ells estaven contents. Però tu, mories per continuar somniant, per seguir vivint, tant a la corda fluixa com aquelles falses llàgrimes que li vas dedicar.

I el got fred ja no és calent per dins, ni gelat per fora, és tebi, com la vida de qui no té carn sota de la pell, de qui no té sang dins de les venes, de qui no té cor dessota del pit, de qui no espera ser algú entre tants fantasmes solitaris, plens de vida i companyia.