dimecres, 7 de setembre de 2022

Relat de misericòrdia

M'aixeco quan caic. Caic quan m'aixeco. M'ho prenc amb calma. Em calmo quan l'interrogant clama sobre meu. Perdona, senyor, quin és el meu lloc en aquesta taula? Haig de seure prop de Judes o puc, sense ganes, estirar-me sobre el raïm i fer-ne vi. Escolta les meves pregàries, senyor, que de vós no soc devot; però en conec els camins: i em semblen tan buits tots que els pinto de negre perquè no s'hi colin ni llàgrimes ni boques seques.

Els temps canvien i el vent ja no bufa de llevant. A poc a poc tot es va ponent. Ni sol ni llum a l'habitació on tothom volia entrar. Aviat algú tancarà les portes i ja mai més s'hi podrà entrar.

Vaig veure, quan la barba amagava els meus grans, un món tan gran que em vaig alçar per trepitjar-lo fort. Ara em sembla tot tan petit que res no agafo ni amb els dits.
Misericòrdia pels sentiments rosegats. Beuratge per les venes eixutes. No hi ha crits ni veus que guiïn. Tot és de plàstic cobrint la fruita que mai va madurar.