Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris presó. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris presó. Mostrar tots els missatges

dimarts, 16 de novembre del 2021

Relat d'Adalés

He sigut cridat, amb un crit ben fort, per contar un conte que no s’acaba mai, perquè el final no és només la mort, sinó l’oblit. I mentre el conte es conti, no acabarà mai ni el conte ni qui el conti.

La història a narrar se situa enllà en el temps, més enllà del futur que no del passat, en aquella època que per creuar terres es feien servir carros i cavalls, que per lluitar es construïen fortaleses i castells, que per vigilar-ho tot s’alçaven miradors i torres, que per castigar qui les profanava en feien presons, que per controlar les terres es proclamaven reis, que per tenir descendència parien fills i filles, que per haver nascut li posaren Adalés, que per haver estimat li digueren Abdalà.

Abdalà, el príncep que tot ho tenia arribà amb el seu seguici. Arribà després d’una llarga travessia per mar i també per terra. Arribà després de creuar comtats i regnats de tots colors i banderes. Arribà i deixà petjada als pobles que creuà. I és que diuen que, per on ell passava, els poblats pintaven les persianes de les cases amb or i li oferien els millors cants. Fet que no ens ha d’estranyar si som coneixedors de la seva riquesa i generositat. Arribà i instal·là la seva cort a dalt del turó, on el castell romania intacte guardant la petita aldea.

Com era costum en el passat, i també ho era en el futur; el Duc de la Sal, amo i senyor del castell i les terres del voltant, li oferí tots els serveis sense miraments. Abdalà era lliure d’escollir i, com ens podem imaginar, va escollir bé. Dia rere dia s’aprofità de la gentilesa del duc i menjà i begué el que no està escrit -fins ara, clar-. Es feu fer les millors vestimentes i ordenà massatges i banys amb els vins més cars.
Tot transcorria amb l’anormal normalitat amb la que els senyors viuen i el duc no tenia cap problema amb el seu nou invitat. Però una nit, quan un vigilant feia la guàrdia, veié unes ombres amb sigil moviment. S’hi acostà poruc de trobar-se algun vilatà emprenyat de pagar tants impostos, mes hi trobà dues persones ben enganxades; una de genolls i l’altra dempeus: Unides per una boca del ducat i un membre morè.

Oh, carter, no em portis males notícies, t’ho demano, no deixis aquella postal de comiat. Oh, carter, passa de llarg i no em facis la vida impossible. Ja porto masses dies sense tenir cap notícia i ara les diràs totes de cop. Oh, carter, aquesta carta no és per a mi; si us plau t’ho demano, no vull rebre un adéu ara que m’havia tornat a apropar tant…

I el carter va deixar la carta, la va deixar a casa del Duc. Una carta amb un dibuix del vigilant, que resultava ser un dels millors pintors de tota la contrada. I quin dibuix! Va retratar la filla del Duc amb una precisió excelsa. Quins llavis! Quines pestanyes! Quin detall en la roba interior -que era l’únic que portava-. I el Príncep Abdalà semblava un model. Un Influencer. Un heroi! Els braços marcats, les abdominals ben estructurades, el membre ben dur. I tota aquella llet sortint i esquitxant la cara de la petita. Quina brillantor, quin domini del llapis.

Però clar, el Duc no va apreciar aquells trets artístics i va fer matar el guàrdia que havia dibuixat els dos enamorats relacionant-se d’amagat. I després? Després va fer fora al moro -a partir d’aleshores ja no era Príncep, ni ric, ni benvingut, sinó moro- i va tancar la seva filla a la torre més alta del castell. La va tancar sense veure a ningú i va ordenar que ningú li portés ni  beure ni menjar.

Passades quaranta hores, els corbs van colar-se entre les barres del finestral i en tragueren un fèmur i un radi ple de sang. Els vilatans van celebrar aquell esdeveniment i van organitzar un ball en honor al Duc i a la seva raça, que havia estat salvada del càstig celestial per tenir una filla tan enamorada i feliç.

He sigut cridat, amb un crit ben fort, per contar un conte que no s’acaba mai, perquè el final no és només la mort, sinó l’oblit. I mentre el conte es conti, no acabarà mai ni el conte ni qui el conti.

dilluns, 19 d’agost del 2019

Relat del pres


Aquesta és la història d'un pres que no podia dormir. Imaginava mars i rius, que li sadollessin l'esperit. Mes el perill de notar la boca seca prové de l'ansietat de saber que mai més no es podrà mullar.
Així com el cec surt a caminar en la fosca nit, aquell qui viu encegat fuig corrents en l'obscura matinada.
No miris enrere quan corris, no escoltis les veus dels costats, segueix la línia imaginària, prest, abans no es faci tard. Com es pot fer tard si es viu de matinada? Com es pot viure si no es dorm en la negra nit? Cafè a la vora, música a les orelles, pell neta i ulls esperant la sortida del sol. Els ganivets es guarden lligats amb cordills de ferro. El metall no pot trencar el metall quan els nervis manen els impulsos.
Aquesta història és la meva, és la que em van explicar quan em van ingressar. Massa aviat era per perdre'm pels camins del laberint, em va dir el doctor. Pren-te'n dos al dia. Per mi era fàcil, abans me les prenia d'un color diferent.
Ara dormo tot el dia, no hi ha rius ni mars; no sento els llavis cridant la humitat de la vida, ni escolto la música inundant el meu cor. Sóc fusta d'arbre, tallada a ras de terra. No hi ha corcs que vulguin menjar-me, ni ocells que piquin el meu soc, no tinc branques que brotin, ni flors que m'adornin. La son ha vingut a buscar-me amb un senyor en bata. Diu tantes coses que jo no entenc res
Així com el foll no troba el seu lloc en la foscor del món, el sensat creu viure en un paradís ensinistrat de gossos que parlen i persones que es destrossen els cors.

dijous, 5 de març del 2015

Relat de despatxos


Deien que era un home ordenat, organitzat. Controlava gairebé tot el que passava en aquell despatx. En un mur, no molt alt, però sí molt allargat, col·locava una innumerable quantitat de papers amb tot d'anotacions a cada un d'ells. Era el controlador en persona. Però, a ulls del nen que passejava per l'oficina, era un presoner més. Veia com marcava unes ratlles sobre els dies del seu calendari. Cada matí, quan arribava a la feina... ratlla. Els mobles eren les reixes. Els caps eren els agutzils. No veia mai la llum des de la seva taula. Al marxar, fitxava, al entrar, també. A dins, no sentia l'aire exterior. No parlava amb ningú. No era feliç.
El nen a vegades es passejava pel seu costat; ho feia sense sentir la por que regnava en aquell ambient. Era tan innocent que no podia sentir la tensió que es respirava. 
Un dels dos semblava el gran, l'altre el petit. Un dels dos semblava el lliure, l'altre l'esclau. A ulls dels més grans, aquell nen el destorbava. A ulls dels cecs, aquell nen el salvava.