Relat de budells

Fa temps una vella xaruga em va explicar la història que li havia passat a la seva àvia, una dona que va viure més anys que cap altra de les persones que habitaven aquell poblet tan petit que sovint s’omplia de turistes, sempre i quan no hi fes mal temps ni fos dia laboral.

Cert és que el que us explicaré poc deu tenir a veure amb la realitat d’allò que va ocórrer, però si fos per mi, us diria que tot és tan correcte com ho podria ser qualsevol altra història, fos o no fos contada en un marc com el de la nostra vila.

Succeí ja fa molts anys, allà dalt de les muntanyes, on res ni ningú hi accedia, entre d’altres coses perquè per moure’s hom emprava burros i els seus propis peus. I per pujar al cim de la muntanya torta calia molt més que un parell d’espardenyes o un ruc prim i afamat.

El prat estava tot podrit, malalt a més no poder. Ni els animals podien menjar, ni els pagesos recollir ni sembrar. Els homes es morien de gana, les dones també, però abans queien nens i animals. Tots esdevenien morts per culpa de la fam que els perseguia des què s’aixecaven fins que s’anaven a dormir. Es diu que encara ara es pot sentir l’eco rebotant per la vall causat pels sons dels budells que gemegaven amb tanta força.

Allà dalt, on ens hem situat fa una estona, hi deuria haver algun àngel o ésser misteriós... Un espectre o qualsevol altre cosa enigmàtica. Ho dic jo, cert, però també ho diuen els que ho pensen. Alguns conten que sabien de qui havia vist una silueta recorrent aquell escarpat terra altíssim, ple de roques i d’arbres gegants. Alguns narren un moment en concret, en el que Déu es va aparèixer per donar-li, a la persona misteriosa, un encàrrec celestial. Tocat per la fe divina, la seva missió seria castigar tota la vall. I així va ser com va esdevenir la nostra trista història, d’un home, d'un Déu i d'un seguit de vilatans explicant el que els hi havien explicat per donar creença a allò que altres havien vist, sentit o pressentit.

Des d’aleshores vam créixer sense l’abundància d’altres èpoques. Mirant com el blat no creixia ni esdevenia res. No vam ser capaços, diuen, de canviar el recorregut del nostre poble. I mentre expliquem aquesta llegenda, una vegada i una altra, Déu segueix allà, parlant amb no se sap qui, explicant-li no se sap què, per deixar-nos amb un càstig que ens té a tots ben intrigats.

Relat de Sant Antoni VI

Dos nens recullen motlles de pa del terra, un periodista els hi fa preguntes. De la conversa se n’extreuen bastantes coses. Els fets succeeixen a un lloc llunyà. Els dos protagonistes són germans, el petit és un nen i la gran és una nena. No tenen més de deu anys. Són pobres, tenen gana i estan abandonats. Els seus vestits van plens de pols. Les seves mans són aspres i llueixen durícies a la punta dels dits i al palmell. Els ulls brillen quan un dels dos nens mira a la càmera; brillen com ho fa un pou sense fons il·luminat per un raig de sol. Són éssers humans buits, els hi han buidat tot. Els hi han extret la infància, l’alegria, l’amistat, el dolor, la pena i la tristesa.

El vídeo l’està mirant un noi jove, deu tenir uns vint-i-cinc anys. Va vestit tal i com ho feia la gent d’aquí als anys setanta. Porta una barba abundosa i unes ulleres de pasta. Qualsevol que el veiés li demanaria que es comprés uns pantalons més llargs, que li arribessin als turmells. No xerra amb ningú, només mira el vídeo en un dispositiu portàtil mentre menja un gelat. L’ha comprat a la Sirvent, al carrer Parlament. Mentre feia cua només hi havia un tema de conversa: Les orxateries multiplicades al barri, la família dividida o no, la curiositat de saber qui és qui entre els que promouen aquesta beguda tan deliciosa que ha acabat, al cap de molts anys, establint-se al barri com si això fos Alacant.