Relat del presoner

Posa aquella cançó, si us plau, aquella del presoner. Presoner de no sé què. D'alguna cosa que no podia tenir. Quan l'escoltis recorda el que no tens, pensa en si ets presoner del quadre que vas dibuixar.

Negre com el carbó, cabell de passions enceses més de flama que de foc. Qui li pentinarà el monyo mig desfet que saluda a dalt de tot? Qui el desfarà estirant el seu bastonet amagat? Qui li recollirà el floc per sobre de l'orella? Un dit afortunat el que li posi bé i aprofiti l'ocasió per acariciar de les galtes a les celles. Un dit que es protegeixi d'un gran front amb una marca singular, única. Aquesta no, que no desaparegui, si us plau!

Alguns encara gosaran no mirar-li els ulls orientals, tancats de tant no dormir diran uns; tancats de tant somriure, sabrem els altres. I és que les galtes, aquestes galtes prominents, empenyen les parpelles amunt i abaixen el nas avall. Galtes per menjar, per besar, per dibuixar unint faç amb faç. Qui s'atrevirà a besar-li el mentó que protegeix la seva vida? Aquests llavis prohibits, aquestes dents salvatges. Resta tot quiet ara a l'imaginari, però es mou lluny d'aquí.

I mentrestant, el poeta es queixa, s'enfada, renega. El poeta és burro. Tantes estrelles per gaudir i, a vegades, encara es pensa que la que brilla més, la que té vida pròpia, la que és diferent i única.....  el mirarà.

De fons se sent "Torno en unes hores" rebotant contra l'eco infinit de l'Univers... i des d'aleshores ella ja no li ha demanat que tornés.

Relat de Noè

Començarem a sentir-nos vius

quan et posis al meu costat i ploris

fins que Noè, salvació divina, hagi de pujar al vaixell

per salvar-te a tu i a mi, com dos animalons

perduts, dins de la fosca marinada

que ens ha allunyat.

Mentrestant, seré una tecla més del

teu teclat absort; un llaç trencat 

a qui no podràs castigar amb la teva regla

dura i roent, que pica fort sobre 

l’escut del altres, sense adonar-se

que el teu s’està desfent.

Agafa els llaços i comença a fer nusos,

que la brisa te’ls pot fer veraços.

Relat del port

De dia em vaig convertir en un drac, duia el foc a la boca i les ungles plenes de sang; de nit vaig caure en un forat, tenia els ulls clucs i la mirada en un sac. Des d'aleshores vago pels carrers amb l'única intenció de veure-li la cara a les deformades llàgrimes que li llisquen galtes avall.

Va ocórrer ja fa molts anys, però encara la recordo a sobre meu, amb el cap recolzat a les cames, mentre jo mirava l'aigua bruta del port. Ella no esperava que la pentinés, ni que li canviés els dies que havien de venir. Tot era tan just, tan suau, tan feble, que a vegades pensava que no hi era. I les ombres seguien buscant-me entre les palmeres nans i aquell formigó gastat. Com si jo ho hagués demanat, me la treia de sobre i la tirava a l'aigua, però no se sentia res, ni un xof, ni un adéu.

Bona nit, estimada ànima. No podria haver tingut una companya millor, ni quan creia que existies, ni quan et veia arrossegant-te pels carrerons bruts que creuaven les muralles de la ciutat. Entraves com un gos ferit, amb les parpelles tapant-te les vergonyes, amb el sentit de l'orientació perdut. I jo et seguia com si et pogués atrapar. Però els nois de les llaunes cridaven i et deien coses. Innocents, si sabessin la veritat, segurament no gosarien demanar-te ni cinc. I els guiris que et rodejaven, com si fossis un toro al mig de la plaça, no volien només jugar. No et calia que ningú et defensés, tu sola, lluny de tot, estaves rodejada de mans que xiuxiuejaven ganivets afilats. Te'ls clavaven com si poguessin treure't la roba, com si algú mai hauria pogut tocar-te. Maleït piano, un dia o altre havia de passar. Sempre amb les mateixes notes desafinades i aquell moviment incessant de costat.

Jeies a terra, ningú no t'havia ni assenyalat. Els meu dits venien a ajudar-te quan me'ls vas tallar. Mossegaves tan fort que les rates del carrer de la Plata fugien cap al mar.