dimarts, 26 d’abril de 2022

Relat de la nevera

Aquest matí he vomitat dues ulleres, una tovallola i una forquilla.

No volien sortir, ha costat, però amb l'ajuda dels dits han eixit plenes de bilis. Seguidament, hi han aparegut una nevera de mà i una pinta.

Ben bé he estat una hora traient coses per la boca. Si bé fa mal quan passen per la cavitat bucal, no us podeu imaginar el dolor que produeixen quan traspassen la zona mitja toràcica. Les costelles espeteguen i el cor plora. Plora tant que les venes s'omplen de llàgrimes i se satura el reg sanguini.

No és el primer dia que em passa, ja és un costum. Tinc l'estómac tan regirat que un huracà fa de les seves cada vegada que hi penso. Vent endins, vent enfora. Com una metàfora clavant les seves urpes afilades.

Una nit d'aquestes m'arrencaré els ulls, em tallaré les orelles, no podré veure't ni escoltar-te. Sota terra descansaré tan bé que res ni ningú podran posar-me altre cop a la sala de tortures per rebre el garrot vil a càmera lenta.


M'he mirat al mirall i m'he dit: tot em fa vomitar, felicitats.

dilluns, 25 d’abril de 2022

Relat del nord

Mama, fa temps que he perdut el nord.
Mama, ja no soc el noi especial que creies.

Recordes quan deies que era una llum única?
Mama, la foscor soc jo.

Aviat l'estiu serà aquí.
Tornaré a trobar-me amb tu sota l'aigua?

No fugis, necessito veure't
entre les algues espantadisses.
T'haig de preguntar tantes coses
que dins del mar
no tindrem prou cafè per tots dos.

Mama, fa temps que he perdut el nord.
Mama, ja no soc el noi especial que creies.

Recordes quan deies que era una llum única?
Mama, la foscor soc jo.

Aviat el dia serà llarg.
Tornaré a cremar-me la pell amb tu sobre l'arena?

No t'esfumis, no marxis nadant
entre les roques grises.
Menester de tu és aire entre roses
que necessita cremar
tota la tristor que no s'ha fos.

Recordes quan deies que era una llum única?
Mama, ja no seré ni foscor ni jo.

dimecres, 13 d’abril de 2022

Relat de regles

U

Sento la bufanda estrènyer

el coll en va.

M'intento controlar però és massa,

massa el que haig d'aguantar.


El meu forat

m'ha fet caure en picat,

tan ràpid com em va fer pujar.


El meu forat

m'odia tant que de mi s'ha oblidat.


Ara tinc noves regles

que provo de recordar,

me les dic mil cops

per no repetir els mateixos sots.


U

Oficialment odio a qui m'odia. 

Sense retorn, perquè en el fons, 

hi ha límits que no es poden creuar,

Com a persones, no com a animals.


Dos

No parlo amb qui em detesta.

Sense rumiar-m'ho, perquè el cert

és que, de persona, tothom en pot estar.

Com a persones, no com a animals.


Tres

No escolto més mentides.

Sense excuses, perquè quan totes s'han dit

poc m'interessa per què se'l va menjar.

Com a persones, no com a animals.


Tinc noves regles,

i me les repeteixo constantment.

Ni mentides, ni excuses,

ni gent que m'odia fins a morir.


M'aixeco com sempre,

perquè no puc dormir

quan de nit recordo

com m'has fet sentir.


Tinc noves regles,

el forat em creix i creix.

Em destrossa el cor

i m'ofega l'ànima.


M'he cansat de com m'has tractat,

per més que foradis,

que inventis, manipulis, reneguis...

jo t'havia estimat.


Com a persones, no com a animals.

Les rates odien i no empatitzen mals.

dimarts, 12 d’abril de 2022

Relat del marbre

Sota la terra humida amaguem les pells seques. Sota el gros marbre s'hi amaguen les vergonyes i les lloances.

No mereix paraula qui no la diu quan cal. No mereix vida qui no viu quan pot.

La mort és un punt de no retorn. Com l'avió que s'enlaire, com la gota que s'evapora. Viuran les relacions també aquest punt quan l'odi les envolta?

Diuen que els temps canvien, però la tristesa continua. Diuen que algun dia pararà la pluja, però les llàgrimes em persegueixen. Diuen que diuen, en cançons que canten, tanmateix, per més que no les escolti, per més que les rompi; no hi ha forma de fer-ne un de sencer amb tantes peces.

diumenge, 3 d’abril de 2022

Relat del llistat

Em cou per dins
que hagis sigut incapaç
de preguntar.

Em cou per dins
que hagis confirmat
tantes coses que dubtava,
tantes coses que,
ara i sempre,
llistava als teus ulls.

Els teus ulls són felicitat,
la que dius que
t’he negat dins l’aigua
que s’endú tot
el que ens fa ser vius.

Abraça fort el foc
i crema el record
que mai no l’has volgut,
mai l’has volgut fer fort.

dissabte, 2 d’abril de 2022

Relat de la cava

Hi ha missatges que s'escriuen
sense enviar
cartes que no s'acaben

mai de segellar.


Entre el buit i el mai més

el pou apareix

com la nit

en que les ànimes

no tenen pastilles

per dormir.


Que feliç deu ser aquell

que mai no ha mirat per ell.

Que derrotat deu estar

qui tot ho ha deixat anar.


El cor encoratjat viatja a través del temps. El cor esquitllat ha venut les pells. No li dugueu abrics ni sopes calentes. Arran de terra la humitat sembla llàgrima de consol quan el tren arriba per endur-se'l tot sol.


Escava a la cava.

Forada el forat.

Fica't ben ficat.

divendres, 1 d’abril de 2022

Relat de sensacions

Les sensacions no són res:

Són mentides.

Són donades

i entregades sense rebut;

sense certificat.

Perquè en el fons

les sensacions són emocions

i les emocions són traïcions

dels pensaments

que ens duen 

pels camins més lents

i tortuosos

quan no sabem qui som

ni què fan

aquells que volem saber

qui són i què fan.


Així i tot,

les sensacions hi són:

deus ser molt feliç.

dimecres, 30 de març de 2022

Relat del flamenc

Resta el flamenc el temps per esperar.

Jeu, perquè no pot estar de peu... dret;

s'han equivocat
i el cor li han tallat...
 en dues parts
que no podrà ajuntar l'endemà,
de matí,
quan el sol comenci a eixir.


El rellotge se li ha espatllat,
han confós el tic-tac amb el crac-crac.

Ja no buscaran les agulles
l'anhel esborrat de la seva ment
prodigiosa lent
que eclipsava un cor gelat.

dimarts, 29 de març de 2022

Relat de tu

Ep tu,
que no suportes el dolor
i plores amb el fal·lus a sobre.

Ep tu,
neteja les llàgrimes que cauen
sobre els llavis que beses.

Ep tu,
no et flagel·lis més
a l'ombra de les mans que et prenen.

Ep tu,
per què sospires pel teu cor
quan crides al llit si reses.

Ep tu,
que no m'has volgut amb respecte,
no siguis hipòcrita i suca
la figa amb melmelada
sense pa torrat
ni mantega ensucrada.

dilluns, 28 de març de 2022

Relat del buda

Petit buda li va escriure una carta al seu mestre. 

Estimat buda,

Soc en buda petit, el que va aprendre de tu tant i tant. Tant què? Et preguntaràs. Jo també m'ho pregunto. Tant molt, suposo jo.

T'escric perquè vull que sàpigues que he descobert el sentit de la vida, aquell que ens mou i ens porta a fer coses. I et preguntaràs quin és. Fas ben fet. Jo també m'ho he preguntat sempre. I això t'ho he ensenyat jo a tu, i no tu a mi. Però en el fons ens ho hem ensenyat els dos, a mesura que l'un li ensenyava a l'altre.


I doncs, quin és aquest sentit? Et preguntes ara mateix. I la resposta que et puc donar no és altre que cap. 


Cap és una resposta buida, em diràs. Mes jo penso que és una resposta plena. Tu sempre has volgut respostes fàcils, jo sempre te les he donat difícils. I resposta a resposta, pregunta a pregunta, ens hem mostrat quin és el sentit què busquem.

Ara creuràs que altre cop ho faig tot complicat. Que tu vols saber el resultat d'una suma simple, com en una operació amb no més de tres elements en joc. Negaràs el que dic perquè no esperes altra cosa que una única resposta, fàcil, entenedora i senzilla. Però el món no és senzill. Per això les respostes no ho poden ser.

Altre cop? Insistiràs amb vehemència. I jo t'asseguro que sí; altre cop tornaré decidit a explicar-te que aquelles respostes fàcils les pots trobar sota llençols fàcils.

No obstant això, qui obté respostes fàcils viu una vida fàcil. I en el fons, gran mestre, no pots voler quelcom senzill en un entorn complicat. 


Per què? Diràs. Doncs perquè només ensenyant-me t'has sentit viu. I ara, per moltes respostes senzilles que tinguis, et sents mort.

Tranquil, jo també he rebut la carta de la mort, mes la meva és clara.

diumenge, 27 de març de 2022

Relat de res

Dalt del turó, hi ha gent.

Sota del turó, hi mor tothom.

 

Qui és egoista? Qui no ho és?

De tant mirar-se al mirall, ningú s'hi veu.


Qui tot ho vol, tot ho perd.

No queda res.

dissabte, 26 de març de 2022

Relat del fotut

Al balcó de Manet tot és gris i tètric. No sé si es volen moure, però al meu entendre, l'avorriment els mata. Tan ben posadets. Tanta gestualitat morta. Aquesta cara de fàstic és assassina.

Magritte, ajuda'm i duem-los a la calma eterna. Entre caixes de pins i sorolls sords. Cobrim-los de la fusta més dura, la que ells voldrien més cara. Els tancarem amb aquells claus que vam robar. Els tancarem per sempre més en la vida avorrida que ens han robat.


Ep, Rene, quan els tinguem tots encaixats, porta-me'n una de més, la necessito urgentment. No et diré per a qui és. Això és igual. El pi crema bé dins del forn, tant se val qui hi posis a dins.


Traieu-me d'aquí! 

 

I et trauran, tranquil; primer la cama, després el cor. I quan els ulls es quedin en blanc, et tallaran el cap.


Només qui ha vist algú morint sap que la mirada a l'infinit és la mirada més clara. És aleshores quan et veus a tu mateix i les teves misèries.


Magritte, ajuda'm! El temps no corre en els teus quadres, però aquí a fora ens enganxa un rere l'altre. Ara en tanques un, ara clous uns ulls, ara et mires al mirall i ja és ahir que dins la caixa hi soc jo.

 

Hi soc com hi serem tots. Tanmateix a la meva caixa ressona el riure de qui em va dient sense parar: estàs fotut!

divendres, 25 de març de 2022

Relat dels arbres

Els arbres passen tan de pressa que no puc parar i veure com la mort se'ls endú.

No es tracta de qui. Tots sortirem del tren en marxa. Tots caurem davant de l'andana quan s'acosti el tren. Es tracta de quan, ni tan sols el perquè. Sentir el xiulet cremant les orelles i notar l'escalfor de les vies.

Bonica primavera d'infantesa robada, retorna als nostres peus. Aquests peus estrangers, de gent que puja al comboi i no sap qui soc. Aquests peus petits que s'allunyen dels meus. Tots junts i amb vides tan separades. Tots junts fins que ens facin baixar. Ningú voldrà. El revisor cridarà. La gent es taparà. Algú haurà de sortir escollit. No importa com, importa el quan.


Surts i no tornes a entrar.

dilluns, 21 de març de 2022

Relat del circ

Guarda un espai al cel, guarda'l per a mi. El circ ha començat i no hi ha res a esperar. Han vingut els elefants coixos i les girafes escapçades. Els ratolins sense bigoti persegueixen els tigres desdentats. L'os mut escriu a la pissarra i el domador resta amb els braços lligats.

Ja sé que tot el cel és roig i que cauen míssils firmats per tu. Ja sé que fora la lona tothom està cridant. Però no hi ha posta de sol quan l'espectacle ha començat.

Cada vegada que hem sentit un espetec ben fort, part el públic ha sortit corrents. Ens hem quedat ben sols. Construirem el no-res buit d'esperança, només jo i jo. Fabricarem aquesta aigua seca que ens mulla, només jo i jo.

A cada braçada s'ofega més l'ànima. A cada volta, tot torna a començar. No hi ha esperits en aquest món. Però sota l'aigua els veig més clar.

Aviat tancarem les portes del circ. No deixarem sortir ningú més. Ens hem quedat ben sols, jo i jo. Tanmateix aconseguirem que no s'escapi mai més ningú d'aquí.

Els coloms em venen a buscar. Soc fusta sobre arena. Els tinc penjats del braç. M'han posat en creu. Esperaré totes les hores que no vindran mai. Totes aquelles promeses ja no serveixen de res. Tots aquells plors de nen s'han esvaït.

Memòria trencada. Fragments sense cua. Aquest puzle no s'acabarà mai.

dijous, 17 de març de 2022

Relat palès

Visc en un espiral etern 

de caiguda lliure 

i esclava de no sortir-ne

mancada de fe palesa.


No trobo parets,

només garrots dibuixats

amb el roig de la por

i el blau de la tristesa.


Dona'm ales buides

per saltar sense xarxa,

ofereix-me la set

mancada a la infantesa.

dijous, 10 de març de 2022

Relat de sovint

Sovint l'engany del temps
s'apodera de mi

mentre la sorra cau sobre

el parany del cranc.


Sovint el futur és passat

i no m'importa esdevenir

pols sense record

en caure per l'esvoranc.


Sovint roda tot tan de pressa

que no miro endavant

per no veure'm enrere

perdut al mig del fang.


Sovint s'acaben els moments

per viure sobre l'era,

gaudint de la fugitiva esperança

que m'ofereix la sang.

diumenge, 27 de febrer de 2022

Relat del Karma

De la nit en sorgeix el Karma,
del rancor els actes 

i de les súpliques la desgràcia.


M'he fumat la vida

en gots de tub,

mentre Ra s'apuntava

el fat amb nicotina.


Aixeca els braços, mou l'arena. 

Cap amunt s'hi fan forats també. 

Busca la pala, remena la sorra. 

T'han ficat avall,

prem el fre i cus els ulls. 


Tic tac, aviat serà tard.

dimecres, 23 de febrer de 2022

Relat de la torre

Com si fos un senyal demanat a crits,
com si fos l'eternitat, que separa cos i ànima.

Només un reclam, una raó,
ja valdria per fer entendre
qualsevol malànima.

Cauen les hores, cap al tard,
com cau la torre, adormida,
tant de temps, que l'he obviat.

Ara es desperta, a tota hora,
per veure l'arena, sota els peus,
obrint forats, que no he esperat.

dimarts, 22 de febrer de 2022

Relat de l'eruga

Potser el cuc fa la feina bruta,
potser la tempesta s'endú l'aigua eixuta.

Has vist mai l'odi entrant per dins?
No calen ulleres ni miscrocopi:
Mira als ulls dels teus afins
i veuràs el soroll de l'opi.

Has sentit mai l'eruga pels narius?
No fa remor ni prega a crits:
Escolta el so mentres rius
i esguarda el seu brogit.

Has notat mai l'ungla als intestins?
porta una daga i derrotem les nits.

dissabte, 19 de febrer de 2022

Relat alat

A vegades es preguntava com portava el buit. Ho feia ajagut i dret. Caminant i quiet. Aspirava i se li posava la pell de gallina. Era amb l'únic amb qui parlava, ho feia fluixet, sense que sortissin les paraules de la seva boca. Només volent eixir aquella petita daga que se li clavava per dins.

Què ho deu fer que parli del que no vol parlar? Alguna substància podrida. Algun retrat mal eliminat. Un record en vinagre sobre el quadre.  Una frase mal assimilada. O un creixement entre quinina i vidre.

El vaig veure, per última vegada, quan creuava un pont que no existia. Sobreixia de la seva pell per saltar i trobar-se amb el mai més. La meva empatia era tan minsa que no vaig moure ni un dit. Va escapar del seu cos per tornar-se a tirar de dalt a baix, altre cop. Va rebotar i, sense que ell ho assimilés, retornava dins seu per convertir-lo, per sempre més, en un esclau del gran negre alat.

divendres, 18 de febrer de 2022

Relat erm

Hi ha peixos que no neden; no sempre és perquè no tinguin aigua.

Sembla que les fulles ja no necessiten més branques. O en necessiten d'altres. 

D'aigua en raja sempre, però a vegades no de la mateixa font.

Que flueixi el teu riu, segur que vindrà cabalós.

La meva sequera preveu una terra erma, durarà l'eternitat.

Aquest buit en el centre, fruit d'un dolor invisible.

Sota terra no viuen els morts, a sobre tampoc.

dimarts, 15 de febrer de 2022

Relat dels ametllers

 Els ametllers comencen a florir

i et recordo, mare.


Et recordo ara que he iniciat el camí

entre els dubtes de saber

si n'hi ha o no

per venir-te a buscar.




diumenge, 13 de febrer de 2022

Relat de les hores

I
La nit necessita una foguera.

II
No li demanis aigua, que mai no n'ha comprat. A la font de la muntanya, al pou dels afores, al riu quan baixa cabalós, o al mar omplint la seva boca: De llavi en llavi la roba cercant la soledat.

III
Fixa’t que desgraciada és la seva vida. Mentre uns la volen per fotre-li la mà dins del pantaló i tocar el pastís (que tenen totes); uns altres la volen per fotre-li la mà a la butxaca i robar-li els calers (que tenen totes).

IV
-Mirall, mirallet, qui és la més guapa?
-La més guapa de totes soc jo. A l'insta i al TikTok.
-Però jo vull sentir-me valorada, mirallet. Vull deixar de sentir-me sota terra com un cuquet.
-Potser que deixis de tractar-te com un bistec que alimenta dels afamats el bec.
-Però jo vull ser única, mirallet. Vull pujar ben amunt com un ocellet.
-Potser que comencis a creure en tu com a persona, no com a imatge nul·la.
-D’acord, mirallet; però soc o no soc la més guapa quan tots estan sobre meu i em sento adorada?

V
Hi ha qui confon ser lliure i valorar-se amb ser escalava i prostituir-se.
Hi ha qui s’opera la cigala creient-se que ha de ser admirada i de revista.

VI
Perdedors d’arreu del món: Alieu-vos, digueu adeu. Agermanats, amb les mans ben agafades, canteu altre cop la Vall del riu vermell. Serà un enterrament. Algú portarà flors i un altre besarà la seva foto.
Perdedors que viviu en la soledat del fons del pou: Agafeu-vos ben fort i donem-li un homenatge. Crearem un passadís i deixarem que marxi per sempre més.
Perdedors esgotats de perdre: No repetiu les mateixes paraules de sempre. Tapeu-vos les boques els uns als altres. S’han esgotat ja els discursos eterns. El cadàver marxa i el músic fa la música sonar.
Perdedors humiliats i maltractats: no seguiu arrossegant-vos per terra. Assumiu la derrota i emuleu Ulisses dalt del vaixell. La sirena ja no us farà més mal, perquè ja us l’ha fet tot.

VII
La Mort ve de dia.

dijous, 3 de febrer de 2022

Relat de pometes

De tot el que en podia eixir, només en surt un rajolí. I ell mira que esprem, eh. Prement amb les dues mans, amb molta força, amb fúria fins i tot, només aconsegueix un regalim.

I és clar, s'enrabia, i hi torna. Tanca els ulls i torna a bressolar-la a poc a poc. Està mig caiguda, com l'imperi romà quan ja no es parlava llatí ni a Roma. Està toveta, com els trossos de carn que ens feien les mares als boomers i els dúiem d'excursió en aquelles velles carmanyoles de ferro. Està desfeta, com aquells gelats de crema que intentàvem fer quan érem petits. Està vermella de tant sacsejar-la, com la figa aquella que li donava cabuda durant tantes hores, temps ha.

Però a poc a poc remunta, és l'au Fènix! S'aixeca com un gratacel a Manhattan. S'alça com un guerrer entre la boira. Ressorgeix com Crist crucificat. Apareix d'entre els morts i es posa ben erecte.

Escup altre cop, malparida! Pinta la paret amb ganes, com Miró amb els seus quadres, o com Jack l'esbudellador amb les seves víctimes! Treu la lleterada i il·lumina aquest bany amb el líquid resplendent que tant esperem!

Així i tot li surten quatre gotetes i ja és dir. Ell es desespera. S'entristeix. I és que per molt que ho intenti, després de trenta ejaculacions seguides cap és com la primera.

dilluns, 31 de gener de 2022

Relat del dia que em mori

El dia que em mori
porteu un ram de flors a l'escullera.

Deixeu que es marceixin allà

sense caure al mar

ni amb ornaments artificials.

 

La sal i el vent faran la resta

quan Zeus el vingui a buscar.


No pregueu a cap Déu,

ni deixeu mullar els ulls

dels que m'han vist

i m'han pogut veure.


El dia que em mori

tornaré a néixer a l'era.

Entre tanta pols del demà

ningú pensarà en qui em va amar

amb besos viscerals.

 

El temps i l'espai em duran a la festa

quan Zeus em vingui a cercar.


No em recordeu,

ni deixeu que ho facin, curulls

d'haver-me vist, 

m'hauran de creure.

dimarts, 25 de gener de 2022

Relat del 25

Quan el pou s’acaba, mires l’aigua restant i, ansiós, esperes veure el teu reflex, però només veus com el pou es fa més gran.

Sirenes que no neden, llums de cireres. Trontolla el món. Seran els revolts? Serà la llarga recta que no porta a cap lloc?

25 de l’1 del 22. Són cinc xifres que sonen com un vuit caigut sobre un toll sense fons. No el giris. Deixa’l estira’t. Els números llueixen tan llargs quan cauen. El temps sembla tan curt quan desapareix.

U és l’únic número que parla de mi. U és l’únic número que acabarà en zero per tu. Un per un, les passes s’allarguen perquè el passadís s’escurça.

No calen aplaudiments, ni postals de record, tan sols ens podem valdre d’una senzilla cançó i jeure, com feia abans, com faig ara, tot sol en un racó.

I allà dalt es veu una estrella tan llunyana i tan a prop. I aquí sota terra tot és tan fosc. No hi ha cap coet que em llanci amunt? No hi ha res que em tregui aquesta terra del damunt? L’horitzó es veu tan lluny que aviat creuré en Virgili i Dant cercant-me a mi.

dissabte, 15 de gener de 2022

Relat del tres

Aquest matí, a dos quarts de deu, m’he trobat un full entre les fulles d’un arbre mort. El full no estava mort, però les fulles sí. Semblava com si tot fos part d’un decorat preparat; però era a cent quaranta hores de qualsevol civilització i ningú no ho hauria pogut preparar.

Durant tres anys m’he arrossegat per terra barrejant fulles i full, m’he embrutat tant com he pogut entre el fang que les cobria i m’he sentit altre cop allà on hi vaig anar quan tenia poc més de catorze anys. Aleshores he experimentat una sensació estranya: Era viu o era mort? No ho sé. Com havia arribat tan lluny? No ho sé. No notava els braços ni les cames, per què? No ho sé.

He agafat el full entre les mans i m’he amagat en una ombra inexistent entre els raigs de sol que em buscaven per on em movia. La carta estava escrita a llapis, ocupava només mitja pàgina. La firmava un tal Johnny. La destinatària era una tal Mary.
Qui eren? No ho sé? Els coneixia? No ho sé. Volia llegir què hi posava? Naturalment. Així que he començat a endinsar-me en unes vides que no eren meves, però que, en acabar de llegir la missiva, ho serien per sempre més.

“Estimada Mary,
He arribat aquí per un procés sideral que desconec. No sé com ho he fet per aconseguir aquest full entre les fulles. No sé com ho faré per fer-te arribar la carta. No sé si estic viu o si estic mort. No sé per què els raigs del sol em persegueixen fins i tot quan em creo una ombra per amagar-m’hi. No sé qui ets tu, ni qui sóc jo, però t’escric per si algun dia puc conèixer-te i, finalment, conèixer-me a mi mateix. T’escric amb la intenció que em diguis, d’una vegada per totes, si jo soc digne de tu i si tu ets digne de mi. T’escric per esbrinar per què mai no vam arribar a trobar-nos. T’escric i no m’endevino entre els meus pensaments. Has sigut tu qui m’ha regirat la vida? Has sigut tu qui m’ha dut entre les estrelles? Has sigut tu qui un cop navegava entre els astres m’has portat en un forat negre?

Estimada Mary, sembla que senti els teus riures cada vegada que provo d’escapar d’aquest forat. No sé si ets tu o si soc jo que, un cop topo amb els límits inexistents, riu i plora a la vegada. Sanglota i s’ofega, es perd i no troba el camí de tornada. De tornada o d’anada.

Mary, tan sols vull sortir d’aquí; canta ni que sigui per última vegada”.