divendres, 23 de setembre de 2022

Relat de com s'escriu

Amb una cervesa sobre el teclat
sense servir-me coca-cola en anys,
com no fa la gent comuna,
m'he servit tots els danys

en honor a la pluja
que m'ha portat
una soledat sense tu.

Eixugant-me les llàgrimes
he pensat paraules que comencessin amb C.
Paraules per no callar,
paraules per cridar,
paraules carregades d'odi,
paraules que mai diré
perquè un dia vas marxar
en aquell vaixell
que jo et vaig prestar.

Paraules que comencessin amb C,
com Por. Por a no saber.

O Neguit. Neguit del descontrol.

O Solitud. Solitud quan veus el dol.
O Ràbia. Ràbia a més no poder.


I totes elles són el que són.

Són ones rompent a les orelles.

Són un túnel obscur i sorollós.

Són un zig-zag sense moure's.

Són un dibuix amb un tub ben llarg.

 

dimarts, 13 de setembre de 2022

Relat del mur

Cosmic girl, on són les ales ara?
Les has cremat sense pensar-ho.
Has tancat totes les portes
i ho has celebrat.

Mira les teves mans,
continuen petites i descuidades
o és el cor el que està abandonat?

Mira els teus ulls,
segueixen clucs a la veritat
o és el cor que està destrossat?

Desconec la teva identitat,
ningú coneix ja més que el teu gemec,
ets un filet que plora pel que ens uneix.

De mi s’han rigut gavines i orenetes,
estrelles i estels;
però per cada humiliació passada
he pujat un mur ple d’anhels.

dimecres, 7 de setembre de 2022

Relat de misericòrdia

M'aixeco quan caic. Caic quan m'aixeco. M'ho prenc amb calma. Em calmo quan l'interrogant clama sobre meu. Perdona, senyor, quin és el meu lloc en aquesta taula? Haig de seure prop de Judes o puc, sense ganes, estirar-me sobre el raïm i fer-ne vi. Escolta les meves pregàries, senyor, que de vós no soc devot; però en conec els camins: i em semblen tan buits tots que els pinto de negre perquè no s'hi colin ni llàgrimes ni boques seques.

Els temps canvien i el vent ja no bufa de llevant. A poc a poc tot es va ponent. Ni sol ni llum a l'habitació on tothom volia entrar. Aviat algú tancarà les portes i ja mai més s'hi podrà entrar.

Vaig veure, quan la barba amagava els meus grans, un món tan gran que em vaig alçar per trepitjar-lo fort. Ara em sembla tot tan petit que res no agafo ni amb els dits.
Misericòrdia pels sentiments rosegats. Beuratge per les venes eixutes. No hi ha crits ni veus que guiïn. Tot és de plàstic cobrint la fruita que mai va madurar.

dijous, 1 de setembre de 2022

Relat de Melicertes

Crec en l'ànima sortint a saludar. Eix amb un vòmit sec. Ja no vol líquids ni trossos de fetge coberts de sang. Fuig de mi; la seva repulsa és clara. S'escapa d'un cos podrit i prefereix navegar sense casa. No busca res, ni troba cap llar. Surt. Surt a saludar. Surt perquè sap que a dins només continuarà fermentant-se. Es grillarà com les patates brutes de l'hort. Es tocarà com les peres que ningú ha gosat collir.

Crec que mai ningú m'ha estimat. Perquè estimar algú sense ànima és un pecat. I de pecats n'és ple el món. Però el món no permet que s'ompli més del compte. Crec que mai he estimat. Perquè estimar amb el cor corromput és l'ampolla sencera que t'has begut. És aquell porro de les tres de la matinada sobre l'asfalt mullat de no saps què.

Crec que massa cops m'han dit que no sé estimar. Qui estima massa, acaba ofegat. Melicertes soc jo. Cada cop que us banyeu, Palèmon us toca. Deixeu-vos tocar.

divendres, 12 d’agost de 2022

Relat del que crec

Crec en l’aviat quan tot esdevé tard.
Crec en res pujant dalt de la carena
per veure millor
com s’acaba aquest trist món
sense repòs
pels qui ho varen donar tot
i no trobaren l’amor.

No crec en mi quan em miro al mirall.
No crec en res baixant als cercles de l’infern
per trobar-me amb Hades
i reclamar-li el dolor
que he escampat sense
pietat entre els que m’han estimat.

Tira els daus i que surti un set.
Estira la mà i roba’m el cor buit.
Retira’m la paraula i fes un camí nou.
La meva sort ja l'ha triada Déu.

dilluns, 1 d’agost de 2022

Relat condicional

Li agradaria pensar que et lleves

sense la sang que t'envolta

els ulls tancats

de tanta ràbia.


Li agradaria creure que et despertes

amb la mirada neta

de tant d'odi

podrint-te el cor.


Li agradaria saber que algun dia,

no se sap quan,

et banyaràs en aigua calenta

i els batecs no seran fletxes.


Li agradaria conèixer el camí

que has seguit entre altres braços

ràpidament prestats

si amb ells

l'ànima se t'ha curat.


Li agradaria veure un mot

pronunciat amb dolcesa i sinceritat

que fos veritat, no pas

totes aquestes mentides que

t'han matat.

dissabte, 30 de juliol de 2022

Relat dels túnels

Fa estona que intento sortir del passadís que porta del meu edifici al de davant. Un veí m'ha dit que, si passava per aquí sota, trobaria la tranquil·litat que no hi ha al carrer. El cert és que sento la por igualment. A dalt potser hi ha trets o alguna explosió. A baix, ja us puc assegurar que hi ha soledat i desconfiança. A vegades em creuo amb alguna persona. Alguns van en direcció contrària (m'agradaria dir-los que no ho fessin, però no m'atreveixo), uns altres me'ls trobo estirats a terra, a sobre d'un pedregat humit. No fan massa bona cara, tot i que a la foscor dels túnels és complicat resultar atractiu a ningú.

M'agradaria saber el nom de totes aquestes persones que viuen aquí sota. Hi viuen. Hi viuen com jo, que hi passejo buscant una sortida. Hi viuen com tu, que em segueixes mentre no en trobo cap. Hi viuen mentre no saben que moren. Perquè aquí als túnels res és vida més enllà de la mort.
 
Diuen que a les parets resten trossets d'ungles. Restes de desesperació que quedaran pels segles dels segles entre tota la humanitat que navegui per aquestes contrades. Però i si algú aconsegueix sortir? I si un escollit troba la forma d'eixir i acaba veient la llum de fora? Ens avisaria a nosaltres perquè seguíssim el seu camí? O ens deixaria abandonats com si fóssim rates de claveguera?
 
No puc més. Porto molta estona caminant. La desesperació em mata. Un noi m'ha començat a perseguir i m'ha dit que em volia tocar els pits. M'he posat nerviosa i he caminat sense triar els camins per on passava. M'he desorientat encara més. Per sort ja no hi és. Em sento sola altre cop. Sola amb la meva ombra. Una ombra que no es veu aquí sota, però que duc enganxada als peus com una tortura. Ella és l'única que coneix els meus passos, no hi ha forma de mentir-li. He enganyat als meus, a tothom que m'ha envoltat. He mentit tant com he pogut, perquè la ràbia em cou tant per dins que necessito fer-ho. Em sento millor en la falsedat d'aquest món que m'he inventat. Però a l'ombra, l'obscura ombra que m'acompanya en aquests senders tan foscos, no li puc mentir. Maleïda siguis! Sempre perseguint-me. M'arrencaria els peus només per no sentir la seva cantarella. Tot el dia recordant-me que menteixo. No! Fora peus! Fora cames! Fora braços! No caminaré més per aquests lúgubres túnels. No cercaré la sortida. M'estiraré i esperaré que la mort em vingui a trobar. Em tallaré les orelles per no sentir més l'eterna cançó que em recorda la meva ombra:

Fantasma vas ser per accident,
Fantasma has demanat esdevenir.
Sense perdó, sense redempció,
perquè qui ho anhela
ho acaba sent:
entre boscos perduts
de somnis desitjats.

No ets, no seràs,
Perquè mai no voldràs ser.

Ets mentida i odi,
Perquè la tristor és el teu afer.

dijous, 7 de juliol de 2022

Relat del festuc

Un dia m'agradaria parlar de l'odi. L'odi és com un festuc, un pistatxo, un fruit sec amb una closca dura, però fàcil d'obrir. L'obres i pum, te l'empasses i en vols més i més i més. Se t'embruten els dits, els llavis se't pelen, omples de clofolles tot allò que t'envolta; però tu segueixes amb l'odi. Fruit a fruit. Llavor a llavor. Crees dins teu un festuc gegant. Amb una closca tan gran que no et permet veure que la vida se t'escapa.

Algun dia, quan aquesta closca no necessiti un fruit, perquè l'oblit hi sigui present, desapareixerà. No hi haurà festuc, ni pistatxo, ni odi. No hi haurà res. Perquè l'odi ho haurà destrossat tot.

Relat de les onades

Per què no em dius on moren les onades?
Per què no em responen les veus de l’aire?
Per què no em dicteu el foc de la terra?

Quan tot s’acaba,
l’origen comença.
Quan tot comença,
el final s’aproxima.

Soc terra on s'inicia l'herba 

quan l'aigua xoca contra

i a favor

del teu cos i de la meva ànima.


Soc arena humida

sota l'aixopluc dels records

i l'oblit

que em turmenta.


Deixo de ser

en mirar el sol

sense escut ni barrera

només em queda dol.

dimecres, 22 de juny de 2022

Relat d'escriure

Van escriure el meu nom amb C,

No em va espantar,

Pitjor seria que comencés amb M.

Quan comença així

Acaba ràpid.


El telèfon no comunicava:

Tot just començava a cremar.


Es fan tan llargues les esperes

Que quan un espera morir

No té temps ni per desesperar-se

I deixar d'esperar.


Van provar de buidar-me

Tenia molta femta

Però es van equivocar

D'on treure-la.


Submergit sota l'aigua

Costa respirar

A vegades, sempre, mai.

Relat del braç

Només té un braç

Però en te prou
Per prémer amb els dits
La cigarreta mullada
I fer veure que fuma.

El record del seu pare
Cridant pel passadís,
Dormint sobre la taula,
Evaporant-se com l'aspirina
Fent l'efecte de pols d'estrella:
Ara hi soc
Ara em veus
Ara ja no,
Espavila't
Que els teus problemes
No són meus.

Dylan no em treguis més
La llengua assassina:
No em queden morts per trinxar.
Quan tot hagi passat
La seva memòria
Serà sorra fina.

dissabte, 11 de juny de 2022

Relat del fàrmac

Recordo la mare cargolant-se
i no hi havia el pare.


Sí que hi era, però a la seva manera,

com ara hi és ella, esfumant-se

un paquet de cigarretes

en unes venes netes

que circulen per l'obscur tub

per haver entrat al club.


No és feliç qui n'és soci,

perquè a dins no s'hi troba oci

ni diversió entre gent

que en mirar-te et llegeix la ment.


Recordo el seu estómac

cridant fort, com si fos el meu,

la ingesta de qualsevol fàrmac.

divendres, 10 de juny de 2022

Relat de morfologia

La morfologia és l'invent més absurd que els vikings no van inventar mentre no dormien cada dia quan es despertaven. Els homes canvien, o no. Els pops agafen amb les seves potes tot allò que troben. Els caragols deixen la seva bava per on passen.

Fa tanta calor que no crec que quedi ningú sense cremar, però no fumen, no es droguen, no beuen; tots tenen algú amb qui viure. Mira'ls allà, estirats sobre la sorra. Segur que s'obliden de qui són. No els miris ara, la ceguesa no et deixa. Pujarà el nivell del mar i et quedaràs empassant-te aigua fins que t'esfumis. No seràs Virgina Woolf, no tindràs les pedres. Algú ha deixat una tovallola seca dins de l'aigua.

És el sucre el que m'ha creat aquest gust de vinagre entre les parpelles que he robat. No descobriràs mai una plastilina tan dura. Tot és un pastís sense tall ni ganivet per fer-lo.

Ja pots refrescar, no amb begudes, sinó amb un gest minúscul. Tan minúscul com un bony. Tan petit com un poni cavalcant per l'interior a la recerca de més cavalls, perquè l'heroïna és el cavall quan la porta un genet camí de la mort.

No sents la dalla com talla? És el costum del temps que s'atura, és l'hàbit de sentir com els segons se'n van.

dimarts, 24 de maig de 2022

Relat de l'etern efímer

Fa anys que rondo pel món, centenars d'anys. Mai ningú no ha sabut qui era realment jo. Però ara que la meva existència perilla, m'estic pensant si escriure un epitafi que em serveixi a mi, però no pel meu nínxol habitual, sinó pel que hauré d'ocupar per sempre sense poder-ne sortir mai més.

He xuclat tanta sang que, ben mirat, em podrien dir que soc un mosquit. Això no obstant no ho soc, és evident. Els mosquits no viuen llargament, jo sí.

He viscut la Revolució Francesa, la Conquesta d'Amèrica i l'Alçament dels països llatinoamericans. Ho he viscut amb distància algunes vegades, ho he paït amb l'escalfor de la bala passant a un mil·límetre de mi d'altres cops. Ho sé, per molt que els trets m'haguessin donat, res ni ningú m'hauria matat. He estat un home indestructible. He sigut immortal. Per aquest motiu, i no per cap altre, he passat anys i anys sentint la mort dels altres a prop meu.

Recordo sovint les paraules d'un dels meus no-pares: "Tot allò que toques ho espatlles". Tenia raó, però què vols fer-hi? No tothom està preparat per sentir el cor bategar tan fort que la vida sembli eterna efímerament.

"Això vol dir que has regalat els teus ullals salvatges a totes les musses que se t'han apropat, germà meu?" Em digué l'home llop quan ens escapàvem d'una batuda allà cap a finals del XVII. I no recordo què li vaig contestar exactament, prou feines teníem en córrer i no caure per evitar ser preses d'aquells ximples que ens volien la mort -sense saber que érem immortals, pobres ignorants-. Però el cert és que li vaig contestar alguna cosa semblant a una frase com aquesta: "Desgraciadament, es creu aquell coll infeliç que regalar-se li farà pujar el preu, quan no es tracta de preus, sinó de ser conscient que la sort només es té quan es valora".

dimarts, 26 d’abril de 2022

Relat de la nevera

Aquest matí he vomitat dues ulleres, una tovallola i una forquilla.

No volien sortir, ha costat, però amb l'ajuda dels dits han eixit plenes de bilis. Seguidament, hi han aparegut una nevera de mà i una pinta.

Ben bé he estat una hora traient coses per la boca. Si bé fa mal quan passen per la cavitat bucal, no us podeu imaginar el dolor que produeixen quan traspassen la zona mitja toràcica. Les costelles espeteguen i el cor plora. Plora tant que les venes s'omplen de llàgrimes i se satura el reg sanguini.

No és el primer dia que em passa, ja és un costum. Tinc l'estómac tan regirat que un huracà fa de les seves cada vegada que hi penso. Vent endins, vent enfora. Com una metàfora clavant les seves urpes afilades.

Una nit d'aquestes m'arrencaré els ulls, em tallaré les orelles, no podré veure't ni escoltar-te. Sota terra descansaré tan bé que res ni ningú podran posar-me altre cop a la sala de tortures per rebre el garrot vil a càmera lenta.


M'he mirat al mirall i m'he dit: tot em fa vomitar, felicitats.

dilluns, 25 d’abril de 2022

Relat del nord

Mama, fa temps que he perdut el nord.
Mama, ja no soc el noi especial que creies.

Recordes quan deies que era una llum única?
Mama, la foscor soc jo.

Aviat l'estiu serà aquí.
Tornaré a trobar-me amb tu sota l'aigua?

No fugis, necessito veure't
entre les algues espantadisses.
T'haig de preguntar tantes coses
que dins del mar
no tindrem prou cafè per tots dos.

Mama, fa temps que he perdut el nord.
Mama, ja no soc el noi especial que creies.

Recordes quan deies que era una llum única?
Mama, la foscor soc jo.

Aviat el dia serà llarg.
Tornaré a cremar-me la pell amb tu sobre l'arena?

No t'esfumis, no marxis nadant
entre les roques grises.
Menester de tu és aire entre roses
que necessita cremar
tota la tristor que no s'ha fos.

Recordes quan deies que era una llum única?
Mama, ja no seré ni foscor ni jo.

dimecres, 13 d’abril de 2022

Relat de regles

U

Sento la bufanda estrènyer

el coll en va.

M'intento controlar però és massa,

massa el que haig d'aguantar.


El meu forat

m'ha fet caure en picat,

tan ràpid com em va fer pujar.


El meu forat

m'odia tant que de mi s'ha oblidat.


Ara tinc noves regles

que provo de recordar,

me les dic mil cops

per no repetir els mateixos sots.


U

Oficialment odio a qui m'odia. 

Sense retorn, perquè en el fons, 

hi ha límits que no es poden creuar,

Com a persones, no com a animals.


Dos

No parlo amb qui em detesta.

Sense rumiar-m'ho, perquè el cert

és que, de persona, tothom en pot estar.

Com a persones, no com a animals.


Tres

No escolto més mentides.

Sense excuses, perquè quan totes s'han dit

poc m'interessa per què se'l va menjar.

Com a persones, no com a animals.


Tinc noves regles,

i me les repeteixo constantment.

Ni mentides, ni excuses,

ni gent que m'odia fins a morir.


M'aixeco com sempre,

perquè no puc dormir

quan de nit recordo

com m'has fet sentir.


Tinc noves regles,

el forat em creix i creix.

Em destrossa el cor

i m'ofega l'ànima.


M'he cansat de com m'has tractat,

per més que foradis,

que inventis, manipulis, reneguis...

jo t'havia estimat.


Com a persones, no com a animals.

Les rates odien i no empatitzen mals.

dimarts, 12 d’abril de 2022

Relat del marbre

Sota la terra humida amaguem les pells seques. Sota el gros marbre s'hi amaguen les vergonyes i les lloances.

No mereix paraula qui no la diu quan cal. No mereix vida qui no viu quan pot.

La mort és un punt de no retorn. Com l'avió que s'enlaire, com la gota que s'evapora. Viuran les relacions també aquest punt quan l'odi les envolta?

Diuen que els temps canvien, però la tristesa continua. Diuen que algun dia pararà la pluja, però les llàgrimes em persegueixen. Diuen que diuen, en cançons que canten, tanmateix, per més que no les escolti, per més que les rompi; no hi ha forma de fer-ne un de sencer amb tantes peces.

diumenge, 3 d’abril de 2022

Relat del llistat

Em cou per dins
que hagis sigut incapaç
de preguntar.

Em cou per dins
que hagis confirmat
tantes coses que dubtava,
tantes coses que,
ara i sempre,
llistava als teus ulls.

Els teus ulls són felicitat,
la que dius que
t’he negat dins l’aigua
que s’endú tot
el que ens fa ser vius.

Abraça fort el foc
i crema el record
que mai no l’has volgut,
mai l’has volgut fer fort.

dissabte, 2 d’abril de 2022

Relat de la cava

Hi ha missatges que s'escriuen
sense enviar
cartes que no s'acaben

mai de segellar.


Entre el buit i el mai més

el pou apareix

com la nit

en que les ànimes

no tenen pastilles

per dormir.


Que feliç deu ser aquell

que mai no ha mirat per ell.

Que derrotat deu estar

qui tot ho ha deixat anar.


El cor encoratjat viatja a través del temps. El cor esquitllat ha venut les pells. No li dugueu abrics ni sopes calentes. Arran de terra la humitat sembla llàgrima de consol quan el tren arriba per endur-se'l tot sol.


Escava a la cava.

Forada el forat.

Fica't ben ficat.

divendres, 1 d’abril de 2022

Relat de sensacions

Les sensacions no són res:

Són mentides.

Són donades

i entregades sense rebut;

sense certificat.

Perquè en el fons

les sensacions són emocions

i les emocions són traïcions

dels pensaments

que ens duen 

pels camins més lents

i tortuosos

quan no sabem qui som

ni què fan

aquells que volem saber

qui són i què fan.


Així i tot,

les sensacions hi són:

deus ser molt feliç.

dimecres, 30 de març de 2022

Relat del flamenc

Resta el flamenc el temps per esperar.

Jeu, perquè no pot estar de peu... dret;

s'han equivocat
i el cor li han tallat...
 en dues parts
que no podrà ajuntar l'endemà,
de matí,
quan el sol comenci a eixir.


El rellotge se li ha espatllat,
han confós el tic-tac amb el crac-crac.

Ja no buscaran les agulles
l'anhel esborrat de la seva ment
prodigiosa lent
que eclipsava un cor gelat.

dimarts, 29 de març de 2022

Relat de tu

Ep tu,
que no suportes el dolor
i plores amb el fal·lus a sobre.

Ep tu,
neteja les llàgrimes que cauen
sobre els llavis que beses.

Ep tu,
no et flagel·lis més
a l'ombra de les mans que et prenen.

Ep tu,
per què sospires pel teu cor
quan crides al llit si reses.

Ep tu,
que no m'has volgut amb respecte,
no siguis hipòcrita i suca
la figa amb melmelada
sense pa torrat
ni mantega ensucrada.

dilluns, 28 de març de 2022

Relat del buda

Petit buda li va escriure una carta al seu mestre. 

Estimat buda,

Soc en buda petit, el que va aprendre de tu tant i tant. Tant què? Et preguntaràs. Jo també m'ho pregunto. Tant molt, suposo jo.

T'escric perquè vull que sàpigues que he descobert el sentit de la vida, aquell que ens mou i ens porta a fer coses. I et preguntaràs quin és. Fas ben fet. Jo també m'ho he preguntat sempre. I això t'ho he ensenyat jo a tu, i no tu a mi. Però en el fons ens ho hem ensenyat els dos, a mesura que l'un li ensenyava a l'altre.


I doncs, quin és aquest sentit? Et preguntes ara mateix. I la resposta que et puc donar no és altre que cap. 


Cap és una resposta buida, em diràs. Mes jo penso que és una resposta plena. Tu sempre has volgut respostes fàcils, jo sempre te les he donat difícils. I resposta a resposta, pregunta a pregunta, ens hem mostrat quin és el sentit què busquem.

Ara creuràs que altre cop ho faig tot complicat. Que tu vols saber el resultat d'una suma simple, com en una operació amb no més de tres elements en joc. Negaràs el que dic perquè no esperes altra cosa que una única resposta, fàcil, entenedora i senzilla. Però el món no és senzill. Per això les respostes no ho poden ser.

Altre cop? Insistiràs amb vehemència. I jo t'asseguro que sí; altre cop tornaré decidit a explicar-te que aquelles respostes fàcils les pots trobar sota llençols fàcils.

No obstant això, qui obté respostes fàcils viu una vida fàcil. I en el fons, gran mestre, no pots voler quelcom senzill en un entorn complicat. 


Per què? Diràs. Doncs perquè només ensenyant-me t'has sentit viu. I ara, per moltes respostes senzilles que tinguis, et sents mort.

Tranquil, jo també he rebut la carta de la mort, mes la meva és clara.

diumenge, 27 de març de 2022

Relat de res

Dalt del turó, hi ha gent.

Sota del turó, hi mor tothom.

 

Qui és egoista? Qui no ho és?

De tant mirar-se al mirall, ningú s'hi veu.


Qui tot ho vol, tot ho perd.

No queda res.

dissabte, 26 de març de 2022

Relat del fotut

Al balcó de Manet tot és gris i tètric. No sé si es volen moure, però al meu entendre, l'avorriment els mata. Tan ben posadets. Tanta gestualitat morta. Aquesta cara de fàstic és assassina.

Magritte, ajuda'm i duem-los a la calma eterna. Entre caixes de pins i sorolls sords. Cobrim-los de la fusta més dura, la que ells voldrien més cara. Els tancarem amb aquells claus que vam robar. Els tancarem per sempre més en la vida avorrida que ens han robat.


Ep, Rene, quan els tinguem tots encaixats, porta-me'n una de més, la necessito urgentment. No et diré per a qui és. Això és igual. El pi crema bé dins del forn, tant se val qui hi posis a dins.


Traieu-me d'aquí! 

 

I et trauran, tranquil; primer la cama, després el cor. I quan els ulls es quedin en blanc, et tallaran el cap.


Només qui ha vist algú morint sap que la mirada a l'infinit és la mirada més clara. És aleshores quan et veus a tu mateix i les teves misèries.


Magritte, ajuda'm! El temps no corre en els teus quadres, però aquí a fora ens enganxa un rere l'altre. Ara en tanques un, ara clous uns ulls, ara et mires al mirall i ja és ahir que dins la caixa hi soc jo.

 

Hi soc com hi serem tots. Tanmateix a la meva caixa ressona el riure de qui em va dient sense parar: estàs fotut!

divendres, 25 de març de 2022

Relat dels arbres

Els arbres passen tan de pressa que no puc parar i veure com la mort se'ls endú.

No es tracta de qui. Tots sortirem del tren en marxa. Tots caurem davant de l'andana quan s'acosti el tren. Es tracta de quan, ni tan sols el perquè. Sentir el xiulet cremant les orelles i notar l'escalfor de les vies.

Bonica primavera d'infantesa robada, retorna als nostres peus. Aquests peus estrangers, de gent que puja al comboi i no sap qui soc. Aquests peus petits que s'allunyen dels meus. Tots junts i amb vides tan separades. Tots junts fins que ens facin baixar. Ningú voldrà. El revisor cridarà. La gent es taparà. Algú haurà de sortir escollit. No importa com, importa el quan.


Surts i no tornes a entrar.

dilluns, 21 de març de 2022

Relat del circ

Guarda un espai al cel, guarda'l per a mi. El circ ha començat i no hi ha res a esperar. Han vingut els elefants coixos i les girafes escapçades. Els ratolins sense bigoti persegueixen els tigres desdentats. L'os mut escriu a la pissarra i el domador resta amb els braços lligats.

Ja sé que tot el cel és roig i que cauen míssils firmats per tu. Ja sé que fora la lona tothom està cridant. Però no hi ha posta de sol quan l'espectacle ha començat.

Cada vegada que hem sentit un espetec ben fort, part el públic ha sortit corrents. Ens hem quedat ben sols. Construirem el no-res buit d'esperança, només jo i jo. Fabricarem aquesta aigua seca que ens mulla, només jo i jo.

A cada braçada s'ofega més l'ànima. A cada volta, tot torna a començar. No hi ha esperits en aquest món. Però sota l'aigua els veig més clar.

Aviat tancarem les portes del circ. No deixarem sortir ningú més. Ens hem quedat ben sols, jo i jo. Tanmateix aconseguirem que no s'escapi mai més ningú d'aquí.

Els coloms em venen a buscar. Soc fusta sobre arena. Els tinc penjats del braç. M'han posat en creu. Esperaré totes les hores que no vindran mai. Totes aquelles promeses ja no serveixen de res. Tots aquells plors de nen s'han esvaït.

Memòria trencada. Fragments sense cua. Aquest puzle no s'acabarà mai.

dijous, 17 de març de 2022

Relat palès

Visc en un espiral etern 

de caiguda lliure 

i esclava de no sortir-ne

mancada de fe palesa.


No trobo parets,

només garrots dibuixats

amb el roig de la por

i el blau de la tristesa.


Dona'm ales buides

per saltar sense xarxa,

ofereix-me la set

mancada a la infantesa.

dijous, 10 de març de 2022

Relat de sovint

Sovint l'engany del temps
s'apodera de mi

mentre la sorra cau sobre

el parany del cranc.


Sovint el futur és passat

i no m'importa esdevenir

pols sense record

en caure per l'esvoranc.


Sovint roda tot tan de pressa

que no miro endavant

per no veure'm enrere

perdut al mig del fang.


Sovint s'acaben els moments

per viure sobre l'era,

gaudint de la fugitiva esperança

que m'ofereix la sang.

diumenge, 27 de febrer de 2022

Relat del Karma

De la nit en sorgeix el Karma,
del rancor els actes 

i de les súpliques la desgràcia.


M'he fumat la vida

en gots de tub,

mentre Ra s'apuntava

el fat amb nicotina.


Aixeca els braços, mou l'arena. 

Cap amunt s'hi fan forats també. 

Busca la pala, remena la sorra. 

T'han ficat avall,

prem el fre i cus els ulls. 


Tic tac, aviat serà tard.

dimecres, 23 de febrer de 2022

Relat de la torre

Com si fos un senyal demanat a crits,
com si fos l'eternitat, que separa cos i ànima.

Només un reclam, una raó,
ja valdria per fer entendre
qualsevol malànima.

Cauen les hores, cap al tard,
com cau la torre, adormida,
tant de temps, que l'he obviat.

Ara es desperta, a tota hora,
per veure l'arena, sota els peus,
obrint forats, que no he esperat.

dimarts, 22 de febrer de 2022

Relat de l'eruga

Potser el cuc fa la feina bruta,
potser la tempesta s'endú l'aigua eixuta.

Has vist mai l'odi entrant per dins?
No calen ulleres ni miscrocopi:
Mira als ulls dels teus afins
i veuràs el soroll de l'opi.

Has sentit mai l'eruga pels narius?
No fa remor ni prega a crits:
Escolta el so mentres rius
i esguarda el seu brogit.

Has notat mai l'ungla als intestins?
porta una daga i derrotem les nits.

dissabte, 19 de febrer de 2022

Relat alat

A vegades es preguntava com portava el buit. Ho feia ajagut i dret. Caminant i quiet. Aspirava i se li posava la pell de gallina. Era amb l'únic amb qui parlava, ho feia fluixet, sense que sortissin les paraules de la seva boca. Només volent eixir aquella petita daga que se li clavava per dins.

Què ho deu fer que parli del que no vol parlar? Alguna substància podrida. Algun retrat mal eliminat. Un record en vinagre sobre el quadre.  Una frase mal assimilada. O un creixement entre quinina i vidre.

El vaig veure, per última vegada, quan creuava un pont que no existia. Sobreixia de la seva pell per saltar i trobar-se amb el mai més. La meva empatia era tan minsa que no vaig moure ni un dit. Va escapar del seu cos per tornar-se a tirar de dalt a baix, altre cop. Va rebotar i, sense que ell ho assimilés, retornava dins seu per convertir-lo, per sempre més, en un esclau del gran negre alat.