De dia em vaig convertir en un drac, duia el foc a la boca i
les ungles plenes de sang; de nit vaig caure en un forat, tenia els ulls clucs
i la mirada en un sac. Des d'aleshores vago pels carrers amb l'única intenció
de veure-li la cara a les deformades llàgrimes que li llisquen galtes avall.
Va ocórrer ja fa molts anys, però encara la recordo a sobre
meu, amb el cap recolzat a les cames, mentre jo mirava l'aigua bruta del port.
Ella no esperava que la pentinés, ni que li canviés els dies que havien de
venir. Tot era tan just, tan suau, tan feble, que a vegades pensava que no hi
era. I les ombres seguien buscant-me entre les palmeres nans i aquell formigó
gastat. Com si jo ho hagués demanat, me la treia de sobre i la tirava a
l'aigua, però no se sentia res, ni un xof, ni un adéu.
Bona nit, estimada ànima. No podria haver tingut una
companya millor, ni quan creia que existies, ni quan et veia arrossegant-te
pels carrerons bruts que creuaven les muralles de la ciutat. Entraves com un
gos ferit, amb les parpelles tapant-te les vergonyes, amb el sentit de
l'orientació perdut. I jo et seguia com si et pogués atrapar. Però els nois de
les llaunes cridaven i et deien coses. Innocents, si sabessin la veritat,
segurament no gosarien demanar-te ni cinc. I els guiris que et rodejaven, com
si fossis un toro al mig de la plaça, no volien només jugar. No et calia que
ningú et defensés, tu sola, lluny de tot, estaves rodejada de mans que
xiuxiuejaven ganivets afilats. Te'ls clavaven com si poguessin treure't la
roba, com si algú mai hauria pogut tocar-te. Maleït piano, un dia o altre havia
de passar. Sempre amb les mateixes notes desafinades i aquell moviment
incessant de costat.
Jeies a terra, ningú no t'havia ni assenyalat. Els meu dits
venien a ajudar-te quan me'ls vas tallar. Mossegaves tan fort que les rates del
carrer de la Plata fugien cap al mar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada